dissabte, 10 de novembre de 2007

Firmes, arrrr!!


Aquells que van fer el servei militar sabran de què parlo, i és que ens passem tot el sant dia complint ordres.

Al mati, quan sona el despertador o bé la radio es fica a enraonar, instintivament ens alcem del llit. El rellotge o el locutor de torn ens mana que ens alcem. Cal fer-ho sinó farem tard!

En fer l’esmorzar fiquem la llet al microones per escalfar-la i esperem a escoltar el “ting” que ens anuncia que acabat de rodar (quin mareig). Premem el botó de la cafetera fins que ens avisa que podem començar a fer el cafè. Estem subjectes i a mercè dels nostres electrodomèstics, ells ens diuen quan i com podem disposar d’ells!

Ens empolainem i sortim de casa. Premem el botó de l’ascensor i de forma autòmata esperem que aquest estigui lliure, el llum d’ocupat ens mana que ens esperem.

Arranquem el cotxe. Al cap d’uns metres topem amb el primer semàfor que ens ordena que ens aturem. Quan es posa verd continuem la nostra marxa fins la propera aturada, un pas de vianants, el guardia urbà o un altre semàfor; senyals de prohibició, senyals de perills, ... hem d’acatar les ordres, sinó serem sancionats!

Continuem la nostra marxa amb la ràdio de fons i sents una veu que t'aconsella: “corda't el cinturó de seguretat”, “si condueixes no beguis”, “no fumis i fes esport”, “llegeix, t'ajudarà a créixer”, ... és reconfortant saber que "papa Estat" té cura per tu.

Entrem a treballar i la màquina ens ordena que passem la targeta per registrar l’hora d’entrada. Arranques l’ordinador i aquest et convida que fiques la contrasenya. Mires el correu electrònic i el primer requeriment és introduir un altra cop la contrasenya. Si no vull, que passa! Es presenta el teu cap (n'hi ha que pensen amb els peus) reclamant-te tot un seguit de tasques.

Tip de tants imperatius et dirigeixes a la màquina de cafè i aquesta et demana que introdueixis les monedes. Per donar-te una satisfacció i complir amb la dosis de diària de cafeïna, compleixes diligentment.

Quan arriba l’hora, el teu estómac t’implora que emboteixis alguna cosa o bé començarà protestar. Quin remei, se suposa que cal obeir, sinó t’arrisques a que els budells comencin a “cantbudellar”

Poses la televisió i et diuen allò que has de comprar, el que més et convé. Ells en diuen publicitat però això no deixar de ser un eufemisme per engalipadors.

Mati, tarda i vespre, ens passem tot el dia reben ordres.

Arriba la nit i penses “per fi, soc lliure, ara puc fer el que vulgui” i sents una veu que diu “tanca el llum que no puc dormir!”

Agafes la ràdio per tornar escoltar el radiofonista de torn i al cap d’una estona el teu cervell mana els ulls que es tanquin.

Au! Bona nit i tapa’t.