divendres, 7 de març de 2008

El meu desig és...

Quarts de vuit del vespre, una bona hora per sopar amb família. Una hora que convida a la distensió i tranquil·litat desprès d’una llarga jornada en la qual pràcticament no ens hem vist. La tertúlia flueix per si sola.

El fill gran em pregunta: - què té el PePe amb el Català i els catalans?-
Contesta: vol imposar el castellà per damunt de la nostra llengua. – però que no parla català, ell?- Crec que no, parla castellà i un dubtós gallec.

Reconec que se’m fa difícil explicar el meu fill perquè hi ha persones a les quals no els agrada gens que preferim el català com a primera llengua, abans que la imposada espanyola, encara que no hi renunciem a parlar-la, ens al contrari, ens agrada i ens enriqueix com a persones. Ell no entén perquè volen silenciar una llengua que ha sentit parlar als seus besavis, sent parlar als seus avis i pares, una llengua que ell utilitza normalment, l’escriu, la parla i la sent. Tampoc entén perquè tot allò que fa tuf a català molesta fora d’aquí.

Ell sap que hi ha unes eleccions i dos candidats a governar aquest país: el senyor blau i el senyor vermell, que han estat debaten (potser hauria de dir criticant) les seves postures. Però li passa igual que a mi: hi ha coses que no comprenem (potser és que som durs de mòllera).

N’hi ha que porten dintre el cap i somien en una nena que no es preocupi del passat i miri cap al futur, altres, candidates electes, diuen ser la nena del passat, del present i la del futur, i uns tercers que intenten disfressar la seva campanya amb una showgirl.

El meu desig és que els meus fills tinguin una bona educació i creixin amb uns valors de respecte, tolerància i, la veritat per davant la mentida . Valors que veiem el que hem vist aquests dies de campanya han brillat per la seua absència.