diumenge, 18 de novembre de 2007

La mare de totes les mares

Si, parlem sense embuts. Fa certa mandra ser ecològicament correcte i sostenible. Separar la brossa: el paper al contenidor blau, el plàstic al contenidor groc i el vidre al contenidor verd. Ah! també tenim el contenidor marro per dipositar la matèria orgànica, que sigui dit de pas, a l’estiu fastigueja una mica haver d’anar a visitar-lo. Per tant, quantes bosses d’escombraries hem de fer a casa?
Després, es clar, està el tema del consum de productes fòssils, benzina per al cotxe, gas per la calefacció, carbó per Nadal, ...

Cada vegada que penso que hauria d’agafar la bicicleta en lloc del cotxe per anar treballar m’agafa un estremiment de cos, i amb el fred que fa aquests dies a les comarques de ponent segur que arribaria més rígid que una moixama.

I a l’estiu! aquell raig d’aigua que surt de la nostra dutxa que ens alleuja de les calors asfixiants i insuportables. I aquelles piscines tan plenes d’aigua, arrebossant per la vorera fins caure en els seus marges. I l’aire condicionat! Ah... quin gust arribar a casa i sentir la brisa d’aquelles espàtules que es mouen lentament acaricien els porus de la pell mentre mires la televisió, amb el DVD en marxa, l’ordinador endollat baixant algun “peli”, la cervesa preferida entre les mans (ben freda, doncs l’acabes d’agafar de la nevera) i la música de la ràdio sonant de fons. Com podem estar-nos d’aquests petits plaers!

Per altra banda, també cal dir-ho, fa certa angunia veure com estem destruint poc a poc el nostre planeta. Quin serà el llegat que deixarem als nostres descendents? Ja ho diuen el científics, el entesos en la matèria, o comencem a canviar certs hàbits de comportament o ens extingirem més ràpid que els dinosaures.
Els pols s’estan desfent, els nivells d’aigua salada comencen a pujar, menys pluges arreu i quan cau aigua aquesta ho fa en forma de diluvi així com l’extinció, lenta i latent, de molts hàbitats, flora i fauna. Quantes terres s’estan queden desèrtiques, ja sigui a conseqüència del foc, de la sequera o de l'abandonament? Diuen que anys enrere una mico podia sortir de l’Àfrica i arribar als Pirineus penjant-se dels arbres. Avui difícilment arribaria als pics de Sierra Nevada i si ho fes, aquest s’extingirà a meitat de camí.

Penso en els meus avis i el seu sistema de viure. Ells si que eren sostenibles. Antigament les cases de pagès tenien animals que els servia per ser autosuficients. Darrera la casa també disposaven d’un petit hort, per conrear la seva fruita i verdura. Pocs residus orgànics produïen, ja que totes les restes de menjar se’ls subministrava als animals. La matèria orgànica que produïen aquests servia per conrear els camps o l’hort. Els fruits de l’hort que no consumien se’ls venien a plaça i amb això podien obtenir un petit capital. D’aquesta forma tancaven tot el cicle sense malmetre gairebé gens la natura, que era la seva mare productora. També tenien clar el concepte d’escassetat d’aigua doncs no en malmetien cap gota.
Diguem-ne que antigament la natura respectava al ser humà, per aquest el respectava a ella. Diguem-ne que actualment la natura no ens respecta perquè no hi ha una reciprocitat.
Com antany, haurem de començar per anar buscar el pa amb la bossa de roba, el menjar amb el carret de la compra, desplaçar-nos en bicicleta, i en definitiva fer un ús més racional de tots els recursos que ens proporciona la mare naturalesa.


Fotografia: Sili[k]