dijous, 21 d’agost de 2008

El tren de la vida


Amb el moviment lent i apaivagat del tren i el somriure del Mickey i de la Minnie retingut encara en la retina, observo com lo castell de la Seu, que s’alça en mig de l’explanada dels camps fruiters de Lleida, ens dona la benvinguda. Pels altaveus del tren una veu anuncia l’arribada a l’estació Lleida-Pirineus.

14.25h, amb puntualitat britànica el tren avança amb el seu característic balanceig particular, fent via entra sense presa, però sense pausa, a la seva destinació. Satisfets d’haver arribat sans i estalvis al final del nostre llarg viatge saludem a la nostra Lleida natal.

El destí ha volgut que a la mateixa hora i uns quilometres més al sud un avió de la Companyia Spanair s’enlaires de l’aeroport de Barajas amb destí a Las Palmas de Gran Canaria. 153 persones, entre elles 22 nens, no han tingut la mateixa sort que nosaltres, aquests ni tan sols han pogut iniciar les seves vacances o finalitzar-les. Per a ells la festa de la vida ha acabat.

Ni la màgia i la fantasia del Mickey, Minnie, Goofy, Winnie the Pooh i altres personatges faran que aquests nens i les seves famílies tornin a somriure.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Aprendre a ser-hi i a marxar, nosaltres configurem la nostra insignificant història, fem que sigui senzillament senzilla ,digna i bonica.

miquel ha dit...

És continu, que, mentre uns arriven, altres marxen.
Quan vas nèixer, un altre va morir.
Quan marxis, un altre vindrà.
Això no para.
I que no pari.
L'enanito Gruñon