dilluns, 22 de març de 2010

Ja és primavera!














El company de blog, que està una mica zurruleta, m’ha fet veure que ja és primavera al Corte Inglés amb boniques imatges de la seva amiga i els camps de l’horta.

Aprofitant aquesta bonança, he decidit canviar l’activitat esportiva, que normalment faig tancat en un recinte, per un altra en un espai a l’aire lliure. Sabatilles esportives, dessuadora, iPod i a córrer!

Bruce Springsteen i Street of Philadelpia acompanyaven els primers compassos de cursa. Els pulmons inspiren i expiren aire, els cotxes també expiren gasos lacrimògens i contaminants. Coldplay fa entrada amb el seu Viva la Vida. A ritme continuo dansant pels streets de Lleida. Un cartell em dona la benvinguda a l’espai natural La Mitjana. Lluny de l’estridència de la ciutat, enfilo natura en dintre, amb els àlbers, xops, salzes, oms i un immens bosc de vegetació. Retiro els auriculars que taponen les orelles i em deixo endur pels sorolls naturals. Els ocells canten a la primavera, els rèptils es camuflen pel sotabosc, els peixos comencen a treure el cap i els rosers juntament amb algun lliri criden a la natura amb el seu esclat de colors i olors. Sense pressa però sense pausa continuo inspirant i expirant, respiro i oloro sabors primaverals. Abandono el cant dels ocells per concentrar-me amb la respiració, lenta i profunda, amb les palpitacions del cor, veloç, arrítmic. Les cames continuen la seva anadura particular amb destí cap a cap lloc. La diligència s’atura en un bonic lloc, apartat de tota civilització incivilitzada, prop de la verdor i frondositat de la mare naturalesa. Inspiro i expiro, el terra és ple de saó fruit de la pluja del dia anterior. Agafo aire cap en l’aire i contemplo l’alçada dels arbres fins allí on també busquen amb les branques i fulles la seva respiració. Natura en estat genuí?

Instants de contemplació i gaudiment. Lluny, el sol es comença a pondre. És hora de marxar. Inspiro i expiro, sense pressa i sense pausa, les cames reprenen la marxa de retorn, aquesta vegada cap a un destí prefixat. Marxo de la natura i torno a la selva asfàltica. Els auriculars que duia penjant tornen al seu lloc. Aquest cop Amaral entre en escena “Te necesito como a la luz del sol, en este invierno frío”. Córrer, inspirar, expirar, palpitacions, suor, esforç,... de cop i volta se m’atura la música. Penso que ha estat algun sotrac inesperat, o han estat els de la SGAE per no pagar el canons d’autor?

5 comentaris:

miquel coiduras ha dit...

Som uns privilegiats els que vivim en aquesta petita Lleida. Amb quatre gambades o dos pedalades estàs al bell mig de la natura. I n'hi ha, que com tu, es tanquen en un gimnàs o en una piscina per a fer esport. Es miren les notícies, escolten música, controlen el pulsómetre que no corri més que el de la bora o es miren la ratlla del fons de la piscina, no fos cas que es desviessin... Però, si es pot gaudir del cant dels ocells, dels colors i olors de la natura i de la llum natural sense haber de marxar gaire lluny. Jo voto per l'exterior.

Anònim ha dit...

i jo

Anònim ha dit...

El anonim soc jo


el jordi

ara no se si soc anonim o seudonim

zurruletas ha dit...

El anónim també va a córrer cada matí a primera hora.....................................................................................................a tancar bé la persiana per a que no entri llum i tornar al llit..jajaja

Ó al sofá.

Anònim ha dit...

jajajajajajaja

el anonim