dimecres, 30 de juliol de 2008

13 Rue del Percebe

Aquests mesos d’estiu, per agafar aquell alè d’aire fresc que ens ha estat negat durant tot el dia i degut a la calor aclaparadora i asfixiant de l’amic Llorenç, és habitual veure la gent de comarques asseguda en una cadira vora algun portal compartint tertúlia amb els veïns de carrer.

Aquest tipus d’activitat s’estila més, com he dit, als pobles, però no és massa usual practicar-ho a la gran ciutat; la gent de capital s’arrapa a les cadires i taules espargides per les terrasses estiuenques dels bars. Però en temps de crisi s’acostuma a obrir el balcó i compartir conversa amb la companya de pis juntament amb algun refresc o si s’escau algun licoret que t’ajudarà a agafar més fàcilment la plàcida posició horitzontal.


Fins no fa poc disposava d’una magnifica vista al pre-pireneu, però en plena febre constructora i especulació ferotge, van construir una immensa mole de ciment amb més de seixanta veïns compartint sostre. Com petits nínxols familiars, els diferents pisos s’il·luminen per la nit, amb diferents tonalitats i colors, depenen de la inspiració del resident. No és gaire difícil entreveure el que fan dintre del seus habitatges, cadascú amb la seves efímeres i particulars vides.

Com que no sempre hi ha tertúlia per compartir, et dediques a mirar el transitar dels cotxes i la gent del carrer. Avorrit de tot això l’últim recurs és tafanejar el trafegar de la gent en les seves cases: si aquella rega les plantes, si més amunt plega el tendal, si el de més avall fa el cigarret, si el del mig contempla els veïns del davant, si el de la vora contempla la veïna d’envà...

De vegades em recorda aquella famosa tira còmica de Paco Ibañez, 13 Rue del Percebe, aquell edifici tan singular on conviuen els més disparats personatges i on succeeixen situacions força divertides.

Fent córrer una mica la imaginació i mirant l’edifici del davant penso en si el veí del quart és el lladre de l’edifici, si la seva veïna és aquella mare carregada de fills i que veu el seu marit de tant en tant, si sota d’aquesta viu aquella mestressa tacanya que regenta una pensió, si més avall hi ha la consulta d’aquell veterinari tan peculiar o, ja mirant una mica més amunt, existeix aquell home carregat de deutes qui aconsegueix enganyar els seus creditors. I l’ascensor? Potser hi ha una catapulta impulsada per la portera de l’edifici.

Tan i fa, la qüestió és esmorteir aquesta xafogor estiuenca. Com m'agrada badar quan estic de vacances.





1 comentari:

Albert ha dit...

a data d'avui , jo encara puc dispossar unes n¡boniques vistes del prepirineu per una banda , i per l'altra al fons la seu vella, acompanyada de tota la maravunta de edificis i grues ( ara ja menys ) .
LA magnifica vista frontal que tenia de la plana de lleida, me la van fotre amb un edifici ala morros...
Bes que hi farem, la febre de la totxana ens va afectar...
Salut i republica