dijous, 18 de juny de 2009

Un, dos...

Quarts de vuit del vespre. La calor encara resta adherida en mig de l’asfalt mentre el sol s’escola en mig dels grans edificis. Poc a poc s’atansa una dona, en una ma carrega bosses del supermercat de la vora i en l’altra dur enganxat el que presumiblement és el seu pare. Pare i compra, difícil simbiosis arrossegats per aquella filla amb cara de patiment, angoixa, tristesa i preocupació. Amb passos lents i insegurs avancen cap a la meva posició. De cop i volta sense saber per què resten aturats en mig del pas de vianants. Afortunadament és un carrer poc concorregut. Ella acalorada, ell, com si no hi fos. Estira que estiraràs però l’home, que se sent carrejat, no és mou del lloc. Se la veu sufocada, amb més calors i colors del compte.

En un acte de voluntarietat m’atanso per palpar la situació i donar un cop de mà, si convé. Ell resta immòbil, aturat, com si no anés per ell aquella situació. Els seus ulls em miren i jo l’observo, em diu alguna cosa i comprenc que les connexions cervell-cos estan desendollades. –Vol que l’ajudi senyora?- Ella assenteix amb el cap, ell no el té assentat. Ella li dona ordre a les seves cames, ell dona ordres a les seves cames, que fan temptatives de voler avançar, però no volen donar cap pas endavant. Amb to conciliador intento que l’home avanci. Li dic que segurament deu conèixer el pas militar, doncs amb l’edat que té segur que s’ha bregat en mil batalles. Ell somriu i sense pretensions començo a cantar un, dos, un, dos,... sembla que la cosa funciona i avança a ritme de marxa militar. La dona riu, és la primera vegada que ho fa. Per fi aconseguim creuar el carrer. Ella esbufega. Ell em dona les gràcies “jove”. Cal tornar a creuar un altre carrer. - Va molt lluny?- li pregunto, ella diu que no amb el cap. -Vol que l’ajudi? la porto en cotxe? Torna a dir que no i es sumeix en el silenci. Tots dos resten immòbils, ell dubte si trepitja o no altra vegada aquells franges blanques per creuar el carrer. El crit interior li esclata i no pot més, ella el crida sense contemplacions i ell diu que no ho faci això. Molta paciència, li dic jo. Més encara...! exclama ella. Li torno a cantar un dos, un dos, ... sembla que avancen. Al final és perden carrer avall. La batalla està guanyada, però a ella li queda tota una guerra per endavant. Demà serà un altre dia.

Marxo compungit. Cony d’Alzheimer!!

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina por predre el sentit de la vida, convertir-se en un paràsit, ser-hi sense ser-hi, viure per no res.

zurruletas ha dit...

La meva àvia va petit l´alzheimer els últims 4 anys de la seva vida,i encara els dos última va poder estar en ena residéncia especialitzada en la enfermetat que li va fer estar una mica millor que a casa dels tiets,es per a mi, sense cap dubte la pitjor enfermetat i quasi bé la més cruel que ens mereixem despés de viure tota una vida,sigui bona o dolenta.Trist,molt trist...

Anònim ha dit...

La pitxor malaltia de totes, la que fa no puguis despedirte dels estimats; fills, nets...., veure la que ha estat durant decades el teu/va company/a de viatge, recordar un lo que tots dos han viscut, bo i dolent, pero recordar. El pare de la Tere va estar 10 anys, mentres la esperança de vida oscila sobre els 4, lo ben cuidat que estava. Tambe veure com si d´una espelma que s´acaba aquesta persona acaba els seus dies, sentat en un sofa o estirat en un llit.

Jordi

P.D.: Cony de blog, averure si llegueixes acudits i escrius algo, que comencem vacances i no pedem marxar aixi.

Lo Carles ha dit...

Gràcies pels comentaris. Potser si que tens raó Jordi, hauré de canviar de xip i escriure coses més divertides per sufocar aquesta calor insoportable.

Salut,

marc ha dit...

Hola Carles,

Sóc el Marc de Berrós, aquest any. Per casualitat he trobat el teu blog i una vegada més m'has sorprès, molt bo.

A veure si ens veiem aviat.

Records a la Marta i als nens.