Digues la teva

Amb il·lusió...!!

2011-11-30T16:09:00.001+01:00

Il·lusió?

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans Il·lusió vol dir: “engany degut a una falsa aparença” o bé “esperança sense fonament real.” Aquest va ser el substantiu més repetit pels actuals governants d’aquest nostre país, pel que veig no el seu, abans d’assaltar el poder. I clar, els milers de votants que es van il·lusionar han estat (hem estat) uns autèntics il·lusos.

Amb tisores d’esporgar han començat arrencar totes aquelles males herbes que fan nosa, branques que no deixen passar la llum i sulfatar tots aquells paràsits i altres especies a extingir. La plaga global de la crisi ha estat l’excusa perfecte per aplicar tota una sèrie de mesures que només beneficien uns quants i perjudiquin a una gran majoria. Polítiques clarament de dretes, de la dreta més extremista i agressiva que ens ha governat mai. Governants amb afany de carregar-se els ciments de l’estat de benestar que tant ens ha costat d’aconseguir. Drets, prestacions i beneficis socials dignes d’una societat avançada amb les qual varem haver de lluitar durant anys: els nostres padrins, els nostres pares i nosaltres. Lo més fotut de tot és que ens ho han fet creure, ens ho hem cregut, hem tragat com autèntiques granotes.

Les masses callem i atorguem, en silenci, sumits en la letargia hivernal, els deixem fer, qui dia passa any empeny, ja vindran temps millor. No, no estem d’acord, molts no estem gens d’acord, però seguim en silenci i això a ells cada vegada els enforteix més com a governants i dictadors dels nostres destins. Res podem fer amb tot plegat, però encara tenim el dret a la rebequeria, a la queixa, a manifestar-nos i reivindicar allò que ens estant robant i espoliant.

Emulant al Josep Cuní, “prou, prou, prou...!!” Collons! (això ho dic jo)

Desperta Ferro!!

http://lo-carles.blogspot.com/

Debat a bat

2011-11-09T16:14:00.000+01:00

Flickr: Joker 74

L’evidència m’assenyala que fa mesos que hi ha una desafecció particular a escriure en aquest bloc de la mateixa manera que no es estrany captar una desafecció general de la política en aquest país. El primer és fàcil de solucionar, en canvi lo altre ho veig més complicat si ens atenem a lo vist en el mal anomenat debat de política general, ja que més que un debat va semblar una tertúlia de cafè, caragillo i caliquenyo, amb dues persones oposades i enfrontades.

En vaig tenir prou amb cinc minuts per fer-me a la idea d’allò que guanyava per estar perdent el temps davant d’aquell quadre en moviment en format digital, sobri i delirant; s'entén la semblança amb caixa tonta. El resum de premsa del dia i uns quants articles d’opinió han refermat la meva creença.

En ple segle vint-i-u i amb una revolució social digital, resulta patètic veure un face to face, que més que polítics carismàtics i de talla semblaven dos ninots de guinyol. Ranci, arcaic i amb olor a naftalina, així definiria el que es va veure el passat dilluns. Aquella immensa taula, llarga i estirada, amb una llacuna en mig que els separava, que s'assemblava més a un sopar entre el rei i la consort que no pas un debat. Durant aquells escassos cinc minuts vaig estar esperant que sortís per alguna escletxa aquelles mítiques formigues de trancas i barrancas, segur que haguessin fet més entretinguda la vetllada, però la única cosa que vaig poder albirar van ser dos termites soporíferes amb fam d'eleccions.

Generosa i a la vegada patètica va estar la salutació del moderador, Campo Vidal, paisà de la franja del candidat de CiU a les eleccions del 20N. Va començar saludant al respectable amb l’idioma oficial, desprès amb italià, per acabar amb portuguès. Com sempre se’n van oblidar que en aquest, el seu, país, també hi ha altres llengües oficials que conviuen amb la imposada: català, eusquera i gallec, o és que el debat no havia d’arribar a la perifèria peninsular?

Però continuant amb la tertúlia de cafè, que diuen que és per a tots, poques propostes van aportar els candidats. El de la dreta llegint el guió amb un escut antiesquerra, i el de l’esquerra, fabricant discursos amb propostes no presentades quan realment tocava. Tot plegat penso que el que ens espera per aquesta propera legislatura és una política d’improvisacions, ajustaments, retallades, austeritat i patiment i sobretot caspa, molta caspa. Aneu preparant un bon xampú.

No bé d'un pam, però si d'un dit

2011-07-06T00:43:00.000+02:00

Ara resulta que el grandària del dits sí importa, sobretot el dit índex i anular, i és que un estudi realitzat per científics sudcoreans revela que els homes que tenen el dit índex més curt que el dit anular tendeixen a tenir el penis més llarg.

A saber que l’índex és el dit acusador, que assenyala, i l’anular es on ens posen l’anell els casats. Si ets home segur que des d’estar mirant la proporció dels teus dits i verificant si es compleix l’equació antropològica d’aquests savis científics. Si ets femenina, deus estar dibuixant un somriure irònic, pensant que poca feina tenen alguns de posar-se a estudiar aquesta mena de coses tant urologiques, que lliga amb il•lògiques i que tan preocupa a la virilitat masculinitat.

Ara que apreta la calor, el xulo piscines o els dignats que passegen per la platja marcant paquet, tindran un altra passatemps i més paraments per reivindicar i evidenciar la seva masculinitat. Altres continuaran estirats a la tovallola bronzejant-se al gust del sol per mirar de dissimular i lluir d’altres extremitats corporals.

Penso en el torero quan saluda al respectable abans d’acabar la feina, i les martingales que haurà de fer per no ser descobert de l’engany. Haurà de tenir present aquesta circumstància i tenir ben proporcionats els dits de la seva ma amb les piles situades entre les engonals, aquelles bateries tan molsudes que donen llum al traje. L’inferior jeràrquic en l’escala militar podrà mostrar les seves virtuts a l’hora de saludar i demostrar que esta en un rang superior al comandament. D’altres no en tindran prou amb el dit mitger per fer aquell lleig gest eròtic, sinó que també és dedicaran a ditejar per mostrar la carregamenta i fer-lo encara més rabiüt.

De petit em despertava cert interès aquell extraterrestre tan simpàtic que en deien ET, penso amb aquell dit tan majestuós que assenyalava cap a casa seva si s’adiu amb les proporcions d’aquest estudi tan assenyat.

Com diu la Trinca, "No ve d'un pam, no ve d'un pam, Uei dubi dubi-dubi dubi-dubi dubi-dub, si està fresca i eixerida, no ve d'un, no ve, no ve d'un pam."

Bon estiu

http://lo-carles.blogspot.com/

Grana o Blanca Neus?

2011-04-30T12:03:00.000+02:00

Era una vegada un rei que se n’enorgullia a l’admirar les 9 copes que lluïa la vitrina continental, però feia temps que anava darrera la desena. És per això que tip d’insatisfaccions i frustracions es va casar amb la persona que considerava més bella, meravellosa i extraordinària que hi havia en aquell moment al continent. La consort era una persona molt intel·ligent, però orgullosa i arrogant. Tenia un magnífic espill, aguantat pels seus lacais, i quan es ficava davant seu, mirant-se, els preguntava:

Espillet, espillet, qui és la persona més preciosa i sublim d’Europa?

flickr

I el mirall responia: la persona més fantàstica i esplèndida del vell

continent ets tu.

Ell quedava satisfet, ja que els del mirall sempre deien la seva veritat.

No gaire lluny de la cort hi havia una altre personatge que creixia a l’ombra, va passar per les categories inferiors i va ascendir molt ràpidament, persona superdotada, respectuosa, coherent, humil, sana i equilibrada, treballava amb constància i perseverança, un líder nat amb qui inicialment pocs hi combregaven.

Però el consort del rei va tornar a preguntar al seu espill:

Espillet, espillet, qui és la persona més preciosa i sublim d’Europa?

La persona més fantàstica i esplèndida del vell continent ets tu, però ELL

encara ho és més.

El consort del rei va patir un atac d’histerisme i gelosia, parcialment va començar a embogir. Va ordenar als seus lacais la extinció total d’aquell personatge emergent, fos com fos, i que empressin tots els mètodes que calgués.

Així és com ens han pintat la realitat, la que ens mostren i veiem. El futbol no deixa de ser un espectacle, tant a dintre com a fora del camp , un esport de masses, l’opi del poble. S’ha magnificat amb excés i s’ha sobrepassat la línia estrictament esportiva. Els partits de futbol comencen quan l’àrbitre tira la moneda enlaire per escollir camp i acaba amb el xiulet final. Ja fa temps que això ha deixat de ser així. La caverna mediàtica, la central lletera, el villerato, ... termes que formen part de l’imaginari col·lectiu futbolístic i l’únic que fan és caldejar ambients i exalçar masses. Tot això, condimentat i amanit amb imatges, fotografies, articles, tertúlies, ... intoxiquen i crispen encara més l'olla, que va fent xup, xup.

Alguns que van estar a la final de València expliquen que hi va haver poc tracte hostil entre aficions. Que era molt fàcil veure parelles amb samarretes d’equips contraris, pares i fills, cadascú amb la seva indumentària i colors oposats. En general, els carrers de València era una comunió de gent i de colors. Encara que aquestes imatges poc s’han vist per la televisió, poca difussió s’ha fet en els diferents mitjans, la realitat venuda, o comprada, ha estat un altra. Gent que insulta, que malparla, que renega ... no dic pas que no sigui real, però m’agrada més comprar la realitat oposada que no pas aquesta. S’entesten a vendre lo més roí i miserable de l’espècie. Tertúlies i mitjans parcials, que insisteixen en tornar a retransmetre el partit moltes vegades des de vessants fragmentaries i tendencioses.

En tot aquest ambient crispat tampoc ajuden els tècnics i jugadors a l’hora de fer joc net. Espectacles esportius que viuen i veuen milions de persones, sobretot nenes i nens en edat de crèixer i amb les neurones mirall activades, hagin de presenciar lamentables escenes de invenció, fal·làcia i violència. Crits, xiulets, càntics, gestos insultants i molestos.

De vegades hauríem d’aprendre d’altres esports, com ara el rugbi. Al finalitzar el partit els adversaris es troben per compartir menjar i beguda, ingredients per crear climes d’unió, cordialitat i cordura, bastants absents darrerament.

Una mica de seny a tots plegats.

Societat 2.0

2011-03-15T16:45:00.005+01:00

Facebook, Tuenti, Messenger, My Space, Fotolog, Twitter, Skype … formen part de l'argot popular de la nostra societat. Gairebé un 68% de la població d’aquest país navega per internet per la qual cosa segur que alguna vegada n’han sentit a parlar.

Espais virtuals de llibertat sense govern i control tot i els intents fallits dels poders fàctics i mediàtics. Instruments revolucionaris i d’organització que han estat capaços de enderrocar dictadors i règims autoritaris. Eines despertador que han ajudat a societats a aixecar-se de la llarga letargia i miopia a la que han estat sotmesos durant dècades. Acoquinats, acovardits, oprimits per uns dirigents corruptes i cínics, que els han fet viure en una incessant desesperança, corrupció, injustícia, pobresa i desocupació.

Aquí, en aquest país, ja varem viure una tipus de revolució l’11-M, tres dies abans de les eleccions del 2004, quan van tenir lloc els atemptats terroristes on malauradament van perdre la vida prop dues-centes persones. En un primer moment es va atribuir l’autoria de l’atemptat a la banda terrorista basca, però desprès de les primeres investigacions policials, la versió dels fets va donar un gir de 360º. La hipòtesis que hagués estat comés per un grup terrorista yihadista començava a prendre força, encara que la postura que defensava el govern de torn insistís en l’autoria de la banda terrorista basca. Molts ciutadans vam considerar que el Govern mentia a l’hora d’assenyalar l’autoria dels atemptats, culpant a ETA per no relacionar l’atemptat amb una represàlia per part de Al-Qaeda a l’enviament de tropes a l’ Iraq. Durant aquells dies, quan encara no existien aquestes eines 2.0, es van produir mobilitzacions arreu del país a través de missatges SMS mitjançant el telèfon mòbil, en contra dels esdeveniments que s’estaven produint. Aquell dia el candidat del PP perdia les seves primeres eleccions.

Amb la societat 2.0 també s'ha destapat la vulnerabilitat a la que estan sotmesos tots els països d'aquesta planeta terra. Informació filtrada per ciutadans 2.0 anònims a través de l’organització WikiLeaks. Documentació sensible i posada a l’abast d’interès públic, que ha fet enrojolar a més d’un i a més de dos.

La gran catàstrofe del Japó que gairebé la podem viure en directe a traves de les diferents canals i xarxes socials d'aquest tsunami internauta.

Eines molt potents en mans de societats incontrolades, tot un risc pels governants i els lobbys, qui criminalitzen al ciutadà i l’usuari. Molesta i inquieta, d’aquí tots els intents per voler-ho controlar. Continues pressions per frenar tot aquest allau de llibertat, comunicació i unió entre ciutadans, a traves de lleis, tancament pàgines i continguts webs.

Prohibir està de moda, esperem que no sigui un verb que haguem de conjugar en aquest espai d'autonomia i independència. Visca la república independent 2.0!

http://lo-carles.blogspot.com

Qüestió de gustos

2011-01-19T14:55:00.000+01:00

Ja fa més de 30 anys que es va recuperar la Generalitat de Catalunya gràcies , entre d'altres coses, al crit d’un miler de milers de manifestants demanant “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. Tot i els crits d’aquella època, definitivament penso que des de centralitats ibèriques peninsulars encara no han estes res. No han digerit que en aquesta “grande y libre” existeixen diferents nacionalitats, idiomes i realitats socials.

Per primera vegada i desprès de 3 dècades de reivindicacions s’ha aconseguit que els representants dels diferents territoris puguin parlar al Senat (camera de representació TERRITORIAL) la llengua que li és pròpia del territori: català, gallec, valencià, basc i castellà, encara que aquesta última ha gaudit de grans prerrogatives.

Alguns tenen raó quan afirmen que “esto no pasa en un país normal”. Si, ha calgut empassar-se massa temps per adquirir aquesta normalitat reconeguda en la carta magna i és que en referència a l’idioma “vernaculo” de cada comunitat s’havia obviat “verna” per quedar-se amb “culo”. I ja ficat en Berna, però amb B de “burru”, capital de Suïssa, caldrien que sabessin que en aquest petit país alpí hi ha fins a 4 idiomes oficials reconeguts i on és dona una traducció simultània a 3 idiomes: alemany, francès i italià. Un altre país petit i normalitzat com Bèlgica, el senat està representat per 3 llengües: holandès, francès i alemany. Sense moure’ns de Brussel·les· i estirant el cap a altes instàncies ens trobarem amb el parlament de l’Europa dels 27 on s’arriba a parlar fins a 23 llengües, la qual cosa suposa 22 traduccions simultanis, tot un repte.

Si, és veritat, allò que no hauria de passar en un país normal és deixar al marge i desatès la riquesa cultural i diversitat lingüística de la perifèria nacional ibèrica.

Aquesta centralitat ibèrica peninsular, a banda del sabor que ens proporciona la llengua, també vol apropiar-se del cafè que un dia va saber repartir. Ara se n’adonen que els ha sortit amarg, massa cafè per racionar i poc gra per moldre. Hi ha comunitats nord-peninsulars que tenen el privilegi de poder prendre’s un llarg cafè estil americà, altres l’han de diluir amb llet, però ara s’estila l’expresso tipus ristretto dolce gusto, curt, però intens, amb sabor agredolç. El que està clar és que ningú vol ser marginat i quedar-se amb el marro o hauria de dir marró? Molt em penso que passarem un quants anys amb un descafeïnat curt de cafè, llet descremada i sacarina.

El concert de la pau

2010-12-22T09:49:00.003+01:00

La música, el llenguatge més universal de tots, el llenguatge que tothom entén, que proporciona alegries i emocions. El llenguatge que uneix i crea ponts d'aliances, que enforteix als éssers humans, que dona caliu i ambienta la vida. So, silenci, ritme, compàs, cadència, continuïtat i coherència. La música, bellesa harmònica, l’art més global i planetari.

Que bé que algun dia sabéssim trobar la tonalitat perfecta i poder assistir al concert d’un mon més just i solidari que entengués el significat de les paraules: pau i felicitat.

Bones festes

http://lo-carles.blogspot.com/

A por ellos, que son pocos y cobardes!

2010-10-29T14:58:00.001+02:00

Darrerament volten per la xarxa missatges virals en contra de la immigració, de l’immigrant. Aquella persona vinguda d’altres indrets que refusa un treball remunerat amb 1000€ perquè, diu textualment el missatge: “no, no lo quiero, porque ya tengo la seguridad social y los medicamentos gratis, y porque perderíamos ayudas y subsidios de la Generalidad de Cataluña y del ayuntamiento; si es en "negro", sí que lo quiero, pero en "blanco”, no”. Una persona que té tres fills que alimentar i diu que no li interessa el treball! Interessant reflexió. I aquell altre missatge que comença amb una pregunta: ¿Sabéis cuánto cobra un "ilegal" en Vitoria-Gasteiz? I continuar així: “Pues entre la ayuda a la integración y la ayuda al alquiler, se lleva a su cuenta y sin pegar un palo al agua, un total de 900 EUROS. Como contrapartida, el individuo tiene la obligación de hacer NADA.” Com diria aquell, im pressionant, que im pressiona.

No entenc a qui beneficia aquests tipus de missatges, però si tinc clar a qui perjudica. No cal dir-ho que en tot estat del benestar se’n fan abusos de les prestacions socials i que de vegades reben ajuts i beneficència aquells qui no la mereixen. De vegades els filtres no són tan eficaços com es pretén.

Precisament avui, quarts de 9 de la nit, he passat per un càrrec bastant cèntric de Lleida, un carrer que porta nom de Sant, el de Marti i, hi havia molta gent fent cua, mares, pares, fills, gent gran, carros de la compra, bosses buides, esperant el seu torn per rebre alguna cosa per menjar els propers dies. També avui, quarts d’11 de la nit, una persona ben vestida i endreçada, amb mig cos dintre el contenidor, buscant alguna engruna per endur-se cap a casa. I cada vegada en veig més de persones abocant-se dintre aquestes tristes goles d’escombraries.

Si, això de la crisi és com una “merienda de negros” per buscar el toc racista, o una olla de grills, per mantenir el bilingüisme. Primer vam estar els funcionaris, vilment criticats com a ganduls i privilegiats de mantenir un lloc treball. Darrera van venir els aturats i pensionistes, que amb ells, el sistema no s’aguanta per enlloc. El sector de l’ensenyament, aquest si que viuen bé! Ara toca els sindicats, els sindicalistes, els alliberats i les seves vagues. I per últim, els més marginats de tots, els indefensos, els immigrants. Apa... cremem-ho tot! A la foguera! En definitiva, sempre acaben pagant els mateixos, el treballador, els més pobres i els més desafavorits de la societat.

“Eleccions a la vista!" va cridar el Molt Honorable Sr. President, i tots els partits polítics comencen a fer bullir l’olla. El punt de mirar ja està fixat, només cal començar a disparar i que la gent és remogui, s’inquieti, es neguitegi i acabi buscant el culpable de tots els seus mals, que sempre és el més desprotegit a qui li costa córrer, el més feble. Quin és el propòsit de tots aquests despropòsits i insidiós missatges totalment intencionats? Destruir a un grup social, nacional, ètnic, racial o religiós? Doncs aquesta és la definició de genocidi. Us sona?

Carta de comprimits

2010-10-17T22:55:00.005+02:00

A partir d’aquest curs tots els pares i mares haurem de signar un document de compromís, talment dit carta, juntament amb l’escola, amb una sèrie d’obligacions i accions a realitzar en l’educació dels fills, barra filles. Document on es formalitza una col·laboració entre famílies i escola, i que pretén incentivar la implicació de les famílies en l’educació dels fills.

D'ençà que l'aparell Predictor va donar positiu que vaig començar a adquirir un compromís amb aquell futur caganiu. Sabia quines serien les meves obligacions com a pare, entenia tot allò que comportava el fet de portar un descendent a aquesta vida. El compromís ja el vaig adquirir en aquell moment, quan encara no havia ni obert els ulls per veure la llum d’aquest vida.

Anys desprès ve el polític de torn i em diu que haig de signar una carta de compromís per l’èxit educatiu dels meus fills. Durant tots aquests anys no m’ha calgut signar cap tipus de document i he estat fidel al compromís adquirir temps enrere.

Avui he de signar un document de compromís per l’educació. I demà? Potser hauré de signar un compromís vers els meus pares, padrins i família en general? Hauré de signar un compromís amb tota la societat en general, amb el medi ambient, amb la pobresa i la fam al tercer mon, amb la pau, amb els amics, companys de feina, ...

Aiii... Sr. Polític! Aquest preparat farmacèutic que ens ha disposat, aquesta carta de comprimits de laboratori que ens de prendre per sanar un mal endèmic denota una falta d’idees i clarividència per aixecar una minada política educacional. Caldria centrar els esforços cap a altres direccions.

I vos, Sr. polític de torn, heu signat algun paper de compromís vers la societat que dirigeix i li va atorgar un “vot” de confiança? Ha complert tot allò que va prometre damunt d’un pedestal i darrera un programa electoral ara farà justament quatre anys? Preocupis d’aquells compromisos adquirits i que no ha complert. A cal sabater, sabates de paper.

No em cal signar cap tipus de carta per comprometrem amb l’educació dels meus fills, tampoc no cal que em digui que he de fer i com ho he de fer per educar els meu fill, barra filla, això deixiu a criteri dels pares i de l'escola que un dia vaig escollir.

I aquells qui no compleixin amb la carta de compromís, quines seran les conseqüències? Poder la resposta la tenen tots aquells nens i nenes que viuen en situació de risc i desemparament en cases d’acollida o en centres de menors. Encara que també els hi podem preguntar a tots, barra totes, els mestres, docents, i professionals del món de l’educació.

I si no signo la carta?

Tot plegat... papers mullats.

http://lo-carles.blogspot.com/

Un 9 curs

2010-09-08T14:07:00.005+02:00

Avui comença un curs nou, un nou cicle, avui és l’inici de tot, dels bons propòsits, l’inici de nous replantejaments, de regenerar, de construir per encara amb més optimisme el futur.

Els programes de radio i televisió que ens acompanyen durant tot l’any prenent el relleu de la refrescant i entretinguda programació estiuenca. Els anuncis televisius es posen a to i les grans editorials ens recordaran durant aquests dies tot allò que poden fer per estar ben distrets durant l’any, amb col·leccions inútils, inacabables, en forma de còmodes i atractius fascicles, per generar una compra compulsiva i obsessiva: pedres del mon, nines de porcellana, animals de companyia, cursos d’idiomes, avions de guerra, vaixells de peces, curs de ball de saló, trens en miniatura, virus de la grip i un llarg etcètera.

Atrapar no vol dir enganyar, res hi té a veure, el que fa és crear una necessitat i que sigui satisfeta.

Algun dels titulars de la setmana passada.: “Apple obra una botiga a BCN”. Prop d’ un miler de persones es van aglutinar a les portes de la botiga per ser els primers en mossegar la poma. Al més pur estil americà els clients anaven entrant a la botiga, com si fossin jugadors i animats per les cheers leaders en forma de dependents, amb crits i càntics de la “hinchada” pomera: “You’ll never walk alone”. No fa gaire van obrir una botiga aquí a la nostra ciutat de components Apple i no recordo que se n’hagués fet tan rebombori. Poder ho fa que per aquestes contrades no fem massa cas de les pomes mossegades i que cauen al terra.

A journey, el llibre de l’exprimer ministre britànic, Tony Blair, va ser rebut amb una pluja d’ous, ampolles de plàstic i sabates llençades per diversos manifestants. L’exprimer va haver de ser protegit pels seus guardaespatlles i un cordó policial per evitar rebre els projectils. Aquest si que aconseguit un bon “viatge” de vendes amb aquest tipus de difussió.

Avui, primer dia de curs, primer dia d’Escola, toca parlar dels nens i nenes que van a l’Escola, dels mestres i professors, del projecte 1 X Ui, de les noves tecnologies, de barracons, d’escoles deficiències, de la setmana blanca, de les colònies que no es faran, ... No, avui no toca, que diria l’Honorable Pujol, avui el President Montilla s’ha destapat amb l’anunci de la data de les tan anhelades eleccions. La noticia del retorn a les aules ha quedat a una segon terme. És veu que la marca “educació” últimament no està massa de moda en aquest país. Casualitat? El món n’és ple de casualitats.

Avui comença un nou curs ple d’optimisme i esperança, amb unes eleccions a tocar de la cantonada, amb una possible pau a Euskadi i al pròxim orient, comença un nou curs ple de reptes i desafiaments.

Determinats missatges reclamen l’atenció, però de vegades distorsionen la realitat. El que si està clar és que avui comença un nou curs carregat d’il·lusions i optimisme, o no!

http://lo-carles.blogspot.com/

Cut paste

2010-06-30T00:03:00.012+02:00

En el món de les TIC i en l’ús dels ordinadors personals és ben coneguda l’acció de tallar-empegar, sobretot pel que fa a l’entorn dels processadors de textos, maneig d’arxius, carpetes i altres objectes. Tallar, origen, per transferir a una altra banda, pegar, destí. Aquesta acció tan simple i quotidiana a saltat de la pantalla de l’ordinador a la societat civil, i molt em sembla que per quedar-se i estar-s’hi una bona temporada. Com que s’ha gastat els diners de tota una dècada, ara toca contenir la despesa durant un període d’aquests etiquetats com de llarga durada. I això com es fa? Fàcil! crtl+X (tallar) i crtl+V (empegar).

El primers a experimentar aquest cut-paste hem estat els funcionaris, seguits pels depauperats pensionistes. El botó del govern ha estat aquesta fantàstica estisoreta, amb la que s’ha dedicat a tallar gran part del sou dels funcionaris, congelar pensions i retallar prestacions socials i així poder empegar i taponar el malaltís forat deficitari de l’economia. Tallar i empegar, ho trec d’aquí per posar-ho allí, així de simple i trivial.

Grans fortunes i crematístics patrimonis, aconseguits durant aquests darrers anys, han tallat i pegat les seves propietats per fer-les dormitar en paradisos fiscals i així evadir tot aquest tuf de crisis endèmica. Guanys i beneficis que un dia van pescar i retallar a costa de molts ciutadans d'aquest país, ara enganxen en aigües més tranquil·les.

Lladres de Palau i polítics corruptes, també han sabut retallar diners públics per enganxar-los en butxaques pròpies i alienes, encara que estaria bé que aquesta gent de Palau, que l’únic que entén de música és la del soroll de monedes, engeguessin el ventilador excremental per així acabar d’esquitxar tots aquells que han ballat al so de la seva cantarella.

L’altra gran tisorada ha estat el vilipendiat i poc consideratEstatut de Catalunya. Amb cura i enginyeria judicial, un tribunal que es fa dir constitucional ha retallat moltes de les aspiracions d’un petit país. el poble espanyol va fer el mateix a través dels Corts Generals i el tercer gran poder, el que sembla que mana més que ningú també hi ha dit la seva. La tècnica emprada ha estat la mateixa, cop de tisores i avall que fa baixada. Pel que sembla té més pes la paraula d’aquests grans senyors amb toga i cara de solemnitat, que no pas la voluntat i sobirania de tot un poble. En poques paraules, aquests senyors de negre ens han menystingut i s’han passat la voluntat de tot un poble pel seu arc de triomf en forma de regatera.

Des d’aquí hauríem d’emprar l’acció copiar-pegar i, importar antigues manifestacions populars de moviment i rebel·lia com va estar la revolta dels segadors o la històrica manifestació del 1977 on més d'un milió de persones reclamaven uns drets nacionals al crit de "llibertat, amnistia, estatut d'autonomia".

Però com tot, molt soroll i poques anous, i tot s'acabarà amb un desa i tanca, obrint un document nou. Encara que estaria bé un crtl+alt+supr i reiniciar tot el sistema

Elogi a la gratitud

2010-04-29T23:42:00.007+02:00

El Jaume, un agraït company de feina i penúries de moodle, m’envia un article d’una amiga de l’Enric, un altre agraït company moodlador, que porta per títol “Entrenemos la Gratitud”. Explica que la gratitud fomenta la felicitat i hem de procurar entrenar-la repassant les coses que giren al nostre voltant.

De petit, el mestre va demanar a tota la classe una redacció amb el tema “per què donaries les gràcies als teus pares”. Vaig començar a repassar en el meu imaginari infantil i immadur la relació de coses que havien fet per mi. Recordo que el llistat no era massa extens i tot girava al voltant de coses materials i supèrflues. La redacció quedava vídua de contingut per la qual cosa calien afegir-hi més coses per arribar al mínim de paraules exigit. Li vaig dir a la meva mare que m’il·luminés, que em digues coses (en plural) que havia fet per mi: “la vida, haver nascut”, va respondre. Hòstia! Simple, ras, curt i en singular, “la vida”. El bolígraf va començar a escriure i les paraules començaven a brollar.

Cada mati, quan aixeco la persiana i el primer alè de llum de dia em dona la benvinguda, és dels pocs moments que agraeixo a la vida el pur plaer de viure. Desprès mostro la meva gratitud de forma instintiva.

Sí, és un exercici que fem habitualment de forma irreflexiva i educada: quan et serveixen un cafè, et venen el diari, al supermercat, ... gràcies, bon dia; quan vas en cotxe i donés pas, gràcies per deixar-me passar; quan t’atenen per telèfon o el veí que t’espera per pujar junts a l’ascensor, gràcies passiu bé. Sí, el dia a dia n’és farcit d’aquest tipus de gratitud.

Però... quantes vegades hem agraïts als pares per haver-nos donat l’oportunitat de viure, de créixer i d’estimar-nos? A la parella, que esta cada dia al nostre cantó, dia si i dia també i amb la que envellirem junts. I als fills? per l’alegria, no sempre sinó no serien els nostres fills, i estima amb que ens alimenten? I els germans, als qui només cal xiular perquè sempre estan allí. Amics, amigues, companys i companyes de feina per la paciència i dèries del dia a dia. Mestres, professors, educadors i tota aquelles persones que han fet i fan que la vida sigui una mica millor i més fàcil de viure-la. I com no, el Barça, jugadors i staff tècnic, en hores baixes, però que tantes tardes i nit de glòria han donat.

I a vosaltres, per la paciència i el coratge de llegir. Gràcies, les teniu totes!

Uf...! Penso que és un bon exercici, i miraré d’entrenar-me cada dia.

Gràcies.

Ja és primavera!

2010-03-22T23:28:00.010+01:00

El company de blog, que està una mica zurruleta, m’ha fet veure que ja és primavera al Corte Inglés amb boniques imatges de la seva amiga i els camps de l’horta.

Aprofitant aquesta bonança, he decidit canviar l’activitat esportiva, que normalment faig tancat en un recinte, per un altra en un espai a l’aire lliure. Sabatilles esportives, dessuadora, iPod i a córrer!

Bruce Springsteen i Street of Philadelpia acompanyaven els primers compassos de cursa. Els pulmons inspiren i expiren aire, els cotxes també expiren gasos lacrimògens i contaminants. Coldplay fa entrada amb el seu Viva la Vida. A ritme continuo dansant pels streets de Lleida. Un cartell em dona la benvinguda a l’espai natural La Mitjana. Lluny de l’estridència de la ciutat, enfilo natura en dintre, amb els àlbers, xops, salzes, oms i un immens bosc de vegetació. Retiro els auriculars que taponen les orelles i em deixo endur pels sorolls naturals. Els ocells canten a la primavera, els rèptils es camuflen pel sotabosc, els peixos comencen a treure el cap i els rosers juntament amb algun lliri criden a la natura amb el seu esclat de colors i olors. Sense pressa però sense pausa continuo inspirant i expirant, respiro i oloro sabors primaverals. Abandono el cant dels ocells per concentrar-me amb la respiració, lenta i profunda, amb les palpitacions del cor, veloç, arrítmic. Les cames continuen la seva anadura particular amb destí cap a cap lloc. La diligència s’atura en un bonic lloc, apartat de tota civilització incivilitzada, prop de la verdor i frondositat de la mare naturalesa. Inspiro i expiro, el terra és ple de saó fruit de la pluja del dia anterior. Agafo aire cap en l’aire i contemplo l’alçada dels arbres fins allí on també busquen amb les branques i fulles la seva respiració. Natura en estat genuí?

Instants de contemplació i gaudiment. Lluny, el sol es comença a pondre. És hora de marxar. Inspiro i expiro, sense pressa i sense pausa, les cames reprenen la marxa de retorn, aquesta vegada cap a un destí prefixat. Marxo de la natura i torno a la selva asfàltica. Els auriculars que duia penjant tornen al seu lloc. Aquest cop Amaral entre en escena “Te necesito como a la luz del sol, en este invierno frío”. Córrer, inspirar, expirar, palpitacions, suor, esforç,... de cop i volta se m’atura la música. Penso que ha estat algun sotrac inesperat, o han estat els de la SGAE per no pagar el canons d’autor?

65+2

2010-02-14T22:47:00.004+01:00

Seixanta-cinc més dos fan seixanta-set. Seixanta-set (67), sis més set sumen tretze. Mal número per la jubilació.

Tot és qüestió de números i el govern ja fet els seus. D’aquí uns anys no li quadrarà la caixa de la Seguretat Social, per la qual cosa ha d'allargar l’edat de jubilació. Algú ha estirat més el braç que la màniga amb en el fons comú de la inseguretat social. Solució! Allarguem l’edat de jubilació d’aquells que s’escarrassen dia a dia, dels pencaires. Ah…!! Quina delícia! Sempre paguen justos per pecadors.

Ses senyories diputats, barra, diputades, que tinguin entre 7 i 9 anys de mandat legislatiu tenen dret a una paga complementaria a la de la Seguretat Social, de tal forma que els asseguri un 80% de la pensió màxima; si sumen entre 9 i 11 anys, el 90% de la paga màxima i si tenen més d’11 anys (la gran majoria) obtindran el 100% de la pensió màxima. No està gens malament.

En canvi, l’escarrassat treballador de tota la vida necessitarà 35 anys de cotització i en cas de voler cobrar el 100%, els últims 15 anys hauran de ser per l’import màxim de la base. Encara que el socialism€ patri del govern està per estirar-ho 10 anys més, és a dir, 25 anys.

Després també tenim el circ muntat dels principals culpables d’aquesta crisi endèmica, les fusions de caixes i bancs. El Govern crea un fons de reestructuració d’ordenació bancària (FROB) que té com a principal objectiu gestionar els diferents processos de re-construcció, per no dir reestructuració, d’aquestes entitats. Amb tot aquesta tramoia de la crisis les diferents entitats bancàries han d’iniciar un procés de fusió amb la conseqüent reducció d’oficines i per tant de plantilles. Molts treballadors engrossiran la llista d’aturats i d’altres gaudiran d’una prejubilació. I d’on sortiran aquests diners per la prejubilació? De l’esplèndid fons creat per govern (FROB). És a dir, que molt d’ells no caldrà que arribin a l’edat de 67 anys per jubilar-se, simplement que tingui un mínim d’anys de servei a l’empresa i amb més de 55 anys ja podran començar a beure d’aquest fons.

I a l’escarrassat de tota la vida? Haurà de continuar pencant i sumant anys fins quedar escarransit i escurat de salut. Encara que continuo pensant que el 67, igual que el 13, és mal número per jubilar-se.

El cul de Catalunya

2010-01-23T22:41:00.006+01:00

Conforme enfilaven la carretera un cartell advertia que entraven en zona perillosa. Més endavant trobarien un anunci de mesures preventives i l’equip necessari de protecció nuclear, química i radiologia, que calia portar per endinsar-se en el territori.

Un dels visitants preguntà al guia per què la zona duia el mal nom del “Cul del Catalunya”. La resposta és fàcil, va adduir el guia, perquè el cap de Catalunya és Barcelona que mira cap a Europa, passant pels Pirineus, les extremitats són Lleida i Tarragona, i el cul, la merda de Catalunya, l’abocador nacional és en aquest territori, que, com podeu observar, s’hi fa difícil viure-hi actualment.

Varen entrar en un municipi desolat i abandonat a la seva sort, on encara es palpava la remor d’antics habitants. Amb lletres confuses encara es podia llegir el rètol que duia el nom de la població, Almatret. Desprès de passar aquell esperpèntic paisatge desolador, el vehicle s’aturà damunt d’un turó on es podia atalaiar l’antiga Comarca de les Terres Fun-Ebres. Amb veu ampliada, el guia començà el seu particular discurs: a la seva dreta poden veure la central Tèrmica banyada pel riu que va rEbre. Com poden observar està en ple rendiment ja què el fum que desprèn pràcticament no deixa que s’escoli el raigs de sol. Una mica més a l’esquerra i també vora el riu, molt a prop de l’antic nucli deshabitat de Ribarroja s’aixeca l’altra central tèrmica. Continuant amb la mateixa vista, una mica més enllà, veuran la tercera central, de les mateixes característiques que les anteriors. Sense força la mirada poden veure el gran fumeral, de la Central Nuclear, que s’albira al voltant del que és coneixia com a poble d’Ascó. Una mica més enllà del terme, on hi ha molta maquinaria pesant treballant sobre el terreny, veuran el cementiri nuclear. Cementiri que es troba soterrat uns quants metres avall i que a causa de les filtracions produïdes s’han vist obligats a prohibir el consum d’aigua del riu aigües avall. Aquesta prohibició va comportar l’abandonament de cultius, indústries i la conseqüent davallada de la comarca. Més tard va haver de fer-se un trasllat forçat de la població cap terres més segures.

El guia continua amb la seva narració: l’arbre aquí representat és una olivera. No fa molts anys era el símbol de tota aquesta terra. Procedent del suc del fruit de l’olivera, l’oli va ser considerat l’or líquid de la comarca durant anys i uns dels aliments més sans i imprescindibles de la cuina d’aquestes contrades. El cultiu d’aquest fruit anava molt lligat amb aquesta terra que xafeu i la gent se’n sentia orgullosa de poder conrear-la.

En acabar les explicacions va indicar que havien de continuar amb l’itinerari fixat ja que molt aviat començaria a caure la pluja àcida.

Aló?

2010-01-03T18:21:00.007+01:00

La telefonia mòbil ha comportat un impacte social i econòmic que hauria estat inimaginable fa uns anys enrera. Segons dades estadístiques oficials, en aquest país hi ha més de 52 milions de línies donades d’alta, és a dir, més d’un mòbil per habitant. L’evolució d’aquest artifici tecnològic ha permès disminuir la mida i el pes i, ha comportat majors prestacions i un millor servei.

Al principi dels anys noranta vaig poder veure el que seria batejat com un dels primers mòbils d’aquest país. La bateria anava introduïda en una espècie de maleta, rígida i compacta, d’on sobresortia un auricular. Per aquell temps era un invent revolucionari; un aparell que permetia poder parlar des de qualsevol racó i estar sempre localitzable, sense fils i cables pel mig. Si en aquells anys hagués pogut tenir una petita finestra per on veure el futur, és a dir, l’actual present, hagués estat realment extravagant i insensat explicar-ho. Segur que m’haguessin tractat d’un visionari il·luminat, llunàtic o friki (encara que aquest últim terme no s’utilitzava col·loquialment)

A través d’aquesta suposada finestra hagués pogut explicar que en el futur tothom portaria un o més mòbils a la butxaca, que seria tant o més petit que un paquet de tabac, pesaria menys de cent grams, es podria estar constantment comunicat amb qui es vulgues i on es vulgues, en qualsevol racó del planeta. També es podria fer fotos, escoltar música, visualitzar vídeos, posicionar-se en un mapa amb tecnologia GPS, transmetre dades, veure la televisió, fer una vídeo conferència, jugar en línia amb persones situades a l’altra extrem de món ... Hi haurà tecnologies molt avançades conegudes com a ADSL, BLUETOOTH, SMS, WAP, WIFI, MP4, POTCASTS, ...

Ara penso com serà el futur d’aquesta tecnologia, que ens oferirà, com estarem connectats, quin tipus de comunicacions tindrem. M’agradaria obrir una altra finestra i poder visualitzar-ho. Haurè de fer correr la imaginació i tirar de fantasia. Potser tindrem uns microxips implantats en el nostre cervell i amb una simple acció del cap atendrem o realitzarem trucades, potser els nostres dits feran d’auricular, potser hi haurà un sistema de telepatia i també ens podrem teletransportar, ... sí, potser sí que ara m’estic comportant com una autèntic friki.

Aquest any 2010 ha estat declarat per l’ONU any Internacional d’Acostament de les Cultures. La tecnologia mobil aposta per la comunicació i el dialeg; la comprensió i la cooperació entre diferents cultures i religions a favor de la pau depen de la societat.

Feliç any 2010.

Una pau "novell"

2009-12-13T23:19:00.007+01:00

Entre les voluntat d’Alfred Nobel estava repartir els seus bens en forma de premis, i un d'ells és el premi Nobel de la Pau: “una part (dels béns) a la persona que fet el màxim o la millor obra de fraternitat entre nacions, l’abolició o la reducció dels exèrcits d’armes i per la promoció dels congressos de pau.”

El guanyador de l’edició d’enguany ha estat el president de la potència mundial més bèl·lica de la història, Barack Obama, pels esforços fets en la consolidació de la diplomàcia internacional i la cooperació entre els pobles. No li treure els mèrits d’ésser un president dialogant i que ha fets gestos en favor de la pau per atansar posicions, un president que ha estat ferm a l’hora de demanar un mon lliure d’armes nuclears i que ha realitzat un treball constant per aconseguir la pau al Pròxim Orient promovent el diàleg amb països com Iran i Corea del Nord, però no deixen de ser això, gestos, actes de cara a la galeria que en política són importants i molt, però també s’ha de passar als fets, a les accions a la realitat. No deixa de ser irònic que al principal país subministrador d’armes del món i el que més inverteix en despesa militar li sigui atorgat un dels màxims guardons per la pau. Posar a la mateixa alçada el president dels EEUU i, personatges tan il·lustres com Rigobert Menchú i la Mare Teresa de Calcuta i organitzacions com UNICEF o metges sense fronteres, sembla més aviat una extravagància i excentricitat.

Valgui aquesta reflexió feta per un fill, amb escassos deu anys, al seu pare, amb més o menys aquestes paraules: per acabar amb la fam i les guerres al món, i aconseguir una pau duradora, per què no deixen de fabricar armes, fan que aquestes desapareguin i tot aquest cost l’inverteixen per alimentar a la gent que passa fam?

I parlant de fam i armes, bonics gestos els que esta fent el Regne d’Espanya davant la vaga de fam de na Aminatu Haidar perquè la deixin entrar al seu país i haver renunciat al passaport marroquí. Marroc és el principal client del regne espanyol en la compra d’armament, armes que segurament deu utilitzar per apaivagar els ànims del Sàhara Occidental, antiga colònia espanyola que va deixar al seu albir en mans marroquines.

No hi ha dubte que el millor gest en favor de la pau seria el proposat per aquest nen amb escassos deu anys. De vegades penso que els meus fills són molt més desperts que tota aquesta gent que ens dirigeix.

TORNA NADAL

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

Blog Lo Carles

Per tots els Sants

2009-11-06T22:54:00.006+01:00

Les persones moren quan nosaltres les esborrem del nostre record.

Buscant nous reptes

Blanca Martinez. Desnivel.com

Clim bike and run

Uno es lo que cree que es

El bloc de l'Albi

Què penso? Què faig? Què m'agrada?

Estic_blocgejat

Tiqui-taca

2009-10-27T23:44:00.002+01:00

Agradarà més o menys, però no hi ha dubte que va ser un locutor que va marcar un estil propi a l’hora d’abordar el micròfon en la retransmissió d’esdeveniments esportius. Andrés Montes, ell va ser qui popularitzà el famós tiqui-taca, jugón, ratatatatatata... entre d’altres.

El tiqui-taca consistia en practicar un joc amb continuo moviment, passis curts, directes i ràpids. Pràctica habitual en el futbol del Barça, on els jugadors es mouen contínuament, tocant passant i jugant la pilota de forma dinàmica.

Tiqui-taca, també estès i molt popularitzat en la societat en la què vivim. Mecanisme d’acció molt utilitzat pel més astut i sagaç xoriço de l’any i senyor de Palau, de la música. Quanta destresa va saber desplegar a l’hora de manegar la pila de diners públics pel seu caprici i desig. Aquesta peculiaritat de fer servir les mans, en lloc dels peus, de forma hàbil i manyosa on uns pocs i de forma col·lectiva hi sortien guanyant.

Tiqui-taca recent a Santa Coloma, on presumptament hi estan implicats l’alcalde d’aquesta localitat i un ex-conseller de l’era pujolista, per un afer de blanqueig de diners, cas que s’afegeix al tiqui-taca Gürtel, velòdrom de Mallorca, ratatatatatata d’informes de dubtosa utilitat de la Generalitat, ... tocar i tocar, de forma ràpida i moviment constant, intentant no ser descobert per l’oponent.

Jugón...!! Genialitat. Això és el que tenim, ens agradi o no, aquests són alguns dels personatges que van ser escollits per sufragi; universal, lliure, igual, directe i secret, segons diu la Constitució. Diuen que el ciutadà està desafectat de la política, que cal fer alguna cosa per canviar la percepció que es té dels dirigents públics. Sí, aquest mateix ciutadà que pateix per arribar a final de mes, sent certa angoixa per perdre la feina i nota de forma pesada les conseqüències de la crisi, mentre altres juguen i juguen, toquen, toquen, amb un joc ràpid i directe, sense entrebancs i amb les mans.

Tiqui-taca, tiqui-taca... aquest mateix periodista sempre acabava les retransmissions esportives de forma alegre i positiva: porque la vida puede ser maravillosa. I de fet ho és.

Gràcies, Andrés.

Don Carlos?

2009-09-29T00:12:00.007+02:00

Despenjo el telèfon i una veu dolça i agradable amb accent i lèxic sudamericà comença a “platicar” tot desitjant-me una bona tarda. Em demana molt amablement si m’importaria donar-li el nom (penso que si li dono, em quedaré sense) i a partir d’aquest moment és dirigeix cap a mi com a "Don Carlos". Se’m fa estrany aquest tipus de tractament de cortesia, més comú de la llengua de Cervantes que d’en Pompeu Fabra. Molt amable continua amb la seva dissertació memoristica tipus conversa gravada, que ni ella mateixa sap el que diu.

Fa una segona interrupció en la seva llarga conferència instant-me a donar-li el cognom. Suposo que per cortesia i poca feina m’hi avinc. Evidentment no és que sigui un cognom fàcil, però poc a poc i bona lletra és fàcil de desxifrar-lo. Li dic un parell de vegades i a la tercera aquella veu en off em demana que si li puc lletrejar. "D u a i g ü e s." Li remarco que sobretot fiqui la dièresis a la U, ja que si no aquest no sonaria igual. En primera instància entén diàlisis i posteriorment pensa que és el segon cognom. L’estona promet i comença a ser divertida. Al final capta el missatge i em pregunta en quina Uuuu (buff!! quina por).

La veritat és que no sé quin tipus de producte m’està oferint, només intercepto que és un operadora playback que truca d’una companyia de telèfons. Em demana la localitat on visc. Lleida, li responc. Lleida, no sale. Con Y o con LL? En aquells moment m’agafa un rampell instintiu de voler penjar l’auricular, però m’ho prenc amb parsimonia i una mica ironia i continuo formant part del club de la comèdia. Con LL, señorita, l’irrompo. Pues no aparece. Es de fuera de la Peninsula? No, esta dentro de Catalunya. Lleida, nom oficial, antigament conegut com Lérida. Ni el Gila ho faria millor amb el seu monòleg de la guerra. La veu gravada, dolça i ensucrada desapareix i es transforma amb un to molest, reiterat i acusador: “tu, tu, tu,....”

Aquests grans companyies haurien de pensar-ho dues vegades abans de fer una campanya d’aquest tipus i per telèfon. Haurien de conèixer i saber a qui és dirigeixen, quin és el destinatari real de l’oferta promocional. de la campanya. En aquest petit país tenim uns trets diferencials que ens fa una mica, i només una mica, diferents de la resta de l’estat. No poden contractar una interlocutora que parli català, que es dirigeixi com a Sr. Carles, i que comprengui que el cognom que em va donar el meu progenitor ha d’anar amb dièresi i no dialisis? Resultat de tot plegat: que l’oferta no em va interessar, però almenys vaig estar una estona ben distret. Ja ho diuen: qui no té feina el gat pentina.

El banc del "si no fos"

2009-09-09T22:42:00.006+02:00

Cap al capvespre i quan el sol amainava els caldejats rajos solars, la gent s’arreceraven a aquells pedrissos amples i sòlids que conferien frescor i descans a l’estiu. Antigament era molt comú veure pels pobles de la contrada tota una colla de pedrissos escampats pels diferents carrers de la vila amb plena harmonia amb el paisatge rural. Aquells magnífics bancs de pedra que et convidaven a l’assossec, repòs i placidesa del dia. Una vegada assegut i aposentat et permetia observar, vigilar, contemplar, examinar, tafanejar, badar o simplement deixa córrer el temps al ritme del so de les campanes de la talaia que s’albirava per damunt les cases. Aquelles llargues tertúlies a la fresca estiuenca a mercès del vent de garbí. Una simple reunió improvisada servia per discutir la manera d’arreglar aquest bell país o per batxillejar a casa del veí. Altres aprofitament aquest vell roc de pedra per trencar-hi les ametlles de la collita passada o aquelles olives per fer en tenalla, amb un só rítmic, compassat i alegre.

El pas del temps ha arraconat i deixat en l’oblit aquest magnífic assossec de descans per donar pas als vianants i que aquests puguin passejar lliurament per les voreres sense que cap entrebanc i pedra que els desvií del camí, això si, sempre trobarem a faltar la naturalitat de la pedra, el banc del “si no fos” per acomodar el cul de forma espontània.

Foto robada a http://rumorerumoresegriasud.blogspot.com/

Des de Ponent

2009-08-27T23:38:00.005+02:00

Ja ho deia la padrina, a l’agost a les set és fosc. Però ara no és ben be així, ja que degut a la política d’estalvi energètic l’hora oficial actual va dues hores per davant de la solar. Una manera com un altre de dir que el dia ja es comença a escurçar, i és que si mirem a l’horitzó, per allí on se pon el sol, aquest cada vegada escatima més els seus raigs solars per amargar-se com més aviat millor. També al mati li costa més de llevar-se, doncs cada dia que passa és retarda un minut més. Senyal inequívoc que anuncia el final de les vacances però no de l’estiu, doncs a l’equinocci de tardor encara li falten uns quants dies per donar-se a conèixer. Enrera deixem un altre estiu, al contrari que l'anterior, aquest ha estat més generós amb les pluges però força advers pel que fa al tema dels incendis, deixant un trist balanç de vides humanes. Segurament no serà recordat com un estiu en el qual aquells qui viuen del turisme “s’hagin fet l’agost”, no pas per la bonança dels termòmetres sinó pel refredament de moltes butxaques.

D’aquí poc el país sencer es despertarà d’aquesta llarga letargia i tornarà a la realitat i quotidianitat del dia a dia. A banda de la crisi econòmica que ens afecta tindrem, o ens recordaran, un altre tipus de crisi, que any rera any apareix per aquestes dates. Una crisi a qui no tothom afecta però que pots palmar els primes dies de feina. Ja fa anys que la van batejar com la síndrome post-vacacional, aquesta crisi que comporta la inadaptació al treball amb tota una sèrie de símptomes i desequilibris físics i psíquics, estats emocionals adversos com depressions, tristesa, apatia, ansietat, insomni, irritació, nàusees,... i tot un ampli espectre d’estats anímics que ens puguem arribar a imaginar.

Començarà el curs escolar i ens atomitzaran amb tot d’estudis sobre el cost d’escolarització dels nostres fills: llibres, menjador, vestuari, calçat, activitats extraescolars, ... Per altra banda el ministre de torn anuncia pujada d’impostos i contenció salarial, la patronal adverteix que de continuar així hi haurà més expedients de regulació d’ocupació, a més a més moltes petites i mitjanes empreses es veuran obligades a baixar la persiana de forma definitiva i per si tot això fos poc darrera de tot això apareix el núvol gris, gras i gros del virus de la grip A.

Aquesta no és de la padrina però diu que el setembre s’endú els ponts o eixuga les fonts, no pas per la generositat de les pluges o l’assecament dels rius, sinó de les butxaques domestiques i de la pesada llosa de la crisi que ja fa massa temps que arrosseguem. N’hi ha una altre que diu: al setembre comença l’escola, però també la xerinola. I és que tot plegat s’espera un començament de curs d’allò... “lo més calent està a l’aigüera”.

Absència

2009-07-23T22:39:00.005+02:00

En memòria de David Duaigües, gran amic i més gran persona. També un record pel seus companys que van lluitar fins a l'últim moment per combatre el pitjor enemic de la vida.

A PLENITUD

I si de sobte algú tanca la porta
i tot és trist i hostil, què podem fer
sinó esperar en silenci que la vida
reprengui el curs de sempre, poderosa,
i ens alliberi d’aquell fosc domini?
És en la mort on aprenem de viure,
bevent-ne el licor fort a glops lentíssims,
sentint que ens incendia les entranyes
mentre ens revela tota la bellesa
d’aquell restar contra tots els designis.

Miquel Martí i Pol

Sempre et recordaré. Gràcies pels moments viscuts i compartits.

La cultura de la immediatesa

2009-07-09T00:07:00.011+02:00

Feia dies que tenia ganes d’escriure aquest post però per no donar la raó al títol m’he esperat a que el temps es consumís i comença’l quan realment tingués un cert punt de maduració.

Recordo que fins no fa gaire, i quan les bondats bancàries brollaven arreu, hi havia un anunci d’una entitat bancària que més o menys deia així: Ho vols? Ho tens! És a dir, allò que realment desitjaves en podies disposar, encara que no tinguessis els recursos suficients per tenir-ho, tan hi fa, la qüestió era saciar el desig; així ens va.

No hi ha dubte que estem immersors en la cultura de la immediatesa, consumim ràpidament tot allò que adquirim, jocs, videojocs, televisió, pel·lícules, espectacles, triomfs esportius, ... vivim en plena saturació i consum compulsiu.

Amb tot això hi ha jugat un paper rellevant les tecnologies de la informació i la comunicació. Quanta gent no s’ha baixat pel·lícules d’internet sense esperar a l’estrena d’aquesta al cinema? On quan jocs i videojocs no hi ha dintre les consoles de jocs sense ni tan sols haver-los consumit? Aquella música que tant agrada i que amb un sol clic la podem escoltar, aquella ànsia i desesperació en adquirir l’últim llibre mediatic en un llengua desconeguda a la nostra perquè encara no ha estat publicat en el nostre país. I el zapping, quants no l'heu practicat?

Hauríem de canviar la cultura de l’ara i aquí per la cultura del saber esperar; paciència, calma, serenor, tranquil·lat .. qualitats que no haurien de caure en desús i que potser hauríem de recuperar. Si aprenem a esperar, també aprendrem a valorar més les coses, a donar-li més sentit, a reflexionar, a no perdre el plaer de veure com arriben les coses, com descriure el llibre Elogi de la lentitud. Canvia el fast per l'slow, a abonar-nos i nodrir-nos d'aquesta filosofia.

Clar que, Déu va crear el món amb sis dies i el setè el va dedicar a descansar i contemplar l’obra. Com que el món ja està creat, tenim més dies per contemplar-lo i descansar, convé aprofitar-ho.

Un, dos...

2009-06-18T23:19:00.004+02:00

Quarts de vuit del vespre. La calor encara resta adherida en mig de l’asfalt mentre el sol s’escola en mig dels grans edificis. Poc a poc s’atansa una dona, en una ma carrega bosses del supermercat de la vora i en l’altra dur enganxat el que presumiblement és el seu pare. Pare i compra, difícil simbiosis arrossegats per aquella filla amb cara de patiment, angoixa, tristesa i preocupació. Amb passos lents i insegurs avancen cap a la meva posició. De cop i volta sense saber per què resten aturats en mig del pas de vianants. Afortunadament és un carrer poc concorregut. Ella acalorada, ell, com si no hi fos. Estira que estiraràs però l’home, que se sent carrejat, no és mou del lloc. Se la veu sufocada, amb més calors i colors del compte.

En un acte de voluntarietat m’atanso per palpar la situació i donar un cop de mà, si convé. Ell resta immòbil, aturat, com si no anés per ell aquella situació. Els seus ulls em miren i jo l’observo, em diu alguna cosa i comprenc que les connexions cervell-cos estan desendollades. –Vol que l’ajudi senyora?- Ella assenteix amb el cap, ell no el té assentat. Ella li dona ordre a les seves cames, ell dona ordres a les seves cames, que fan temptatives de voler avançar, però no volen donar cap pas endavant. Amb to conciliador intento que l’home avanci. Li dic que segurament deu conèixer el pas militar, doncs amb l’edat que té segur que s’ha bregat en mil batalles. Ell somriu i sense pretensions començo a cantar un, dos, un, dos,... sembla que la cosa funciona i avança a ritme de marxa militar. La dona riu, és la primera vegada que ho fa. Per fi aconseguim creuar el carrer. Ella esbufega. Ell em dona les gràcies “jove”. Cal tornar a creuar un altre carrer. - Va molt lluny?- li pregunto, ella diu que no amb el cap. -Vol que l’ajudi? la porto en cotxe? Torna a dir que no i es sumeix en el silenci. Tots dos resten immòbils, ell dubte si trepitja o no altra vegada aquells franges blanques per creuar el carrer. El crit interior li esclata i no pot més, ella el crida sense contemplacions i ell diu que no ho faci això. Molta paciència, li dic jo. Més encara...! exclama ella. Li torno a cantar un dos, un dos, ... sembla que avancen. Al final és perden carrer avall. La batalla està guanyada, però a ella li queda tota una guerra per endavant. Demà serà un altre dia.

Marxo compungit. Cony d’Alzheimer!!

Pepseverança

2009-05-29T23:48:00.005+02:00

A principis de la dècada un dels millors jugadors i referents del FC Barcelona deixa el club per la porta gran. Amb aquella intel·ligència i saber fer que sempre la caracteritzat, medità molt bé la seva decisió. Abans de ser discutit i criticat prefereix abandonar el club de la seva vida, fer les maletes i aprendre noves formes de jugar i practicar futbol.

Perseverança.

Trucà la porta de diversos països però finalment recau al Calcio italià. El Brescia va ser el primer club que el va acollir, però un positiu per nandrolona va ser una de les primeres sentencies com a jugador professional.

Perseverança.

Però amb la seva persistència va intentar demostrar que era innocent i és per això que va ser absol al cap de sis anys.
La següent destinació va ser el Golf Pèrsic, on va viure una aventura amb el futbol qatarí, passà pel futbol mexicà i alli penjà les botes després d’una llarga i magnifica carrera com futbolista professional.

Perseverança.

Ja pocs recordàvem aquell fantàstic jugador amb qui tantes tardes de glòria vam poder gaudir.

Perseverança.

No tarda gaire a entrar en el Club que li ha donat tot. Amb una sola temporada aconseguí fer campió de Tercera Divisió el Barça B i el pujà de categoria.

Perseverança.

A l’any següent agafa les rendes d’un club amb dinàmica descendent i de sequera de títols. Pocs vam confiar en ell, massa jove, manca d’experiència, potser hauria de començar entrenant una altra equip de primera divisió, ... la culerada ho veiem amb escepticisme i desconfiança.

Perseverança.

Un any després de ser presentat com a nou entrenador aconsegueix allò que mai ningú ha guanyat amb un sol any: Copa, Lliga i Champions.

Perseverança.

Van ser les seves primeres paraules en ser presentat com a flamant entrenador. Perseverança, constància, persistència, fermesa i tenacitat, valor molt lligat amb la cultura de l'esforç i què faria bé en exercitar la societat actual.

Gràcies Pep per ser tant perseverant.

Fantasmes digitals

2009-05-18T22:59:00.003+02:00

Una de les coses que sempre m’ha amoïnat és el que se’n fa de la informació de la gent que abandona el món dels vius.

Les persones a la xarxa neixen, creixen, es desenvolupen i moren, deixant endarrera tota una sèrie d’informació, perfils, dades, contrasenyes, correus electrònics, amics de facebook, comentaris, converses de xat, vídeos, imatges, blocs, microblogging, ...

Comptes de correu que encara continuen reben missatges, “amics” que continuen consultant el teu perfil, imatges i vídeos d’un passat que es fan presents, tot com si res, com si encarà hi hagués vida després de la mort.

Tota aquesta informació abocada a la xarxa queda per sempre més atrapada en la seva òrbita sense que res ni ningú hi pugui fer alguna cosa per treure-la.

Quan morts obres un finestra per on t’escapes del mon dels vius però la teva ànima continua atrapada en el mon virtual

Aquesta xarxa de xarxes ens fa immortals?

BIP BIP

2009-05-03T23:20:00.003+02:00

El millor equip que sap jugar futbol ha estat constantment perseguit en la classificació de la lliga per l’ansiós conjunt del regne que amb les seves argúcies i falsedats abocats per la premsa mediatica esportiva nuclear ha intentat capturar, perjudicar i desestabilitzar sense èxit. El coiot ha utilitzat tota mena d’enginys i obstacles per aturar el correcamins, però aquest és molt ràpid i audaç.

Als dotze minuts de començar el gran match el coiot disfressat de Higuain va fer un gran gol de cap. El corremanins estava a punt de sucumbir, ara només es trobava a poca distància de l’afamat coiot. Però el correcamins sempre ha estat més hàbil i més llest i amb la seva velocitat es va inventar una jugada genial que va acabar al fons de la xarxa del ferotge coiot. La distància tornava a ser la mateixa i la lluita igualada. Desprès de força entrebancs i obstacles pel davant l’astut correcamins se’n sap sortir i córrer més que el coiot que atropellat per un tren de futbol se sent totalment aixafat i ensorrat. Acorralat i al límit del penyasegat, l’auditori comença a abandonar les grades i deixen el pobre animal ferit i sense orgull en mig del sec i polsos desert de l’estadi. Des d’una banda de les grades s’alça un espectre humà i amb la ma dreta estirada i el dit polze cap avall fa la senyal sentenciadora.

El correcamins no se’n sap avenir i corrent com un eixelebrat crida BIP BIP, i acaba esbatussant el seu etern rival, el coiot blanc.

2 a 6 i visca el Barça.

Sense vacil·lacions

2009-05-01T00:25:00.005+02:00

“Amb la suor del teu rostre menjaràs el pa fins que tornis a la terra, perquè d’ella va ser pres; pols ets i en pols et convertiràs”.

Aquestes van ser les últimes paraules que van sentir Adam i Eva en ser expulsats del paradís. Una expulsió castigada amb la mort, la vergonya, el dolor i el treball.

Sempre he pensat que si Eva s’hagués limitat a menjar d’ aquells arbres permesos i a no fer-ho de l’arbre prohibit, l’arbre del bé i del mal, tal dia com avui, dia del treball, no estaria en el calendari gregorià.

Doncs si, el treball per a molts és un càstig, diví, social o humà, i per altres un plaer, una diversió, un entreteniment o una gran satisfacció.

El treball d’avui és un valor escàs i a la baixa que costa molt trobar-ne. Fins no fa gaire es nedava en l’abundància i tot gràcies a l’únic motor que s’ha sabut treure’n explosió, el sector de la construcció. Ara, a falta de combustible per al sector, l’atur anat en crescendo i les estadístiques indiquen que aquest país es troba a la graella de sortida en número d’aturats.

Una jornada festiva com la d’avui altres anys era aprofitada per fer unes minivacances, però pocs “enginyers” trobarem aquests dies que facin pont, doncs la situació econòmica no és massa favorable. Avui pot ser un bon dia per a les reivindicacions, per anar a les manifestacions que es convocaran arreu del país i fer sentir la veu de l’Adam comdemnat, del treballador vilipendiat o simplement per refugiar-se a casa de la tempesta que encara està per venir.

Ara vivim un canvi de cicle i és per això que més que mai convenen reformes en el mercat laboral per augmentar la productivitat: ajustaments salarials, un contracte laboral únic, augment de la cobertura de les prestacions socials, increment de les polítiques actives d’ocupació, més formació, etc. També estarien bé polítiques per impulsar la inversió, la tecnologia, la indústria, l’R+D, infrastructures, ... per aconseguir un teixit industrial més sòlid i menys dependent.
La serp va jugar les seves cartes en el seu dia i va saber enganyar la innocent de l’Eva, el preu a pagar va ser molt alt, l’home (i per extensió la dona) es resignà a fer del treball el seu modus vivendi, però si no treballa no hi haurà suor, ni pa que menjar.

El Sant d'en Jordi

2009-04-23T23:26:00.005+02:00

La rosa a la mà i el llibre sota el braç, aquesta ha estat una de les estampes més repetides durant el dia d’avui. Sant Jordi, la rosa i el llibre els principals protagonistes, el paper secundari se l’ha endut l’astre Llorenç ja que avui ha brillat d’allò més fent bona companyia durant tota la diada. El guió, com cada any, ha estat veure els carrers plens a vessar de gent àvida de lectura georgiana i escriptors, bolígraf en ma, esperant poder marcar amb la seva rubrica allò que han parit. Sense sortir del guió, alguns dels més venuts han estat els mediàtics de la Corporació Catalana de Radio i Televisió, també aquelles portades tenyides amb títols blaugranes i altres qui malauradament no podran gaudir del seu èxit.

Taules plenes de llibres, títols, autors i temàtica d’allò més variada, portades de tota classe i per tots els gustos i colors compartint frec a frec la taula expositora: del viatge en el temps del Geronimo Stilton a El Mon sobre rodes de l’Albert Casals, del Silenci del Gaspar Hernandez a les aventures de la Tina Superbruixa, de la Historia off spain del Losantos al l"últim home que parlava català del Carles Casajuana. Avui, tant i fa la ideologia, la llengua, l’autor, la cultura, tots tenen el seu espai de glòria, tots esperen que siguin recollits per alguna ment desitjosa en consumir lectura, ja sigui per tradició, per gust o simplement perquè toca.

Gràcies Jordi per aparcar per unes hores la crisis draconiana i perfumar amb aquesta dolça fragància de roses aquest dia tan festiu sense festa.

Déjà vu

2009-03-25T15:06:00.007+01:00

Des del pupitre de l’aula disperso els pensaments, i la imaginació vola per uns instants fugint per la finestra oberta al temps primaveral. Enrera queden les paraules de l’orador que exposa el seu tema.

Mentre volo penso en les persones que passegen pel carrer, on van, que fan, qui esperen? Els veig com petits autòmats amb mecanismes interiors que s’activen per generar rutines i accions que es repeteixen en el temps.

Quan he entrat a l’aula, de la qual m’he escapat per moments, he escollit un lloc diferent del que ocupava habitualment. Una mirada desafiant m’ha dit amb els ulls: “com t’atreveixes! “. No li agradat gens que li “robés” el seu lloc predilecte, aquell lloc conquerit des del primer dia i que ara ha estat arrabassat amb nocturnitat i traïdoria per un usurpador de cadires.

Quantes escenes o situacions viscudes no repetim habitualment al cap del dia? No hi caben les improvisacions, ens fa sentir vulnerables, necessitem d’aquest hàbit de costum, ens institucionalitzem, aburgesem en les nostre accions. Quantes vegades conduint no ens adonem dels llocs pels quals passem i després fem un esforç reflexiu per cerciorar-nos que realment em passat per allí? Que no ens em saltat cap pas per arribar a la destinació final? Els usos pràctics quotidians fan que aparèixin cabòries que ens permetem desconnectar de la realitat per instants.

Com peons d’un tauler d’escacs, ens movent lents i segurs, preferim la rectitud de la torre als salts del cavall, aquells moviments en diagonal de l’alfil ens semblen rarets o freakes, i volem emmirallar-nos en la reina dels escacs, aquella que campa al lliure albir. Reines amb ments inquietes, atrevides, amb res programat per demà i on hi cap la improvisació del dia a dia, àvids d’aprendre, viure i construir una vida al marge d’automatismes i repeticions voluntàries. L’Albert amb tant sols 15 anys va ser capaç d’escapar de tota aquesta rigidesa a través dels seus viatges rodats, on viu, coneix i experimenta situacions i vivències noves lluny de planificacions i programacions on l’avui és diferent del demà.

Altres ho intentem amb la lectura, l’escriptura, la fotografia, amb viatges, fent esport, o simplement fent meravellosos petits instants de vida, amb píndoles de supervivència i existència.

Sí, aquí estem tots, gent mortal de necessitat, amb els nostres rellotges biològics bategant a ritme de vida i sense res que ho aturi. Ens ha estat donat un crèdit màxim de cent anys, està en les nostres mans saber gestionar i consumir aquest tipus de préstec. Està en les nostres mans de quedar-nos atrapats en el temps, com Bill Murray a Punxstawnwey i apalancar-nos com un marmota esperant que l’hivern no sigui molt durador, o bé deslliurar-nos i fer de cada dia una primavera.

Mrs. Vint

2009-03-08T21:44:00.005+01:00

Dissabte és vigília de diumenge i posterior a divendres, dia propici per sortir a sopar.

La sala desprèn un ambient íntim i personal amb espelmes que consumeixen l’espai i el temps, a l’hora que li dóna un caire agradable, dolç i perfumat. El restaurant poc a poc és va emplenant de gent duta per la febre del dissabte a la nit. Charlie Parker de fons s’esforça per trencar aquest ambient personal, però les parelles van entrant alegrement i de forma despenjada amb la cadència del saxó. El lloc i l’entorn és Genial.

A ritme de Birds of Paradise em crida especialment l’atenció un jove plantat, ben pentinat amb un camisa de quadres blancs i negres a joc amb el tauler d’escacs botonada fins més amunt del coll . La disposició de la seva taula és ben be al bell mig del petit paradís artificial, amb el mòbil com a única companyia, correctament situat potser esperant una trucada que mai rebrà o simplement com a finestra que el connecti amb el món exterior. El cambrer mou peça i el jove jugador pensa el seu moviment.

Des de la meva talaia gaudeixo de la magnifica i bonica companyia de la meva jugadora aliada, tots dos juguem al mateix bàndol i intercanviem mirades de complicitat, parlem, riem, gaudim,... amb el moviment acurat i silenciós de l’espelma que il·lumina la petita estança.

Mrs. Vint fa la seva jugada particular i el cambrer les anota. No deixa de sorprendre’m la disposició de les peces, tots els balladors de la sala tenen la seva respectiva parella en canvi ell està disposat a jugar tot sol la seva partida. Curiós!

Amb el moviment del peó contrari ell continua la jugada amb un salt del cavall, és delecta amb el vi, el remou, l’olora, l’assaboreix i dona la seva aprovació al cambrer. El meu primer plat és excel·lent i amb la meva parella fruïm del moment. La vena pirata fa que emulí els moviments del mestre i faig la mateixa jugada, ensumo, visualitzo i assaboreixo el vi. Penso que m’observa, se’l veu satisfet.

La resta de jugadors continuen amb el programa i juguen amb la música que els ha tocat ballar. Alguna mirada fugissera s’escapa cap el mestre, però ell continua abocat a les seves fitxes movent-les impassiblement i amb seguretat conscient del que l’envolta.

Amb el punt culminat de la partida fa la seva millor jugada, demana un cafè i es fuma una cigarreta. Amb seguretat i fermesa escampa el fum per la sala, és conscient que és a punt d’acabar el match. Ha sabut jugar encertadament la partida sense necessitat de l’ajut de ningú. Escacs i mat. Demana el compte, paga de forma indiferent i es permet el luxe de deixar una bona propina. Game is over.

Des del meu racó quedo completament astorat. Complagut per tot plegat pago el meu compte, però encara em queda la última jugada de dissabte nit pel escac i mat, encara tardarà a arribar, però el mestre ha estat ell.

El deu es sublim però el vint ja el supera.

La combustió d'un dia

2009-03-05T00:14:00.004+01:00

Amb la ingravidesa de l’aigua sento el silenci callat i discret, però en treure el cap tot són sorolls, veus i rebombori de fons. El xorroll de la dutxa esmorteix el xivarri i recupero el silenci en mig del brollar de l’aigua.

En sortir del recinte fico la targeta d’abonat i el gendarme automàtic m’obre la barrera de sortida al mateix temps que s’acomiada en una petita pantalla de cristall líquid i de forma lacònica amb un simple mot.

Penso que el cos es mereix una recompensa després d’un esforç, per això m’atanso a la màquina expenedora d’aigües. Selecciono l’anhelada aigua però un llum intermitent em diu amb la llengua de l’imperi “agotado”. Sense defallir premo un altre botó i, instants desprès, deixa caure una ampolla de 33cl, juntament amb l’import retornat que insulsament m’indica en una pantalleta.

Pujo al cotxe i un desagradable xiulet em delata que no porto cordat el cinturó. Avanço uns metres amb el cotxe en marxa i un altra maleït xiulet en revela que el cotxe és a punt d’esgotar la gasolina. Com sinó n’hi hagués prou amb el xiulet, el llum groc del plafó central també ho delata.

La benzinera és prop, cosa que fa que em decideixi. Espero l’arribada de l’operari però aquest des de la seva posició de guaita fa el posat de no voler sortir del seva garita. -Casundena! Amb el fred que fot i hauré de servir-me jo mateix.- Obro el dipòsit, em fico uns guants de plàstic, desplego la manega de la benzinera, marco l’import i una veu imperial de sota el cotxe em diu que primer cal pagar. Emprenyat, penjo la manega, tanco el dipòsit, tanco el cotxe, em trec els guants i em dirigeixo cap a caixa. Sense mirar-me a la cara i de forma marcial el guaita em pregunta quin tipus de gasolina vull i import. Frívolament i contrarietat li responc. Em torna la targeta i em fa signar sense haver-li vist la cara. Si sabés que a un bon company per aquest fet li va negar el certificat mèdic del carnet de conduir. Cony de psicòlegs!

Em fico els guants, desplego la mànega, obro el dipòsit i l’omplo. Quan acabo una veu dolça i enllaunada s’acomiada de mi i em desitja bon viatge. Ara entenc als cornuts i que paguen el beure.

Arrenco el cotxe i el maleït xiulet em torna a indicar que encara no m’he posat el cinturó i que la porta no està ben fermada. Però si tot just m’he assegut!!

Rumb a la destinació assenyalada recullo el meu fill. Aquest amb un somriure de felicitat i la llengua de Llull barrejada amb el dialecte de casa em diu hola pare i em dona dos petons. Per fi, una mica d’humanitat.

2009-02-23T23:07:00.003+01:00

“Fes les coses que et surten del cor. Quan les facis, no estaràs insatisfet, no tindràs enveja, no desitjaràs les coses d’una altra persona. Al contrari tot allò que rebis t’omplirà.” Morrie Schawrtz

Recordo que en un curs de qualitat personal la formadora ens va dir l’important que era per la gent sentir-se reforçat, és a dir, que els altres et manifestessin les teves millors qualitats i aptituds, ja que les contraries sempre te les recordaran.

Amb grata sorpresa un grup d’alumnes, als quals etiquetava com la petita república multicultural, se van encarregar d’aquesta complexa missió. Joves que per circumstàncies diverses no han obtingut el graduat en ESO i que pretenen aprendre un ofici per tal d’inserir-se al món laboral.

L’últim dia amb ells van transmetre’m paraules sinceres i que de vegades ens costa molt d’expressar: t’estimem, ets lo millor, gràcies per pels moments viscuts, encantat de conèixer ... en definitiva, em donaven gràcies per tot.

Poques vegades se li reconeix al productor la feina feta. Simplement m’he dedicat a sembrar autoestima, seguretat, tolerància, respecte, humilitat, en definitiva valors i hàbits positius per saber afrontar amb coratge aquest món tan complex i competitiu.

Algú, de forma amistosa, em van definir com a groc, basant-se en el Món Groc de l’Albert Espinosa, com les estrelles que de vegades no les veus però sempre hi són. Però més que groc, em van fer posar vermell, si, vermell de la vergonya que en van fer passar.

Espero que ells hagin après molt d’aquest curt període, perquè jo cada vegada aprenc més d’ells.

Les gràcies, les tenen ells.

Fill de fruita

2009-02-13T10:10:00.006+01:00

Ja em perdonarà la seva mare que no té cap culpa de la forma de procedir del seu fill, però aquestes són les primeres paraules que se m’escapen dels llavis en llegir noticies com les d’ahir al diari Segre on una nena de 6 anys relata els fets que li van succeir quan en tenia 4 anys i el seu padrastre va abusar sexualment d’ella: “em va posar la piruleta a la boca”, va explicar “era el meu pare però quan va passar allò de la piruleta, ja no vaig voler ser més la seua filla”. La fiscal li va arribar a preguntar a què anomenava “piruleta” i la nena va aclarir que era per “orinar”, “em vaig enfadar amb ell i vull que el tanquin a la presó”.

Esgarrifós. Quan llegeixo coses com aquestes la pell se m’eriça com un gat, amb el dors arquejat el nervi de la ràbia recorre tota l’espinal de dalt a baix, fins arribar a les mans en forma d’urpes; si el tingués al davant li saltaria a la jugular per clavar-les-hi.

A aquests tipus de salvatges i dements els agafaria el meló que tenen per cap, els hi obriria per treure’n tota allò que té d’immadur i juntament amb el plàtan llescat en faria una macedònia guarnida amb una mica de seny. Quan plores com un pruna per demanar clemència l’ofegaria amb una suc taronja àcid barrejat amb la polpa de fruites amargues i d’aquesta forma li amollaria tota la podridura que porta escampada per dintre.

Però no tot es bogeria en aquest vida. He sabut trobar el punt òptim de maduració, dolçor i seny en les cireres del pastis de la Vanguardia del diumenge passat.

En la carretera de la Jonquera a Roses, vora el poble de Garriguella, als peus d’un monòlit funerari d’un oficial alemany de la Legió Condor sempre hi havien dipositades unes roselles vermelles. Fins avui, molt poques persones sabien que l’artífex d’aquelles flors silvestres era la mateixa persona que el va abatre durant el que és coneix com a últim combat en el cel de Catalunya. Josep Falcó, pilot república explica que: “ens trobem cara a cara, va morir ell, però vaig poder haver estat jo”

Grandeses i misèries de la vida.

Estàs despert o somiant?

2009-02-04T23:33:00.005+01:00

Encara no clareja que el maleït despertador fa sonar aquella música tan irritant. La mandra s’embolica amb el llençol i deixa que els minuts vagin passant fins que la veu profunda i responsable de la consciència t’empenta fins que et fa fora del llit.

Amb aquest país li passa el mateix. Les maquillades dades macroeconòmiques cada vegada són més esgarrifants, el despertador fa temps que sona, però encara continuem embolcallats en aquesta trampa de l’estat de providencia o del benestar.

De l’altra banda dels Pirineus la gent protesta i es comença a mobilitzar. Els sindicats francesos ja li han muntat una aturada general al govern; països de recent incorporació a l’UE han sortit al carrer on s’han manifestat de forma violenta; els sindicats del Regne Unit també s'han fet sentir la veu.

I aquí,... aqui amb el rècord europeu d’ atur registrat, jutjats de lo mercantil saturats i el sistema financer entre les cordes, continuem amb els dolços somnis de la veu tranquil·litzadora i confiada dels governants. - Tranquils, no desperteu, que això només és un malson i aviat tot passarà. Dormiu i continueu somiant que cap al 2010 tot s’arreglarà i deixarem enrera aquests fatídics dies de quimera. Cal que tingué confiança i compromís i sobretot consumiu productes de la terra, aquesta terra que us abonaré en forma de transferències cap als Ajuntaments perquè pogué construir noves rotondes, places i polisportius-

Doncs això, continuem dormint que el dia que despertarem, de l’esglai ens fotrem un hòstia que tardarem temps en pair.

Au, bona nit, i tapeu-vos no sigui que agafeu fred.

Jo, no soc tonto!!

2009-01-19T17:10:00.006+01:00

La pitjor ofensa a una persona és que el prenguin per tonto. Malauradament aquest és l’esport més popular al qual solen juguen alguns dirigents polítics.

Fins no fa gaire vam assistir a l’universal escenari de l’ExpoZaragoza 2008 on el principal eix vertebrador era l’aigua com a element imprescindible per a la vida. L'aigua és vida, és matèria primera, és energia, és un camí d'unió entre pobles i regions, és germen de civilització i font de cultura, és, abans que res, un símbol d'universalitat; així és venia i anunciava en un fulletó publicitari. No hi ha dubte que aquesta va ser una gran oportunitat per la ciutat de Saragossa per donar-se a conèixer arreu del món i col·locar-se com una gran ciutat.

Per altra banda cal recordar que fa uns anys països d’arreu del món, entre ells Espanya, és van asseure al voltant d’una taula per signar el que es coneix com a Protocol de Kioto sobre el canvi climàtic. El principal objectiu era reduir les emissions de diòxid de carboni (CO2).

Tot això ve a propòsit d’un article publica al diari La Mañana que titulava “Almatret, en pie de guerra contra la central tèrmica de Mequinensa”. Aquest petit poble de la comarca del Segrià, juntament amb altres municipis, s’han llençat en la seva creuada particular per lluitar contra el que ells consideren un atemptat contra el medi ambient. A escassos set quilometres en línia recta del municipi es preveu la construcció d’una central tèrmica, concretament vora el municipi de Mequinensa, Comarca del Bajo Cinca (Saragossa) i molt a prop d’aquest gran riu Ebre, font de conflicte entre comunitats i protagonista principal d’aquesta Expo tan internacional. Aquests paissatges que han estat font d’inspiració d’alguns personatges com Jesús Montcada i Miquel Viladrich, ara es veuran enterbolits per l’espessor dels fums foscos i contaminats d’una central tèrmica.

Saragossa, una ciutat que fins no fa gaire era el centre d’atenció de mig mon i encisà tothom amb les excel·lències de l’aigua, ara acollirà una gran infrastructura contaminant. Aprofitant les grans instal·lacions que van quedar de l’exposició universal podrien instal·lar la central uns quilometres més amunt del riu. Però clar, és més fàcil prometre un sarpat de llocs de treball i hipotecar el futures generacions. Pa per avui, gana per demà.

Que en queda de tot aquell esperit de l’exposició més universal? Temes que un dia varen ser protagonistes: els paisatges de l’aigua o l’aigua com a element de relació entre els pobles, on s’han quedat? On són aquells bons propòsits? Res...! Paper mullat i element decoratiu de propaganda. De cara a la galeria tot són bones intencions, paraules i fotos, per fer d’aquest, un món millor, però a l’hora de la veritat i fer un pas ferm per apostar per l’equilibri mediambiental, el resultat és la construcció d’un tipus de central què ningú vol i que només persegueixen interessos particulars i partidistes. I de Kioto? Ah ja... ningú se’n recorda del que allí es va signar. Alguns han confós el terme Kioto per “quieto” o “quietoorr” que diria aquell. Així els va.

Quan des d’una banda de riu s’aposta per energies alternatives netes, pràctiques, renovables i més respectuosos pel medi ambient (hi ha projectat un parc eòlic al terme d’Almatret), l’altra banda encara continua a els beceroles de les energies talment conegudes com a renovables.

La pelicula “Cenizas en el Cielo” narra la cruel realitat de viure vora d’una central d’aquestes característiques. Aquesta mateixa història, capritxos de la vida, va ser molt ben acollida en la mateixa ExpoZaragoza2008. Quanta ironia!

Que bonic l’eslògan de MediamarK, jo no soc tonto. I tu?

Discurs de Severn Suzuki, una nena de 13 anys que va impressionar amb el seu discurs en presencia d'alts càrrecs mundials i representants de l'ONU.

Amb perplexitat

2009-01-14T19:56:00.006+01:00

Perplex per les dismensions que ha pres l’eslògan “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida” que aquests dies es passeja a cavall dels autobusos urbans de BCN. Amb un pressupost molt minso, un grup d’ateus han pres una ressonància magnètica increïble, i dic magnètica, perquè ha captat més l’atenció de pols oposats que no pas d’aquells que suposadament haurien d’estar preocupats per l’existència o no de Deu.

Tot un èxit, sens dubte, del qual els grans publicistes haurien de prendre nota. Com fer una bona campanya amb el mínim de recursos econòmics possibles? Diuen que en època de crisis s’aguditza l’enginy.

Perplex de com estan anant les coses en la petita Galia palestina, també coneguda com Gaza. Ara resulta que un ha de ser propalesti o proisraelià. Està clar que hi ha un conflicte greu i de difícil solució i, el que cal és que les hostilitats d’ambdues parts s’aturin d’una vegada per totes. Que les posicions enfrontades s’asseguin davant d’una taula i dialoguin, parlin, negociïn, debatin, conversin, discuteixen, s’escridassin... i sobretot que deixen d’assassinar gent innocent. Un bon cartell publicitaria hauria de dir "Ells existeixen, probablement demà no. No deixis de preocupar-te." Probablement el mal de tots aquests mals estigui en la divina providència.
Una vegada un dels meus fills em va dir: “pare perquè no hi hagi més guerres al món la solució passa perquè deixin de fabricar i vendre armes”. Sabia innocència que alguns haurien practicar.

Perplex en descobrir el que cobrarà un buròcrata parlamentari Europeu amb el nou estatut del parlament europeu, més de 13.000€ al mes. D’aquests, 7.400€ són com a membre de l’eurocamabra i la resta, 5.700€, per dietes d’assistència a les reunions oficials. A més hi cal afegir les despeses de viatge d’anada i tornada que corren a càrrec del Parlament Europeu. Per si amb això no n’hi hagués prou, cal sumar-hi totes aquelles despeses que es puguin ocasionar durant el seu mandat com ara la contractació d’assistents, entre d'altres. Ara entenc la indignació de l’eurodiputat per CiU Ignasi Guardans qui no repetirà com a candidat de la federació nacionalista a les properes eleccions europees. Un bon pessic que deixarà de mossegar.

Perplex en descobrir el final imprecís de la magnifica segona novel·la del desaparegut escriptor Stieg Larsson, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Imprecís perquè m’esperava alguna cosa més del desenllaç final; ha estat com queixalar una bona poma sense gust. Deixa algunes petites incògnites que cal suposar desvetllarà en la propera novel·la, La reina en el palau dels corrents d'aire, la qual espero amb ànsia. Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander, hacker de professió, personatges ficticis que enganxen més que un ganxo. Vaig començar pel primer d’una trilogia, Els homes que no estimaven les dones i recentment he extingit la segona. Divertida, entretinguda, inquietat, i tots aquells ingredients que fan d’una novel·la digerible, escrita amb un llenguatge senzill i entenedor. Sens dubte, un gran descobriment d’un escriptor desconegut el qual va morir d’èxit, sense ell saber-ho. Us les recomano.

Perplexitat va ser el terme emprat, per l’Associació Catalana de Sociologia en l’estudi anual, per definir la situació de la població catalana. Perplexitat per tot plegat, però potser hauria de dir emprenyat. Emprenyat per tot plegat, casunlolla!

Foto trobada a Israel Matzav via Rac1

2008+1

2009-01-07T13:11:00.006+01:00

Si el fotògraf Henri Cartier-Bresson (aquests dies a Caixa Forum de Lleida) pugues captar la realitat actual se n’adonaria que poc a diferit en el temps els paisatges, les situacions i fets quotidians. D’ença el seu clic instantani amb la seva càmera Leica, molt poca cosa ha canviat, potser l’estètica, l’aparença i les formes, però continua havent-hi la mateixa bellesa, grandesa i misèria del segle XX. Mitjançant “el cap, l’ull i el cor”, va saber atrapar la història viva del segle passat. Amb el blanc i negre captà moments cruels de guerres, de pobresa i fam, d’alegries, de felicitat, d’afecte, de fortuna, ...

Ara, aquella realitat, també la podem veure en colors i imatges en moviment. Són les mateixes però amb els colors de l’arc de Sant Martí. El 2009 ve carregat de propòsits igual que venia el 2008 i el 2007, així com també el 1936, 1940, 1956 i tants i tants anys. Però, mal que ens pesi, continuarem tenint guerres, fam i penúries en aquest món que ens ha tocat viure. Cada vegada que celebrem l’entrada d’un any nou ho fem amb el convenciment i propòsit que aquest serà millor que el seu antecessor. Però la realitat sempre és la mateixa, estem atrapats en el temps dels desitjos i voluntats que no es poden complir.

Simpàtic missatge rebut aquests dies, via SMS, que descriu una mica la realitat imperant: “Avís a la població: el simulacre de pau i amor ha acabat: amagueu els llagostins, insulteu els cunyats, i dissolguin-se."

Au, bones rebaixes!

Torna Nadal

2008-12-24T17:26:00.005+01:00

TORNA NADAL

L'arbre desvella sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

Sensacional. És pot dir més alt, però no més clar.

Trobada a la galeria de Galería de cuttlefish

Un somni fet realitat?

2008-12-21T17:50:00.006+01:00

Tard, era molt tard. Vaig obrir els ulls i el rellotge marcava una hora indecisa i confusa en mig de la foscor de la nit. En guaitar per la finestra la boira s’escampava pel desèrtic carrer acompanyada de la tènue llum de les faroles. Quin fred que fot! - vaig pensar - Carlos torna-te’n al llit. Però, no ser si producte de la realitat virtual dels somnis o de la confusió i obscuritat de l’espessa boira, un número màgic va irrompre i es projectà en els meus pensaments fins deixar-me atrapat la resta de la nit.

D’hora, de ben mati, el despertador em cridà a files, hora de llevar-se. Però aquell il·lusionant número encara el mantenia atrapat i es movia en mig de les neurones. En arribar al treball va desaparèixer i per molt que m’hi esforces no hi va haver manera de trobar-lo. Maleït sigui! Per què no el vaig apuntar?

Minuts abans de plegar vaig sentir un calfred per tot el cos, segurament fruit de l’alè i bufada del calb de la loteria. Aquell misteriós número va tornar irrompre el meu cervell. Aquest cop si, vaig pensar, no t’escaparàs. Faig fer mans i manegues per trobar-lo. Estava repartir en cinc administracions d’arreu de l’estat: quatre administracions de Madrid i una d’Alacant. Vaig trucat a totes cinc però només una em va donar la clau: Paseo de las Delicias, Madrid. Quina delícia si fos aquest!!

Ja té tinc, vaig pensar. Ara només cal que et tingui entre les mans. En un primer moment no va ser fàcil, ja que només disposava de dos dies de marge per actuar, però en aquest món tan globalitzat qui no coneix algun amic, company, conegut o saludat a Madrid?

Doncs això, ara només falta que les Delícies del número siguin certes i aquesta al·lucinació i malson acabi sent un somni fet realitat.

Au, bons tarrons, bon cava i bones festes! I sobretot, salut, molta salut a tothom.!

Per Nadal, fum fum fum

2008-12-06T12:22:00.013+01:00

A casa ja tenim ben guarnit el nostre particular arbre de Nadal, amb les seves boles, llums i altres motius suspeses de les branques. El carrer és ple de llums i de ninots vermells "made in USA". Com agraden aquets ninots rebotits en les seves carns i encarrellats al balcons del veïns, com Romeu a la recerca de la seva Julieta. I aquells llums que il·luminen amb intermitència l’estança de les llars, com cotxes en doble fila, esperant l’arribada de les festes.

Quina flaira es comença a respirar.

L’Escola també està guarnida per l’ocasió. Uns cartells força originals anuncien l’arribada d’aquella pau i germanor obviada la resta de l’any: talla amb l’odi, trinxa la supèrbia, flameja l’ira, fon el racisme, cou les mentides, congela la rancor, crema la malícia, acomiada la injustícia, enfonsa la rancúnia... Cartells en mig del passadís central suspesos del sostre que no passen inadvertits per ningú i a l’abast de les mirades de tothom. Tot plegat fa molta patxoca, fa molt nadalenc.

Que entranyable!

En anar esmorzar em vaig imbuir dels afectes d’aquests cartells. Amb el diari sota el braç encara ressonaven en el meu cap aquelles bones intencions de pau, harmonia i serenor. Obro la portada del diari local i en grans titulars anunciava: “Ningún inmigrante de Lleida pide la ayuda para volver a su país; los detractores de la mezquita no descartan recorrer al TSJC; ETA asesina a tiros a otro empresario vasco”.

Algun company de tertúlia matinera fa comentaris desafortunats i inadequats d’algun d’aquests titulars, altres és mostren intolerants amb la situació dels vinguts de fora, l’últim produeix un rebuig i condemna unànime. Arracono el diari per esbandir la roba que ens queda al safareig. Dos taules més enllà discuteixen airadament algunes desavinences.

Ah!! Que bonic que és el Nadal!

Galería de Nicolai Kjærgaard

La llum de la raó

2008-11-29T12:40:00.003+01:00

Ja fa un quants dies que els llums de Nadal pengen dels carrers de la nostra ciutat per engalanar la posada en escena de la màxima expressió del consumisme.
Però no és fins aquest cap de setmana i, coincidint amb l’imminent entrada de l’últim mes de l’any, que molts municipis faran l’encesa oficial.

Comerciants, botiguers, cavistes, torronaires, ... molts es freguen les mans esperant l’embriaguesa dispendiosa dels cobdiciosos consumidors. Quina llàstima, tanta llum i dispendi, i encara som incapaços de veure-hi més enllà. La bena d’aquestes festes encara fa que vivim en una caverna obscura i tenebrosa. Tanta llum i tanta obscuritat en els nostres interiors. Quan vam nèixer les nostres mares van donar llum, màgnifica metàfora de la vida, però aquest món està com un llum.

Des d’aquest racó de planeta faig la meva particular encesa de llums tot rescatant de la caixera d’objectes trobats aquest sensacional vídeo.

Anuncis per paraules

2008-11-20T17:20:00.006+01:00

El genial humorista Eugeni Jofra Bofarull, més conegut com Eugenio, començaria aquesta entrada amb un acudit com aquest: Saben aquel anuncio por palabras que dice: 'Vendo gato "angora"... mangana será muy tarde.'

Doncs aquests, els anuncis classificats dels diaris, són el millor baròmetre del funcionament de l’economia ja que varien en funció de la marxa d'aquesta.

“Se precisa...”. Anunci habitual en els darrers mesos en la secció de demandes de treball ha patit una baixada espectacular. No així l’apartat d’ofertes de treball “s’ofereix per...”. La taxa d’atur continua la seva escalada imparable i, molt em temo, que ratllarà el límit del 20%.

I aquells que deien "ideal parelles..." o “particular ven pis ...” doncs ara han canviat d'estratègia per dir “llogo pis...”. Els estralls de la bombolla immobiliària ha fet que molts propietaris optin per treure del mercat el seu pis per posar-lo en lloguer. Encara que els anuncis de vendes no han minvat, ans al contrari, continuen augmentant, a causa, principalment, de l’estoc acumulat en els darrers mesos. Senyal inequívoca del retrocés del sector, motor de l’economia durant aquesta última dècada.

I aquest més tràgic i símptoma de que les coses no rutllen com han de rutllar, “Traspasso botiga...”. Massa habituals últimament ens els diaris. Clara evidència de la recessió i frenada de l’economia.

Però, per donar un alè d’optimisme hi ha uns anuncis classificats que són tot un clàssic en la premsa escrita d’aquest país i aquests, de moment, poc han notat el descens, i com tot el que puja baixa, res millor que aturar-se en els anuncis de relax i contactes que es mantenen invariables amb tendència cap amunt, sempre cap amunt.

Saben aquel que dice: "Hombre invisible busca mujer transparente para hacer cosas nunca vistas..."

Humor, sobretot que no en falti.

Els nous veïns

2008-11-20T15:41:00.008+01:00

Ells, van fer-se un lloc a la gran capital procedents d’una terra erma, eixuta i de seca on el principal cultiu era l’olivera, des de llavors no se n’han mogut. Amb esforç i tenacitat van aconseguir ser propietaris d’una petita llar.

A tocar d’envà hi vivia una altra família que també provenia d’una terra eixuta, calorosa i de seca on el principal cultiu també era l’olivera. Ells, els coneixien com xarnegos, però entre veïns sempre ha regnat un clima de pau i harmonia. Anys més tard el destí va voler que aquests passessin a millor vida (segons el dogma de la fe). Però com diu la dita castellana, “a rey muerto, rey puesto”.

Doncs això, empesos per la bondat de la globalització i la bona marxa del país, ells tornaven a compartir paret mitgera amb uns nous “reis”. Aquests venien d’una mica més lluny, d’una terra rica i de regadiu on el principal cultiu era la corrupció i la pobresa. Aquests no van passar a millor vida si no a pitjor acceptant la trista realitat de la lacra de l’atur.

Però com diu la dita en català “vés-te'n Anton, que el que es queda ja es compon”. Recentment ha aparegut un nou inquilí. Aquests tenen diferents orígens: “el país de les meravelles”, “la terra promesa” de Lil·liput, o del “país de mai més” amb el capità Garfi com a estendard. Aquest, a diferència dels altres, gairebé no se’l sent, ells, no saben mai quan arriba i quan se’n va, no gasta llum, ni aigua i paga religiosament els rebuts comunitaris.

Al principi semblava un personatge misteriós però és un subjecte que s’ha imposat en totes les comunitats. El seu nom no deixà indiferent i molt aviat serà habitual. No tenen tractament, ni gènere, ni condició humana; es fan dir Caja Madrid, Caixa Tarragona, Caixa Penedès, ... Tenen fam d’expansió i a l’edifici d'ells, ja són propietaris de tres pisos i pel que sembla aviat en sucumbirà algun altre més.

Ells, no gosen a apropar-se, a aquests, ni sal ni sucre no fos cas que els prengués el pa.

Foto via flickr

Una ciutat per a nens

2008-11-12T16:42:00.004+01:00

Les poblacions han crescut exponencialment al mateix temps que ho feia el trànsit dels vehicles i, a més volum de vehicles, més risc de patir alguna accident, la qual cosa ha fet que els jocs al carrer s’hagin reduït i traslladat a altres llocs: centres d’esbarjo, esplais, ludoteques... o bé molts han optat per recloure’s en els domicilis particulars.

Francesco Tonucci és un pedagog entusiasta que creu en la utòpica idea de desenvolupar una ciutat on els nens siguin els principals protagonistes, espais urbans concebuts per al joc i on els nens puguin tenir una certa mobilitat sense risc de ser atropellats. El principal objectiu és que els nens tinguin la suficient autonomia per anar sols a l’escola i a la vegada jugar lliurement al carrer amb els mínims de riscos possibles. Aquest projecte és conegut com la ciutat dels nens.

Encara que en forma de parc temàtic, properament s’inaugurarà una ciutat en miniatura , on hi haurà uns serveis bàsics urbans, en la qual les nenes i els nens seran protagonistes de la quotidianitat d’una ciutat. El ritme i la dinàmica del dia a dia la podran viure a través de l’experiència de desenvolupar algun ofici. A l’entrada del parc podran escollir l’ofici o bé el lloc on volen treballar o, millor dit, experimentar: supermercat, ajuntament, policia, autoscola, hospital, ... i així podran provar i viure situacions habituals, aprenent diferents valors socials, saber comportar-se, saber conviure, i viure l'experiència de prendre decisions. Contaran amb una moneda pròpia, l’eurix, que hauran de saber gestionar a través dels diferents serveis que sol·licitin o bé percebin com a salari, en funció de l’activitat a la qual participin.

Si més no, i aparentment, sembla un ambiciós projecte, diferent d’un parc temàtic clàssic tal com el coneixem. Veurem que acabarà sent al final.

Entre torrons i caves

2008-11-07T09:40:00.006+01:00

El “Lobo” del consum torna a casa per Nadal però molt em temo que enguany la butxaca de molts consumidors estarà més vídua que mai i la figura del caganer serà l’estrella que seguiran els reis mags d’orient.

Per la finestra de la bústia apareixen dos immensos catàlegs carregats de joguines, tot un detall de les grans superfícies d’aquesta ciutat amb el qual ens anuncien l’arribada d’aquestes preuades i oneroses festes.

Tot just arribar casa, els petits reis de la casa repassen el catàleg i formulen en veu baixa l’anhelada carta al Pare Noel i el tres Reixos (tots dos porten regals, no fos cas que se’n deixessin algun). Berenar, sopar i dormir, tot sense deixar-lo anar ni un moment. Cadascú al seu ram. Ella, High School Musical i tot el que penja de la factoria Disney, ell, cotxes teledirigits, construccions del Lego i altres subtileses nadalenques.

Però els polvorons televisius ja fa dies que els enfarfeguen. En forma d’anuncis escometen els més petits de la casa:

- “¡Cuidado que disparan!” . El barco pirata del Mickey.
- “Desafía a tus amigos...disfruta como una bestia”. Animals articulats Bio Bytes
- “Uau..! que super melena”. Nancy brillos en la nieve
- “Seras la mejor mama”. Nenuco i el seu aniversari
- “Estarás en el país de los cuentos...” Mega Proyector Princesas Disney

De tant en quant cal sacsejar-los i fer-los baixa del “Almendro” perquè no es donin un gran “torta” nadalenca.

Arribats al gener als més menuts els quedarà un gust dolç, en canvi els més grans ens quedarem semi-secs o extra-secs i aquells que ho passaran més magre els deixaran secs del tot. No hi ha dubte que pel paladar és millor un brut o brut Nature, són baixos en sucre i no fan tant mal .

Comença el llarg metratge, llums, càmera, acció!

Desperta verro!

2008-10-23T11:42:00.009+02:00

Farts de les continues incursions i espoliacions que patiren per part les dels àrabs, naixia un grup de mercenaris format per catalans i aragonesos coneguts com Almogàvers. Al crit de “Desperta Ferro! entraven al fragor de la batalla atemorint a tot allò que s’alçava al seu davant.

Desprès d’uns mesos de letargia (aquest va al revés, dorm, i es bronzeja a l’estiu, i es desperta a l’hivern) el spanglish texà, Aznar per prosèlits, surt de la seva cova terciària per començar a rajar i avalar les tesis del cosí Rajoy. Segons aquest venedor de paraules, que deu tenir el cap per separar les orelles, diu que

"los abanderados del Apocalipsis climático que exigen dedicar cientos de miles de millones de euros" a la lucha contra el calentamiento global no tiene sentido destinar esos recursos “en estos tiempos de amenaza de una nueva glaciación en la economía nacional", "a causas tan científicamente cuestionables como ser capaces de mantener la temperatura del planeta Tierra dentro de un centenar de años y resolver un problema que quizá, o quizá no, tengan nuestros tataranietos”.

Curiós, va creure amb les armes de destrucció massiva i no creu amb una cosa tant evident com l’escalfament del planeta, és més, com ja he dit, s’abona a les tesis del “primo de zumosol”. Ben segur que els seus adeptes aplaudiran les impopulars declaracions i estaran ben contents que torni a la palestra de forma tant eloqüent i temerària.

Desperta verro! Ull... quina por.

Foto trobada 7cero Photografy

Halloween econòmic

2008-10-10T09:58:00.009+02:00

Nosotras, algunas chicas de mi generación, compañeras de estudios y parientes, estábamos siguiendo una novela española que se llama Amar en tiempos revueltos, para evadirnos un poco de las malas ondas que nos deparaban las noticias de nuestro país tan difícil de transitar en lo cotidiano. Ahora mas que nunca nos tendremos que refugiar durante un ratito en estas tonteras.

Així comença la Graciela, una parenta llunyana de l’argentina, una de les seves missives electròniques que m’envia de tant en quant.

No hi ha dubte que el Halloween econòmic s’apoderat d’aquesta societat globalitzada i ara més que mai molta gent recorda el famós "corralito" argentí. Haurem de seguir aquesta tradició tant americana i d’arrels céltiques: “trick o treat”, truc o tracte. Disfressats de crisis i amb una etiqueta que digui “m’estimes?”, ens presentarem a la entitat bancària on tenim dipositats els nostres estalvis oferint-li al de la finestreta, “truc o tracte?” Tots esperem que accepti els nostres propòsits sinó ens enfadarem i haurem de fer-los-hi alguna broma o... potser la broma ens la faran ells?

No deixa de ser esperançador i força positiu que el Banc Central Europeu baixi el tipus d’interès i que ofereixi liquides al sistema bancari per donar més confiança al mercat i que imperi una mica més de seny global, però també hauria d’insuflar una mica més d’optimisme als ciutadans per tal d’apaivagar una mica aquesta histèria col·lectiva que és respira en qualsevol cantonada i tertúlia de cafè.

I acabo amb un altre missatge, aquesta vegada enviat via SMS des d’un altre racó del planeta:

“Aquesta nit entrem ja la desert del Kalahari. No ser els dies ke tindrem cobertura. Tot B! Àfrica sempre em sorpren. Tinc un expresso a les meves mans envoltat de gent autentica i 2 deserts per davant. Soc feliç.”

Calma, serenitat i silenci dessèrtic, el millor antidot per aconseguir la felicitat.

L'encert de viure

2008-09-19T14:16:00.004+02:00

El costum de cada dia fa que no ens adonem d’allò que passa al nostre voltant. En filo el mateix carrer de sempre, direcció a l’Escola i aquell maleït disc vermell interromp la meva marxa. Molt a prop un grup d’adolescents esgoten el seu temps encertant una pilota dintre una cistella. Mentre una llença les altres dues s’ho queden mirant. Deu ser molt bona jugador, doncs no n’ha fallat cap d’ença que les observo. Ella si que l’encerta.

El disc es posa verd i continuo la meva marxa. El cotxe va per una banda i el meu cap per un altra. Recordo aquella cistella damunt nostre i el somriure de la lluna escolant-se entremig de l’anella, aquella va ser una nit màgica i fantàstica. No hagués volgut que s’acabés mai, tot era meravellós, màgic i inigualable. La llum de la nit abrigava els nostres cossos i el cor bategava a ritme d’èxtasis i encantament adolescent. Prop fluïa una bella música barrejada amb la fresca brisa d’estiu. En aquell moment el món s’hagués hagut de parar, però no ho va fer, va continuar la seva marxa, lenta i capritxosa, cap l’infinit.

Maleït siga, jo si que m’he hagut d’aturar, la senyal d’stop m’ho mana. Que injust, els pensaments s’esvaeixen. Manteniment congelades en la memòria petites fotografies i flaixos que il·luminen el nostre record i anhelem aquells temps pretèrits, que no sempre són els millors. El temps és efímer, la vida s’escapa entre les mans sense que res ni ningú hi pogui fer res.

Arrenco el cotxe amb l’esperança de poder-ho fer cada dia i continuar recordant altres passatges i fotogrames de la vida. Continuo pensant ... jo també l’encertada.

Foto trobada 7cero Photografy

Rucs versus elefants

2008-09-06T13:40:00.004+02:00

L’esquerra i la dreta política d’aquest país res tenen a veure amb la dreta i l’esquerra nord-americana, no hi ha equivalències que valguin.

Observant a l’altra banda de l’atlàntic, no deixa de ser sorprenen que aquells què inicialment eren considerats com a partit d’esquerres ara son de dreta i viceversa. El canvi que ha sofert el Partit Demòcrata, refugi dels racistes i defensors de l’esclavitud dels surenys americans i enemics dels drets dels negres, ara són els defensors de la igualtat entre blancs i negres, protectors dels drets socials i garants de l’estat del benestar. I per si això fos poc, amb un candidat afroamericà al capdavant del partit per entrar a la Casablanca i refugi dels vots de la majoria classe negra estadounidense

En canvi el partit república sempre ha estat vist com un partit progressista i gran defensor de l’abolició de l’esclavitud dels negres, què garantia la igualtat de blancs i negres, però contràriament, s’oposava frontalment a les idees socialistes i comunistes. Actualment és considerat com un partit conservador, nacionalista i que practica el liberalisme econòmic defugint de les polítiques intervencionistes de l’Estat, grans defensors de Laisser Faire.

Qui més qui menys n’ha sentit ha parlar d’Obama, Hillary Clinton, i ara més recentment del candidat república a la Casablanca John McCain juntament amb la seva Vicepresidencia, Sarah Palin. Portem gairebé un any amb les eleccions primàries del candidat demòcrata a la presidència dels EEUU. No hi ha dubte que la política americana interessa, i molt, ja que del resultat que se’n pugui derivar en les eleccions americanes por tenir molta repercussió en les polítiques i economies d’altres països. Només cal veure la repercussió que ha tingut la economia americana amb la crisi que estem patim actualment.

Tot i això, resulta excessiva la quantitat d’informació amb la qual ens escometen diàriament els diferents mitjans de comunicació, premsa, radio i televisió. No hi ha dia que obrin les seves portades amb alguna ressenya de l’actualitat norteamericana. Escaners i radiografies diàries i constants de la vida personal i política dels diferents aspirants. Tant ens pot interessar les mentires i escàndols d’una aspirant a vice-presidenta com Sarah Palin?

Rumors, critiques, i mentires de les respectives vides dels candidats, o els grans discursos i retòriques amb què ens obsequien no ens ha de captivar el nostre sentit del vot, doncs no som nosaltres que els hem d’escollir. Per la qual cosa, personalment, se me’n fot un rave totes aquelles coses supèrflues, trivials i de poc interès de la política americana. Caldria que no fixessin tant la mirada a l’altra banda de l’atlàntic i informessin més dels afers de casa nostra. Com ens afectarà la crisi? Quines són les mesures del govern? Quin tipus de finançament ens concedirà el futur? Que en pensen els desapareguts sindicats de la crisi que se’ns ve al damunt?

La cosa va per llarg, continuarem menjat eleccions i altres xafarderies nord-americanes, hem començat pels entrants, primer plat, segon plat, però encara falta el més bo, les postres, cafè, copa i puro. Tanta informació ens costarà de pair.

El tren de la vida

2008-08-21T22:52:00.001+02:00

Amb el moviment lent i apaivagat del tren i el somriure del Mickey i de la Minnie retingut encara en la retina, observo com lo castell de la Seu, que s’alça en mig de l’explanada dels camps fruiters de Lleida, ens dona la benvinguda. Pels altaveus del tren una veu anuncia l’arribada a l’estació Lleida-Pirineus.

14.25h, amb puntualitat britànica el tren avança amb el seu característic balanceig particular, fent via entra sense presa, però sense pausa, a la seva destinació. Satisfets d’haver arribat sans i estalvis al final del nostre llarg viatge saludem a la nostra Lleida natal.

El destí ha volgut que a la mateixa hora i uns quilometres més al sud un avió de la Companyia Spanair s’enlaires de l’aeroport de Barajas amb destí a Las Palmas de Gran Canaria. 153 persones, entre elles 22 nens, no han tingut la mateixa sort que nosaltres, aquests ni tan sols han pogut iniciar les seves vacances o finalitzar-les. Per a ells la festa de la vida ha acabat.

Ni la màgia i la fantasia del Mickey, Minnie, Goofy, Winnie the Pooh i altres personatges faran que aquests nens i les seves famílies tornin a somriure.

El silenci de la vida

2008-08-05T22:40:00.004+02:00

Sota l’ombra d’un salze i amb la remor de lluny dels crits de piscina estiuenca Les veus del Pamano s’endinsen pausadament en el meu inconscient. De tant en tant s’aixeca una aire calent d’estiu que en tocar les fulles de l’arbre es muda en una fragància fresca i natural que acarona els sudorosos poros de la pell. Entremig de les branques s’escola algun raig de sol que em recorda que per molt que m’amagui, ell no es moure de la seva atalaia.

Sota el meu cap vibra, acompanyada d’una estúpida melodia (que poc m’agraden les estúpides melodies del mòbils), l’aparell que em connecta directament amb la realitat. Obro la bossa i identifico la trucada com amiga. Penso, deu ser molt important la trucada per gosar destorbar aquest moments de calma i serenor. A l’altra banda del telèfon una veu confosa i esverada em crida enèrgicament: -on sou, on sou,... córrer és urgent, vull parlar amb ...

Efectivament, era urgent, però en aquests tipus d’urgències poques coses un pot fer. El raig tènue que s’escapava entre les branques es converteix en un focus de llum esparracant que escalfa intensament la pell. Sort tens de poder continuar escalfant i acaronant vides allí on escampes la teva energia, la vida no passa en va i continues conservant aquest balcó tant privilegiat.

Merda de mòbils, merda de vida. Que poc m’agraden les sintonies del mòbils, Les veus del Pamano podran continuar més endavant, altres veus silenciaran per sempre.

13 Rue del Percebe

2008-07-30T00:16:00.007+02:00

Aquests mesos d’estiu, per agafar aquell alè d’aire fresc que ens ha estat negat durant tot el dia i degut a la calor aclaparadora i asfixiant de l’amic Llorenç, és habitual veure la gent de comarques asseguda en una cadira vora algun portal compartint tertúlia amb els veïns de carrer.

Aquest tipus d’activitat s’estila més, com he dit, als pobles, però no és massa usual practicar-ho a la gran ciutat; la gent de capital s’arrapa a les cadires i taules espargides per les terrasses estiuenques dels bars. Però en temps de crisi s’acostuma a obrir el balcó i compartir conversa amb la companya de pis juntament amb algun refresc o si s’escau algun licoret que t’ajudarà a agafar més fàcilment la plàcida posició horitzontal.

Fins no fa poc disposava d’una magnifica vista al pre-pireneu, però en plena febre constructora i especulació ferotge, van construir una immensa mole de ciment amb més de seixanta veïns compartint sostre. Com petits nínxols familiars, els diferents pisos s’il·luminen per la nit, amb diferents tonalitats i colors, depenen de la inspiració del resident. No és gaire difícil entreveure el que fan dintre del seus habitatges, cadascú amb la seves efímeres i particulars vides.

Com que no sempre hi ha tertúlia per compartir, et dediques a mirar el transitar dels cotxes i la gent del carrer. Avorrit de tot això l’últim recurs és tafanejar el trafegar de la gent en les seves cases: si aquella rega les plantes, si més amunt plega el tendal, si el de més avall fa el cigarret, si el del mig contempla els veïns del davant, si el de la vora contempla la veïna d’envà...

De vegades em recorda aquella famosa tira còmica de Paco Ibañez, 13 Rue del Percebe, aquell edifici tan singular on conviuen els més disparats personatges i on succeeixen situacions força divertides.

Fent córrer una mica la imaginació i mirant l’edifici del davant penso en si el veí del quart és el lladre de l’edifici, si la seva veïna és aquella mare carregada de fills i que veu el seu marit de tant en tant, si sota d’aquesta viu aquella mestressa tacanya que regenta una pensió, si més avall hi ha la consulta d’aquell veterinari tan peculiar o, ja mirant una mica més amunt, existeix aquell home carregat de deutes qui aconsegueix enganyar els seus creditors. I l’ascensor? Potser hi ha una catapulta impulsada per la portera de l’edifici.

Tan i fa, la qüestió és esmorteir aquesta xafogor estiuenca. Com m'agrada badar quan estic de vacances.

Dancing

2008-07-16T09:50:00.007+02:00

Índia, Argentina, Zàmbia, Turquia, Fiji, Austràlia, Kuwait, Mèxic, Islàndia, Corea, Anglaterra, Iemen, Suècia, Madagascar, Irlanda,... països i destinacions estiuenques d’aquestes vacances. Territoris amb les seves misèries, catàstrofes, guerres, desgràcies, lluites, marginacions; altres amb les seves riqueses, fortunes, privilegis, plaers,... Contrastos de colors, paisatges, races, llengües i en definitiva un esclat de diversitat.

Matt, un jove nord-americà, els ha reunit, amb un sol minut, al voltant d’un ball, aconseguint arrencar el somriure i l’alegria de molta gent.

Tot va començar amb un viatge al voltant del mon. Mentre viatjava demanava que el gravessin ballant davant de monuments, edificis o llocs emblemàtics. El resultat ha estat aconseguir agrupar al votant d’una coreografia simple i divertida persones de races i ètnies diferents. Capta l’essència universal i posa de manifest el caràcter comú de l’esperit humà.

Ha visitat més de 40 països i han ballat amb ell milers de persones. Ja ho diu King Africa, bailar, bailar, bailar, ...

Doncs això, aquest estiu, balleu, balleu, balleu, ...

Pasión por la roja

2008-06-30T00:33:00.006+02:00

La marea roja ha sortit en desbanda a inundar els carrers d’aquesta ciutat. L’eufòria s’ha desbordat i no es per a menys. La selecció de jugadors encapçalada pel tan criticat i vilipendiat Luis Aragonés (ara ningú se’n recorda d’això, només ell), s’ha proclamat justa campiona d’Europa. Feia més de quaranta anys que això no passava.

Me n’alegro de que així hagi estat, més aviat perquè tinc parents, amics, coneguts i saludats que això els fa molt contents. Però a mi no em produeix cap tipus de passió, tot i que no puc negar que he seguit tant com he pogut, des del principi fins a final aquesta Eurocopa amb tota l’emoció del futbol i l’he gaudit com un afeccionat més.

Tot un seguici de cotxes i motos cremant benzina amunt i avall de la ciutat, clàxons estridents sonant sense parar, banderes roges-grogues al vent, crits d’alegria i eufòria desmesurada, en fi, un no parar de seguidors espanyolistes embriagats de victòria europeista.

Tot i això he de confessar que a Lleida mai havia vist tantes banderes roges grogues juntes, ni escoltat l’himne espanyol, sense lletra, petant a tot drap pels altaveus d’un cotxe. Però el que de veritat m’ha sorprès més de tot és que encara rodin per aquests móns la bandera del “Àguila de San Juan” cantant l’himne “cara el sol” uns imberbes ignorants de la història d’aquest país. Fins a tal punt arriba el seu desconeixemen que cridaven a l’uníson, “viva la roja, viva la roja...” Ah... sembla que ha calat amb força això de la roja.

En fi, envoltat de petards i coets per una banda, clàxons i banderes per un altre, em sento com l’Asterix i l’Obelix en la seva Galia particular. Un dia d’aquest prendre la poció màgica i m’apassionaré pels colors de les quatre barres.

Tonto l'últim

2008-06-17T23:47:00.009+02:00

12 anys enrera ja ens van alertar que el sistema de pensions que teníem no s’aguantava per enlloc, que no es podria garantir en el futur el sistema de pensions. L’envelliment de la població i les exigències d’una economia global eren, entre d’altres, els principals motius. Els gurus de l’època preveien una crisis financera en l’Estat de benestar si aquesta continuava igual.

La situació canviant de l’època ha sorprès molts detractors i és que entre d’altres coses no contàvem amb la gent forana, amb els estrangers, amb el moviment migratori de la població que va fer augmentar el número d’afiliacions a la seguretat social. El resultat ha estat un sistema públic de pensions amb superàvit i la garantia de manteniment del sistema. L’error va ser extrapolar una situació determinada amb una certa tendència de creixement i una previsió llunyana a llarg termini, sense considerar que es podien produir canvis imprevistos i desconeguts en aquell moment i la tendència podria canviar.

El Banc d’España ha tornar a fer saltar les alarmes, no pas per violació de domicili, sinó pels seus pronòstics de futur. Segons aquest, cal una reforma urgent del sistema actual de pensions donada la dificultat a llarg termini de la sosteniblitat de les finances públiques.

Ves, que ha de dir el Banc d’Espanya! Un moment cojuntural com l’actual on la crisis presenta la seva cara més fosca, quan l’IPC i l’euribor estan pels núvols, els preus dels productes bàsics a preus d’or, el preu del petroli a nivells mai vistos, les economies domèstiques en recessió i els bancs amb poca líquides i desconfiança entre ells.

pels núvols

És per això que volen aplicar una política de foment del flux d’estalvi de les famílies amb plans de pensions, dipòsits bancaris, fons d’inversió, i definitiva, moderar el consum domèstic i injectar més liquides a la ja depauperada economia.

Si ets d’aquelles persones propietàries d’un habitatge que és del banc, que quan vas a comprar busques en les prestatgeries d’ofertes, o quan omples el dipòsit de vehicle veus com el comptador del dispensador de gasolina va més de pressa que les aspes del ventilador del teu vehicle, recorda que encara has de fer un racó per quan deixis de treballar i procurar-te un bon retiro.

La saviesa popular diu: tonto l'últim, en jubilar-se.

Granissada primaveral

2008-06-02T13:54:00.008+02:00

A l’estiu per refrescar-nos i mitigar la calor acostumem a prendre un gelat, un refresc o alguna beguda amb grumolls de gel amb gust de cafè o de llimó, també coneguda com a granissat.

L’Enric, pagès de tota la vida, mai havia vist pedregar d’aquesta manera, i ja porta 75 primaveres complides. Les seves aspres i clivellades mans, em mostren la duresa implacable de la naturalesa que arrasa sense contemplacions tot allò que se li travessa pel mig.

El granissat apaivaga la nostra set estiuenca, la granissada minvar la ira de la naturalesa i l’esforç i treball de tot un any.

Imatges de la partida de la Caparrella a Lleida.

Indiana Jones a Lleida

2008-05-26T23:12:00.006+02:00

La setmana passada es va estrenar la quarta entrega de Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall. Arqueòleg intrèpid rodejat de tresors, persecussions, misteris i aventures per explicar.

Però una aventura no menys sorprenent i de fet força curiosa és la història del sant bolquer de Jesús de Natzaret a Lleida, explicada per dos lleidatans, Marta Alòs i Jordi Curcó. El drap amb què suposadament la verge Maria va faixà el Nen Jesús nounat va fer tot un viatge per la Mediterrània, des de Tunis fins a la vora del riu Segre. Durant molt de temps aquest sant drap va ser venerat i custodiat per la ciutat de Lleida.

Si en vols saber més, no esperis a veure en Harrison Ford amb el seu barret d’ala ampla picant amb el seu fuet vora La Seu Vella, ho pots descobrir a la revista SAPIENS.

Lleidasfera: ja soc aqui

2008-05-23T14:17:00.003+02:00

Ja ha arrencat, potser tard, però a velocitat de creuer. Amb l’ànim i entusiasme de dos persones, Miquel Bresolí i Jordi Mayoral, ja tenim aquí la Lleidasfera, una comunitat de blocaires de les nostres comarques. Com bolets a la tardor, els blocs de ponent poc a poc s’han anat despertant i han sortit d’aquesta llarga letargia. Blocs de tots tipus, colors, temes i varietats, que enriquiran encara més l’agarrotament al que ens tenen acostumats els mitjans de comunicació, diguem-ne que tradicionals.

Gràcies i benvinguda siguis Lleidasfera.

Gent diligent

2008-05-21T12:04:00.008+02:00

Les principals competències que se li suposa a tot treballador és que aquest sigui flexible per tal d'adaptar-se als canvis de noves demandes de l’entorn productiu, àgils i amb capacitat de resposta als diferents canvis tecnològics que es produeixen, preocupat per mantenir una formació continuada i actualitzada què li permeti accedir a llocs de major nivell i de responsabilitat i, en definitiva que siguin persones capacitades i competents en el seus llocs de treball.

Aquests són trets característics que compleixen la nostra classe política? Per ser polític cal un do especial, ser d’una pasta diferent. Aquests dominen varies disciplines, són polifacètics i polivalents, persones camaleòniques adaptables a qualsevol medi i entorn. Tant poden ser ministres d'especulació, vull dir d’habitatge, com passar a comandar la defensa d’un país, ministres d’indústria i Honorables presidents o bé directors de serveis territorials d'un departament transvasant coneixements a un altre departament o emigrant cap a terres costaneres per ajustar el cul a d'altres cadires. Persones capacitades i competents en els seus càrrecs que prosperen ràpidament i amb “molt” d’esforç. No els cal motivació ni tampoc que ningú els esperoni, ells mateixos s’aproven amb total impunitat la pujada dels seus emoluments que meritòriament es guanyen. Són bons i insubstituïbles i mai s’equivoquen ni fracassen en les seves decisions aferrant-se indiscutiblement als seus trons. No volen moure’s, no sigui que la foto surti moguda.

Histriònicament surten a escena, escenificant com ningú els seus actes i programes. Que ben portat i gestionat ha estat el tema de l’aigua on s’han pres decisions amb seguretat, convicció, sense escletxes ni fissures, i amb total coherència i dignitat o bé les negociacions del tan sol·licitat Estatut d’autonomia, senzillament insuperable. Éssers especials que miren de protegir i perpetuar l’espècie aplicant el principi bàsic del nepotisme.

I quan deixen de tocar cuixa i abandonen la política, perquè així ho manen els preceptes de la democràcia, sempre estan disponibles per oferir els seus serveis a l’empresa privada. Són tan bons i eficients que fins i tot les empreses privades se’ls rifen per poder aconseguir els seus anhelats serveis i ocupar càrrecs d’elevada responsabilitat.

Però si deixem que les frondoses i espesses branques del bosc deixin entrar la llum també trobarem gent honesta que creu fermament amb el que fan i diuen, amb idees clares, amb capacitat de decisió, humans i propers al ciutadà, que saben escoltar, comprendre i resoldre problemes. Persones al servei de persones amb credibilitat, capacitat de lideratge, amb uns objectius clars i amb decisió, persones que realment creguin amb una societat més justa i igualitària. Perquè, com diria un castís castellà, “haberlos haylos”. Així ho vull creure.

I tu, en coneixes algun?

Subjecte fiscal

2008-05-13T12:40:00.013+02:00

Com cada any per aquestes dates arriba l’hora de rendir comptes amb el fisco. Hem de tenir a punt els justificants, retencions i altra paperassa per fer front a l’impost de la renda de les persones físiques, més conegut com IRPF o la declaració de renda. Els treballadors assalariats no podem ocultar massa coses ni escatimar ingressos ja que La Hacienda ho sap tot de nosaltres, per tant hem de mirar de no deixar res per declarar sinó multa al canto.

És aquell moment en el qual hem de decidir on volem que vagi a parar el 0,7% de l’impost: església catòlica o fins socials. Per la qual cosa hem d’assenyalar amb un X (no amb un creu com diuen alguns, forma subliminal de decantar-se cap una banda) les caselles de la nostra assignació tributaria: sense assignació, a l’església catòlica o a fins socials.

Diguem-ne que es un acte de generositat que tenen els nostres governants en permetre’ns que la nostra consciència pugui decidir on volem que vagin a parar una part del nostre impost. Però aquest acte de condescendència també el podrien tenir en el capítol de despesa militar. Volem que una part del que paguem d’impost vagi a fins militars?

A principis dels vuitanta va aparèixer un moviment d'objectors fiscals com a forma de desobediència civil de no participació en la despesa militar. La pràctica és molt senzilla i consisteix a retenir en la declaració la part que l’Estat inverteix en despesa militar. Per tant si tenim una declaració per IRPF positiva, es a dir a pagar, posem per cas 300 euros i l’Estat té pressupostat per aquest exercici 2008 el 7% en defensa, paguem solament 279€. L’objector fiscal atenent a les seves idees de pacifisme deixarà d’ingressar 21 euros per a Defensa Militar (no he entès mai de quines hostilitats ens protegeixen). El segon pas és demostrar a Hisenda que no volem deixar de pagar aquells diners, no volem cometre frau fiscal i per tant farem un ingrés a qualsevol ONG que tingui endegat un projecte i demanarem el comprovant d’ingrés. Per últim cal fer les al·legacions oportunes tot adjuntant el justificant corresponent.

Per què no podem fer aquest mateix exercici d’ assenyalar amb un X quan volem que una part dels nostres impostos no estiguin destinats a Defensa militar? L’objecció de consciència és un dret reconegut en la Constitució el qual ja molts van exercir fa un temps per tal d'escapolir-se del servei militar. Aquest és un dret fonamental que vincula els poders públics per la qual cosa aquests haurien de començar a posar fil a l’agulla.

Avant i a tota màquina

2008-05-07T14:46:00.009+02:00

Dilluns 28 d’abril, coincidint amb la inauguració de la línia regional de l'alta velocitat que connecta Lleida, el Camp de Tarragona i Barcelona, vaig viatjar a aquesta última pel mètode tradicional que utilitzem normalment la gent de ponent, l’automòbil, ja que la resta de mitjans de locomoció no resulten del tot viables ni econòmics.

7.00h Surto de Lleida direcció a Barcelona per l’autovia A-7.
8.00h Respectant els límits de velocitat, arribo a Igualada.
8.30h Martorell. El trànsit comença a ser intens.
8.50h Cinturó del litoral. Retencions fins l’entrada a Barcelona.
9.15h Arribo al cèntric carrer establert com a destí final.

Temps invertit: 2 hores 15 minuts.
Sensacions: cames agarrotades, cansament físic, estrès.
Cost: benzina 30€ (anada i tornada), pàrking vehicle 20€. Total 50€

Aquest passat dimarts vaig fer el mateix recorregut, Lleida-Barcelona, però aquesta vegada vaig decidir provar l’alta velocitat, els trens Avant de Renfe.

7.05h Surto de l'estació Lleida-Pirineus direcció Barcelona.
7.38h El tren s’atura a l’estació Camp de Tarragona.
8.17h Arribada a l’estació Sants-Barcelona.
8.22h Sortida amb el metro.
8.35h Arribo al cèntric carrer establert com a destí final.

Temps invertit: 1 hora 30 minuts
Sensacions: molt bones, sensació de benestar i amb ganes de començar a treballar.
Cost: bitllet 32,65€

Celebro l’arribada de l’alta velocitat a les nostres comarques cosa que fa que cada vegada estem més a prop de la costa i sobretot d’aquest gran nucli urbà i centre de poder com és Barcelona. A trigat més del compte, però l’espera ha valgut la pena.

Ara cal arreglar les comunicacions amb l’entorn de les comarques lleidatanes amb una bona xarxa de rodalies tant de trens com línies de bus, amb més freqüència de pas, degudament connectats amb Lleida i capitals comarcals i amb una bona d’interconnexió entre les diferents línies. Encara hi ha molta feina a fer però cal començar a treballar perquè les comunicacions en aquest país comencin a ser una realitat del segle XXI i no un somni del segle passat.

Roses i llibres

2008-04-23T13:30:00.013+02:00

Com cada mati saludo la veïna del bar que tinc sota a casa. Tot just obrir la persiana del seu negoci sento que diu: – Hòstia...!! – Les paraules tronen i s’escapen per la solitud del mati. Em giro per esbrinar que li ha passat; un pom de roses assegudes en un tamboret l’esperen a la mateixa entrada de l’establiment. Si Sant Jordi la sentís blasfemar...

Continuo la meva marxa direcció la feina. Avui és un dia de festa, encara que no festiu, on es fa més festa que un dia de festa qualsevol. Sant Jordi és diferent. En cada cantonada, semàfor, pas de vianants camí de la feina, s’hi aposten joves a la recerca del galant cavaller Sant Jordi que vulgui obsequiar amb una rosa a la seva bella donzella. Al final caic en el parany i no me’n puc estar. Baixo la finestra del cotxe i en demano dues (tinc dos princeses a qui obsequiar). - Hòstia..-!!- Ara entenc el renec de la meva veïna. Però... em quedo amb el dubte de saber si renegava pel mateix motiu.

Avui és dia de lletres i roses. Els llibreters és freguen les mans ja què serà un dia de caixa i no pas faixa. Els lectors anònims s’atansaran més que mai als seus escriptors, empesos per la cobdícia de l’anhelada signatura. Els floristes vendran més “capullos” de roses que mai. Aquests, fins no fa gaire es queixaven per l’actitud alarmista de l’administració, doncs els clients no compraven plantes al creure que no podrien regar-les; l’alarma no ve per la falta d’aigua sinó pels preus abusius que manegen aquests dies.

Radio, premsa, televisió ens anunciaran a l’uníson els llibres més mediatics i que encapçalaran el rànquing de vendes. Costa d’entendre que se’n parli tant d’un llibre què poca gent ha llegit i vaticinin un allau de vendes quan tot just ha sortit al mercat. Milions d’exemplars esperen apilats a les parades i taules per fer-li el joc a l’àngel.

Lluny de tots els llums focals d’atenció, recomano la lectura de qualsevol llibre d’un vell amic que gràcies a la constància i perseverança ha aconseguit treure el que serà el seu desè llibre: Pilota de set. Marcat per la influència d’en Pere Caldes, en Joan Pinyol sol tenir el traç de l’escriptura de contes, de vegades surrealistes, imaginaris i sovint reals com la vida mateixa. Una lectura encisadora amb dosis d’ironia per gaudir d’estones divertits les quals no et deixaran indiferent.

Però el llibre que més m’atrapa aquests dies és el que fan els meus fills per aquest dia de Sant Jordi. Un llibre que han elaborat a l’escola al llarg del curs on hi posen molta il·lusió i imaginació. Ells han fet les il·lustracions, ells l’han escrit, ells l’han editat, en definitiva, ells l’han parit. No serà numero u de ventes, poca tertúlies literàries l’esmentaran, però no hi ha dubte que és el llibre que més m’omple de satisfacció. Són els meus petits escriptors mediatics.

Bona diada de Sant Jordi.

Mocadorada o paperada

2008-04-08T14:16:00.013+02:00

Recordo com la mare em pentinava amb la clenxa cap a l’esquerra, em perfumava de colònia “eau de pachulí” i em ficava un mocador net a la butxaca dels escurçats pantalons. Ben empolainat i a l'estil d'un torero quan surt a la circular plaça amb el seu “traje de luces” i les piles ficades vora l’engonal, partia de casa amb el mocador situat al meu particular vestit de llums per donar l’estocada al carrer, direcció l’escola.

Mocadors amb una fragància molt especial que quan els olorava em despertava tota mena de sentits casolans i familiars. Aquells mocadors brodats curosament amb les inicials del meu nom. Quan sentia el moquet que fregava les portes del nas ensumava per última vegada aquella deliciosa fragància per després abocar tot una bacanal de mocs i altres immundícies, acompanyats de sorolls estridents i sonors a l’estil del millor saxofonista. Amb esmerçada i parsimoniosa manya el plegava i el tornava al seu lloc per continuar donant energia al meu particular traje de llums.

Aquest agredolç record m’ha fet veure que poca gent porta un mocador a la butxaca. El que s’estila més és la cultura “clinex”, usar i tirar. Mocadors de paper efímers amb olor DIN-4 o fragàncies de laboratori, embolcallats i ordenats dintre d’un paquetet de plàstic reciclat.

Fet constatat el passat cap de setmana quan els aficionat culés van escridassar i manifestar el seu més enèrgic enuig al president Laporta amb la presumpta mocadorada, ja que més que una mocadorada sembla una estesa de diaris al vent i de mocadors pocs se’n van espolsar. Se’ls ha girat feina als filòlegs ja que hauran de buscar un paraula substituta de mocadorada; potser, i per extensió, “diarada” o ens quedem amb l’acceptada paperada?

A l'abril cada gota val per mil

2008-04-03T09:43:00.007+02:00

Fins no fa gaire els vilatans de la nostra dispersa geografia s’encomanaven a tots els sants i verges perquè aquests fossin benèvols i els envies aigua en forma de pluja. Si convenia els treien a passejar pel carrer, per tal aquesta veneració fos mes productiva. Després miraven cap al cel a l’espera d’algun canvi meteorològic favorable.

Els temps canvien i les persones també. Ara aquests canvis els realitzen les màximes autoritats d’aquests pobladors. Gent agnòstica que es dona a la fe religiosa per pregar a la patrona nacional l’aigua que els ha estat negada pel santoral local. Idealistes etiquetats d’ecologistes que planifiquen obres faraòniques agressives pel territori.

Ara no cal fer l’esforç d’aixecar el cap amunt per donar la benvinguda a l’aigua, aquesta ve per la via ràpida, no de l’AVE sinó del tren “borregero” de Renfe . Pel flanc del mar també desplegaran les passarel·les els vaixells per deixar fluir la combinació molecular de H2O tan preuada. I com tot desembarcament aquest estarà recolzat pels diferents transvasaments (pii... paraula prohibida) que es volen construir arreu.

I ara, més que mai, se’n parla molt de les nostres contrades, però com sempre passa en aquests nostre país, per titllar-nos d'insurrectes. La gent de ponent som uns insolidaris. Però, i la gent de llevant no ho han estat durant tot aquests temps d’insolidaris? Si poguessin parlar comarques com ara les Garrigues, en dirien de coses...! Línies de tren ràpides que no s’aturen ni a saludar, cables d’alta tensió elèctrics estesos per camps erms i desèrtics, autopistes que absorbeixen vehicles del centre peninsular cap a les costes de llevant sense ni tan sols aturar-se a contemplar el paisatge. I es clar, és hem de conformar amb les escorrialles de la gran urbe en forma de presons, abocadors, ... i totes aquelles exquisides que els fan nosa.

Si volem continuar gaudint d’aquest suc que ens proporciona la naturalesa haurem d’emprar la formula de les tres erres, reciclar, reutilitzar i reduir.

Benvinguda primavera

2008-03-28T13:50:00.007+01:00

Les cigonyes refan el seu niu a l’espera dels nou vinguts, els coloms s’encalcen entre ells, els bulbs estiren les seves tiges letargies per mostrar-nos la vivacitat de colors, els arbres fruiters esclaten la seva gamma de tons i el sol ens il·lumina amb la seva irradiació espaterrant.

Sí, torna a ser aquí. Amb puntualitat britànica, ella torna fer acta de presencia amb el seu vestit de gala de color verd més elegant. Ens torna a embriagar amb els seus colors, olors i fragàncies, ens envolta amb els seus paisatges i camps florits i ens arropa amb la seva agradable i confortable calidesa. No va mai sola, sempre acompanyada amb la dolça melodia del cant dels ocells piulant en les branques esteses dels arbres renascuts del fosc hivern.

Benvinguda siguis, Primavera.

Foto: Quentin46

Vicky

2008-03-10T11:04:00.005+01:00

La Vicky s’ha espantat i no vol sortir, no vol ser partícip d’una societat carca, retrograda i conservadora. Aquella nena en la què alguns somiaven per tirar endavant i engrescar a tota una ciutadania s’ha perdut en els derrotismes.

S’ha imposat el talant, el cellut, aquell de la ratlla de pel que revesteix la vora superior de l’òrbita d’aquells grans ulls amb els quals té una visió molt més renovada, moderna i actual de país.

Però els companys de la Vicky que no defallin, no cal ser tant melodramàtics, sempre els quedarà el representant Espanyol a Eurovisión, en els quals s’hi poden veure reflectits, amb l’esperança de no fer el ridícul als ulls d’Europa i que surti just vencedor; “Victòria pel Chikilicuatre”.

Assasins

2008-03-08T13:08:00.005+01:00

Assassins

criminals

homicides

mercenaris

pistolers

lacais

covards

gallines

radicals

fanàtics

terroristes sense ideals

Les guerres es guanyen amb dies com el proper diumenge, no matant a un pobre innocent per l’esquena i amb traïdoria.

Amb l’esperança de veure molt aviat la llum de la pau al final del camí, deixo aquest fabulós vídeo.

El meu desig és...

2008-03-07T10:58:00.006+01:00

Quarts de vuit del vespre, una bona hora per sopar amb família. Una hora que convida a la distensió i tranquil·litat desprès d’una llarga jornada en la qual pràcticament no ens hem vist. La tertúlia flueix per si sola.

El fill gran em pregunta: - què té el PePe amb el Català i els catalans?-
Contesta: vol imposar el castellà per damunt de la nostra llengua. – però que no parla català, ell?- Crec que no, parla castellà i un dubtós gallec.

Reconec que se’m fa difícil explicar el meu fill perquè hi ha persones a les quals no els agrada gens que preferim el català com a primera llengua, abans que la imposada espanyola, encara que no hi renunciem a parlar-la, ens al contrari, ens agrada i ens enriqueix com a persones. Ell no entén perquè volen silenciar una llengua que ha sentit parlar als seus besavis, sent parlar als seus avis i pares, una llengua que ell utilitza normalment, l’escriu, la parla i la sent. Tampoc entén perquè tot allò que fa tuf a català molesta fora d’aquí.

Ell sap que hi ha unes eleccions i dos candidats a governar aquest país: el senyor blau i el senyor vermell, que han estat debaten (potser hauria de dir criticant) les seves postures. Però li passa igual que a mi: hi ha coses que no comprenem (potser és que som durs de mòllera).

N’hi ha que porten dintre el cap i somien en una nena que no es preocupi del passat i miri cap al futur, altres, candidates electes, diuen ser la nena del passat, del present i la del futur, i uns tercers que intenten disfressar la seva campanya amb una showgirl.

El meu desig és que els meus fills tinguin una bona educació i creixin amb uns valors de respecte, tolerància i, la veritat per davant la mentida . Valors que veiem el que hem vist aquests dies de campanya han brillat per la seua absència.

Lleida, ciutat europea de l'esport 2008

2008-02-17T11:12:00.008+01:00

Ahir va ser un gran dia pels amants de l'esport. Si, els mitjans de comunicació se n’han fet força ressò, el Barça s’ha posat a solament cinc punts del líder de la lliga espanyola, el real Madrid. Al mateix temps que passava això, en una altra escenari, Lleida es proclamava Ciutat Europea de l’Esport 2008, al costat de Rimini (Itàlia), Leicester (Anglaterra) i Innsbruck (Àustria). Si, sembla que això no té tant interès pels mitjans de comunicació forans. Lluny de voler acaparar portades, no deixa de ser un fet rellevant.

Passió, tenacitat, perseverança, esforç, disciplina, sacrifici, ... són alguns dels valors ètics i socials que ens dóna l’esport. Valors que han fet que el conjunt de la societat lleidatana hagin pogut situar la nostra ciutat en l’espectre europeu. Valors que la resta de país no ha tingut en compte i menys els mitjans de comunicació. Una vegada més Barcelona és Catalunya i la resta es paisatge.

Aquesta distinció, Ciutat Europea de l’Esport 2008, pretén promoure hàbits esportius de la ciutadania en general, des del més menut fins el més gran; l’esport no coneix edats. Durant tot un any es celebraran diferents actes en la nostra ciutat relacionats amb el món de l’esport. Noms com Araceli Segarra, Isidre Esteve, Bojan Krkric, Sergi Escobar, han recolzat aquesta magnifica iniciativa. Un gran premi per la ciutat, sens dubte.
Felicitats!

Afortunats

2008-02-04T11:59:00.000+01:00

Segons el calendari litúrgic la celebració de Sant Fortunat s’escau el dia 15 de desembre. No és la meva intenció escriure sobre l’almanac religiós, que per això ja tenim la Conferencia Episcopal Espanyola (de desmesurada actualitat i protagonisme).

En l'edició d'avui del diari local de Lleida La Mañana, descobreixo, amb certa admiració, aquesta noticia: "A la Caixa Sant Fortunat le sobra liquidez, asegura su responsable. "

En temps de crisis - així sembla si ens atenem al que diuen alguns analistes econòmics- resulta curiós trobar una caixa d’estalvis amb gairebé 500 associats. Aquesta caixa té els seus orígens en la Cooperativa del camp Sant Fortunat de Castelldans, amb una única oficina en la mateixa vila i amb tres treballadors, atén vora 1200 clients, majoritàriament de la seva zona d’influència.

Segons els vents que bufen darrerament pel que fa a fusions de caixes, resulta sorprenen trobar una entitat tant petita a la qual li sobra liquidés. La crisi immobiliària ha irromp amb duresa en bancs i caixes, on algunes d’aquestes s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats. Segons el seu director, la Caixa Sant Fortunat ven poques hipoteques a causa dels pocs habitants de la zona.

No cal dir-ho, el nom els escau d’allò més, són uns a-fortunats!

Qualsevol nit pot sortir el sol

2008-02-03T11:21:00.000+01:00

No cal dir que seria una gran noticia que una nit d'aquestes sortís el sol. Però també és una grata noticia saber que avui a sortit el sol a les terres de ponent.

Us deixo amb aquest magnífic ... Jaume Sisa.

I jo més...

2008-01-28T13:27:00.000+01:00

Fa goig passejar aquests dies per les portades dels diaris llegint les ofertes que prometen els polítics, dualistes, per tal de rescatar el teu vot. Juguen amb les propostes com si es tractés d’ un combat de boxa .

El ring està preparat i els pugilistes en els seus respectius llocs. A l’esquerra, en un racó del quadrilàter, tenim el talent i sempre dialogant Zapatero, en l’altre, a la dreta, es troba el neòfit i titere Rajoy. Sona la campana, comença el combat:

Moviment de peus i un cop de puny d’esquerra.

Zapatero: creació de 2 milions de llocs de treball.

El galaic de compostelà l’esquiva lleugerament i li llança un cross de dreta.

Rajoy: creació de 3 milions de llocs de treball

Al lleonés de Castellà li impacte directament a la cara. Es refà i continua amb el seu moviment de peus. Li llença un swing directe ...

Zapatero: 400 euros per persona

L‘oponent el veu avenir i li aplica un Hook ( ganxo)

Rajoy: pujada de les pensions mínimes fins a 650€

Ara tots dos s’intercanvien una sèrie de cops i contracops.

Zapatero: pujada de les pensions mínimes fins a 700€ i a més 300.000 places de guarderia.
Rajoy creació de 400.000 places de guarderia

Moviments de peus, esquives mutus de dreta i esquerra, clinch... Sona la campana i l’àrbitre ordena que es separin.

El primer round ha estat un empat. Tots dos contrincants s’estudien de fit a fit des de les seves posicions del quadrilàter. Ara ja saben les reaccions del seu adversari, els seus punts febles. Han de mirar d’estalviar energies ja que el combat es presenta llarg i dur i, tot just acabar de començar.

Nosaltres, com a jutges independents, haurem de jutjar els mèrits de tots dos competidors i haurem de decidir qui és el just vencedor, sense menystenir els pesos ploma, vull dir, la resta de rivals.

Cada vegada més tinc el convenciment que la realitat política supera les parodies i gags de Polònia.

Després voldran que anem a votar.

Foto: Teresa Mtz

Afluixar la mosca

2008-01-26T00:45:00.001+01:00

Aquests dies els parquets borsàries dels principals mercats europeus han desafiat la força de la gravetat tot emulant el Dragon Khan . Van començar la setmana amb una forta sotragada per acabar-la amb un aterratge suau però incert.
Mentre el Dragon Kan aventurer aconsegueix resultats espectaculars, tant en visites com en facturació, altres comencen a estar amb l’aigua al coll. Els preus dels productes pugen, el petroli segueix en alça, el preu del diner es manté, el sector de la construcció s’aturà, la taxa d’atur comença a fer de les seves ... en fi que el llarg termini comença a resultar poc esperançador. Quan el mal ve d'Almansa a tothom alcança

S’apropen temps difícils i tot allò que alguns han aconseguit amb la mera especulació tenen por de perdre en un obrir i tancar d’ulls. Les ànsies de fer diners de forma ràpida i fàcil els han fet perdre l’oremus de la realitat i els han agafat amb els pixats al ventre. Tard o d’hora la crisi subprime traurà a flotació aquells que han sabut fer els deures a temps i aquells altres que passaran dificultats i s’enfonsaran, com diu la dita qui sembra vents, cull tempestats.

Aquests són els que ara comencen a demanar ajuda al papa Estat perquè puguin pujar a la superfície i continuar surant, clar qui no plora, no mama. Aquests que en les darrers anys s’han estat lucrant de forma desproporcionada i irresponsable sense tenir cap tipus de pietat vers aquells treballadors que hauran de suportar durant la resta de les seves vides la trista làpida de la hipoteca. Ara bé, a l'ocellet no li toquis el niuet.

Però realment hauria de ser ara papa Estat qui els ajudi? Com a ciutadans d'un estat de dret, hauríem de ser coparticips i solidaris amb aquests estraperlistes? Només se'n recorden de Santa Bàrbara quan trona.

Crec que era Pla que deia: un banquer és un tipus que et deixa el paraigua quan fa un sol radiant i te'l demana quan comença a ploure.

Sort en tenim que al febrer aigua en un paner i sinó al mal temps bona cara que amb paciència i una canya tot s’apanya.

Foto: libedlulo

Utilitza protector solar

2008-01-19T23:27:00.000+01:00

"Ladies and gentleme... Si pudiera ofrecerles sólo un consejo pare el futuro, sería éste: Usen protector solar"

Així comença aquest fantàstic video que un bon amic m'ha enviat a la bustia de correo. No me n'he pogut estar i és per això que el penjo com a post d'avui per tal de compartir-lo.

Gaudiu-lo.

Copy versus paste

2008-01-15T17:21:00.000+01:00

Cada mati, de forma puntual i durant tots els dies de l'any, els diaris ens informen dels diferents fets i esdeveniments d’actualitat ocorreguts en les darreres hores. Molts d'aquests diaris presumeixen de ser la font d'informació més veraç i objectiva que hi ha. Molts d'ells tenen les seves pròpies guies d'estil per tal de seguir una línia informativa coherent i adient amb l'estil del diari. Ara bé, tot i així, hi ha molts diaris en els quals hi pots trobar gran quantitat d'errors ortogràfics i amb informació poc contrastada i a vegades amb una procedència no gaire ortodoxa.

No hi ha dubte que els diaris s'han d'emplenar d'alguna forma o altra, amb allò que teòricament estigui d'actualitat i interessi als seus lectors. Ara bé, d’aquí a plagiar una noticia d'un blocaire és el més gran dels despropòsits. Res complau més als blocaires que algú altre es digni a llegir els seus posts o entrades i que s'animin a comentar-los a través de les seves pròpies observacions. Ara bé, fa lleig i és poc ètic que la informació subministrada per un diari de tirada nacional sigui copiada de forma tan alegre i descarada sense ni tan sols dignar-se a citar la font de procedència. L'afectat, que així ho denuncia des de la seva pròpia finestra blogger, comenta que, i per a més inri, aquests ho han copiat de forma descarada i malament. Si copies, fes-ho bé carall!

Per altra banda fa unes setmanes els quiosquers de Barcelona van decidir abaixar les persianes en senyal de protesta pels pocs marges que obtenen per la venda de diaris a banda d'altres circumstàncies. Alguns auguren un futur dificil i no massa esperançador per aquests negocis.

Alguna cosa està canviant. Potser i té a alguna cosa a veure la proliferació exponencial de milions de blogs en la blogosfera?

Foto: Antonio Delgado

post festum, pestum ...

2008-01-05T13:34:00.000+01:00

Els romans, que d’això en sabien un rato, deien que després de la festa ve la pesta. Però la frase no acaba aquí, et post coitum, tedium.

Una vegada deixades enrere les bacanals alimentàries i les orgies de regals, potser seria bo reflexionar a que treu cap tantes festes i dispendi exagerat.
La despesa excessiva i supèrflua d’aquests dies es convertirà en un mes de gener tedium i llarg, la tan anomenada i cèlebre costa de gener ja la comencem a pujar. No val a badar! Aquests dies els aparadors de les botigues s’anuncien, gairebé amb llums de neons, les grans ofertes i oportunitats, les rebaixes per excel·lència. Ens llençarem de forma compulsiva i exasperada a la recerca i captura d’aquella ganga d’última hora. De ben segur que hi ha coses que no les necessitem, que no tindran utilitat, però tan se val, la qüestió es comprar sense pensar. -Es tan barat, fins a un 50%, quin descompte! Els preus ens embriaguen i no ens deixen veure més enllà.

L’atur s’apuja, l’IPC també, l’euribor es manté però amb la tendència de tornar a pujar i els sous es mantenen per sota el llindar de l’IPC. Tan i fa, no cal que ens torturem, si aquest mes de gener és el mes llarg de l’any sort en tenim del mes de febrer, que per això és el més curt. Però cal estar a l’aguait, ja que aquest és any de traspàs!

Foto: Jofre Ferrer

Per Ses Majestats

2007-12-29T12:30:00.000+01:00

A ses majestats els Reis d’Orient:

Mai m’he adreçat a cap monarca, per descomptat a tres alhora, tampoc no sé el protocol que cal seguir, i sé del cert que el patge de la casa reial farà un filtre sense que tan sols us arribi la meva petició. En tot cas, si us arriba, no crec que es prenguin la molèstia de contractar un traductor polac per una carta anònima de poca rellevància.

Voldria demanar una cosa etèria com la flaira d’un perfum, m’agradaria que ni que fos per un petit instant, poguéssim tenir PRESPECTIVA: veure el món des de lluny, a distància, en silenci, sense cap pertorbació ambiental ni meteorològica que enterbolís la visió, només mirar, mirar i observar el món per fer una fotografia mental de les imatges, congelar el moment, veure el món com un tot paralitzat per uns segons.

Sóc conscient que aquest viatge breu però llarg en la distància ens podria provocar anomalies i desequilibris en el nostre organisme semblants als que produeix el jet lag tot i que el que més amoïnaria serien les repercussions a nivell mental: de patac, un bon grapat dels humans tindríem pèrdua de memòria sobtada, o memòria selectiva, no interessaria recordar la frívola realitat; d’altres tindríem una confusió tan gran entre la realitat i el que podíem imaginar o intuir fins al moment (encara que sembli estrany ja que vivim en l’era de la comunicació) que no podríem ni reaccionar, de ben segur que sorgirien patologies desconegudes fins ara per la medicina actual.

Caldria un temps llarg però merescut per poder pair i començar d’una vegada a actuar i passar a ser de simples observadors passius a subjectes actius, sabríem per on començar? Aquí és on necessitaríem que ens donessin un altre cop de mà i ens ensenyéssiu algun truquet d’aquells que vosaltres tan bé sabeu fer: viure sense treballar com els monarques (és broma) volia dir repartir a tots i en una sola nit, un grapat d’equilibri mundial perdurable.

I m’he oblidava, no sé perquè ha tingut tant ressò mediàtic el que un de ses majestats crides: "por què no te callas ?" Permeteu-me ser agosarada i donar-vos un consell d’una vassalla , en un acte oficial és millor ser moderat i no perdre les formes (això ja us ho hauran dit els de protocol ), tot i que vosaltres ja esteu avesats a utilitzar un toc de no sé quina màgia per guardar la serenitat i equilibri que us caracteritza en un món ple de desequilibris i pertorbacions.

Ben pensat, no sé si ens podreu ajudar!

Una imposada servidora .

Ressaca festiva

2007-12-26T23:50:00.000+01:00

Caixes buides de cartró apilades vora els contenidors, plàstics esquinçats tirats per terra, trencadisses d’ampolles de tots colors, bosses, escombraries i altres residus inclassificables. Els nens de San Ildefonso han silenciat les seves veus (quanta salut dispensen aquests refiladors) i l’estela del Pare Noel ha deixat rastre en totes aquelles ciutats i pobles que practiquen el consumisme exagerat.

Regals, menjar, més regals, beure, més menjar, i regals, beure i menjar, menjar i beure; quin tip! Mentre mig mon es fot de gana, paradoxalment l’altra meitat menja fins a rebentar!

A banda de tot això, el regal que més m’ha sorprès durant aquesta prèvia de festes ha estat la genial idea de regalar un llibre. Si, ja ho ser, em direu que te de genial un llibre quan se’n regalen molts durant l’any i encara més per la Diada de Sant Jordi? Però aquest és un llibre especial, genuí i autèntic ja que l’autor d’aquest llibre és aquell qui ha rebut el regal. És a dir, l’obsequiat ha vist reflectit en un petit exemplar totes aquells poemes que ha cultivat en el transcurs de la seva vida. Un regal original, únic, emotiu i segur que assequible.

Quants poetes, escriptors, narradors, no han somiat veure el fruit de la seva creativitat imprès en un llibre. I es clar que fa certa gràcia i il·lusió!

De la mateixa forma que també fa gràcia que aquests mateixos creadors pugin veure alguna vegada els seus llibres en les estanteries de les botigues o gran superfícies. Doncs això últim comença a ser un problema per a gran cadenes de supermercats americanes. Pel que diuen, alguns poetes, músics, escriptors i artistes, deixen les seves obres en llocs estratègics de les botigues o prestatgeries amb la finalitat d’autopromocionar-se. Una nova moda que l’han batejada com shopdropping i que fa anar de corcoll a les grans companyies.

I és que aquests americans són la hòstia!

Foto original: Daquella manera

A cinc mil vuit-cents quilòmetres per segon

2007-12-08T18:22:00.000+01:00

No fa molt van anunciar la desaparició de l’avió més ràpid del món, el Concorde, que explotava la companyia francesa Air France juntament amb la britànica British Airways. Una avió que aconseguí velocitats supersòniques, capaç de volar de Paris a Nova York en tan sols tres hores. Els afortunats passatgers pagaven per aquest trajecte una mitjà de 9.000 euros per cada bitllet d’anada i tornada.

Alguns investigadors han fet un estudi del pare més universal, el Pare Noel. Aquest amb el seu trineu aconsegueix velocitats de vertigen, es desplaça a 5.800 quilometres per segon per repartir, a temps, milers de regals a tots els nens del món. La nit del 24 al 25 de desembre, amb el trineu carregat de fato, fa milions de parades i interrupcions en moltes llars. L'avió ultraveloç comparat amb el trineu sembla una acceleració de fireta.
Seguint els estudis, amb aquesta rapidesa, mai aconseguida per l’ésser humà, el Pare Noel es prendria en flames i es desintegraria a causa de la resistència de l’aire. Si, els estudis són concloents, aquest no existeix, en agafar el trineu i amb aquesta velocitat de creuer es descompon. Quanta ingenuïtat!

Sort en tenim dels tres reis mags (aquests si que són reals) que van de tres en tres i acompanyats de patges poden fer més via i arribar allí on no arribi el pare de la globalització. A més tinc entès que aquests i, a causa de la seva avançada edat, tenen un altre ritme de treball i van fent paradetes a totes aquelles llars que es mostren hospitalàries i es brinden a deixar-los menjar i veure. I, ja se sap, amb unes copes de més la nit resulta una mica més divertida i menys freda.

Au, somriu que ve Nadal!

"L'ordenyador"

2007-12-02T13:56:00.000+01:00

El diccionari de la llengua catalana defineix la paraula ordenador com màquina electrònica digital que permet el processament automàtic, l’obtenció, l’emmagatzematge, la transformació i la comunicació de la informació mitjançant programes preestablerts. Doncs si, aquesta meravella de la ciència permet això i moltes més coses. Però quantes vegades us ha donat molts problemes, maldecaps i l’haguéreu llençat al riu. Cal de ser pacients i no perdre els estreps. A més a més avui és diumenge, un dia festiu i descans que convida a prendre les coses a més distensió.

Suspès general

2007-11-29T16:17:00.000+01:00

L’estudi de La Fundació Jaume Bofill i l’informe PISA 2006 deixen en evidència l’estat de l’educació d’aquest país. Les alarmes no han saltat, tampoc hi hagut massa sorpreses, queda constatada que la tendència continua sent negativa. L’ensenyament d’aquest país suspèn en coneixements. Els factors i les causes són moltes i variades.

Darrerament aquestes dades han estat molt comentades en molts mitjans i tertúlies radiofòniques per la qual cosa s’ha obert un nou debat en el si de la comunitat educativa. Ara bé, en tot aquest afer els pares, i mares, també hi juguem un paper crucial, no solament els mestres, professors, educadors i l’Administració.

En una d'aquestes tertúlies que viatgen per les ones hertzianes vaig poder copsar una pregunta força interessant, - els fills a qui s’assemblen, als pares o els professors? Em sembla que la resposta no mereix cap discussió. Per altra banda també cal preguntar, on passen més hores els fills, a casa o a l’escola?

El paper fonamental dels professors és instruir els seus alumnes en aquelles disciplines i assignatures instrumentals o diguem-ne tècniques (per identificar-les d’alguna forma). Per altra banda, el paper com a pares és educar i que els fills aprengui un certs hàbits de comportament i conducta.

L’educació per la ciutadania s’aprèn en la família. A mesura que el nen creixi, aquest assumirà, assimilarà, interioritzarà tots aquells valors, creences i actituds que li transmetrà el seu nucli familiar; construirà tota una personalitat a partir d’una base i registres històrics de la família. Que sigui un bon o mal estudiant, moltes vegades ve donat pels antecedents i clima familiar. Cal inculcar i formar-los en la cultura de l’esforç, la cultura de constància i perseverança, en definitiva en la cultura del treball.

En tot això també cal una estreta col·laboració entre les famílies i l’escola. No hi ha excusa, els instruments, les eines, els canals hi són, només cal ficar voluntat i intencionalitat . Com a pares hem de vetllar perquè la comunicació entre totes dues institucions, familia-escola, funcioni i que aquesta sigui fluida i eficaç; vetllar per que hi hagi una coherència entre les nostres idees, les nostres creences i les de l’escola (per això hi ha el dret d’escollir escola).

Els fills volen estar més estona amb els seus pares. Però, i els pares, volen estar més estona amb els seus fills? La societat cada vegada demanà menys hores i millors horaris de treball per tal de conciliar la vida familiar i laboral i, compartir més estona amb els seus fills. Fal·làcies! Solament dos de cada deu nens juguen diàriament amb els seus pares. No ho dic jo! Ho diu un estudi fet a nivell de la UE. Jugar a l’Scalextric, a nines, muntar cuinetes, està en perill d’extinció. Clar, resulta més fàcil deixar els nens aparcats en un racó de la sala mirant la televisió o bé jugant a la Play, Wii, Nintendo, Messenger, ... i altres subtileses i passatemps electrònics. Que els eduquin els altres! Doncs si! Els pares també suspèn en alguna cosa.

Però bé, no tot són estudis i suspensos, us deixo aquests dos vídeos que no us deixarà indiferents, ben segur que els seus pares en deuen d’estar molt contents, o no!

Vens a sopar?

2007-11-27T14:43:00.000+01:00

Si tens pensat fer un sopar d’aquells que anomenen “d’empresa” amb els teus companys de feina, fas tard, doncs ja fa dies que el cartell de complert està penjat. En canvi si ets d’aquells “afortunats” que fa setmanes que heu reservat taula en un restaurant, felicitats! o hauria de dir, pobre infeliç?

Aquests dies és habitual celebrar la festa de Nadal amb els companys de treball, ja sigui amb un dinar o sopar en qualsevol dels restaurants que t’ofereixen els seus plats a uns preus extraordinaris (més car que cap dia de l’any, es clar!). Per molts, aquesta és una celebració de compromís (perquè s’hi ha d’anar, sinó corres el risc que siguis criticat), altres per conèixer més als seus companys (fer lligams) i altres per començar a tastar el torrons i el cava abans d’hora, la prèvia de les festes que han d’esdevenir.

Doncs com deia, si ets d’aquests “afortunats” que ja tenen reservat taula en un restoran, el primer que has de fer en entrar-hi és realitzar una bona elecció del seient. Aquest és un dels moments claus del festejo, ja que ningú vol passar-se tota la vetllada al cantó d’un tros de quòniam. Cal anar en compte, doncs és un moment de pànic i nervis, és com jugar al joc de les cadires i cal ser hàbil en l’elecció, sinó pots caure en l’error d’equivocar-te i penedir-te’n la resta de l’any. Una vegada tens al teu cantó aquells colegues més afins, pots respirar tranquil, ja tens una part controlada.

La distribució de les cadires, atordits a part, sempre es fa atenent a l’estament social que ocupes dintre de l’organització o bé el departament on s’està ubicat. També és comú veure el màxim capo auspiciat per la seva guàrdia de corbs.

És el moment de mirar la carta i fer tria. En aquests instants és bo saber qui paga. Depenent d’això ens estirarem més o menys en repassar la carta. Cal dir també que si ho fa l’empresa, malauradament aquesta sol pactar un menú tancat. Si ho fem nosaltres, seria interessant saber quin serà el mètode de pagament ja que en funció d’aquest podem canviar la nostra elecció.

Comença la festa amb un bon aperitiu, entrants, vi, ... i les converses? Tot dependrà de les edats del comensals i de l’afinat amb aquests: hipoteca, fills, treball, ficar a parir aquell que no ha vingut, ... cal vigilar no aixecar la copa massa sovint ja que es pot caure en la temptació de dir confidències a la quadrilla i lamentar-ho desprès.

Quan hi ha moments de distensió, relaxació i silencies de tertúlies, l’observació també és un bon exercici, ja que aquestes celebracions solen ser el moment de màxima expressió pels votapilotes, doncs aquests fan petits saltirons i despleguen amb maestria totes les seves habilitats i bones arts per tal de reinvindicar-se.

Una vegada ben tips i amb la companyia des cafès, copes i puros, venen la ronda de parides i acudits, alguns ben trobats i d’altres depriments, per amargar-se sota la taula. Cal anar amb suspicàcia i ser acurat ja que no cal fer el ridícul. Deixem que corri l’alcohol! és millor mirar, escoltar i riure’s de les ximpleries dels altres; no hi ha millor contemplació que les gràcies dels etílics. És aquell moment crític on la destil·lació per fermentació del raïm comença a fer de les seves!

Ara bé, el moment culminant és quan es fa la repartició del regal imbècil (o hauria de dir invisible?). Aquell present d’última hora que has comprat al basar asiàtic de la cantonada i pel qual no has fet cap tipus d’esforç perquè aquest agradi al teu amic invisible. Clar, com que ets incorpori, no sabrà qui ets! Hi ha cares per tots els gustos, de sorpresa, alegria, incredulitat, eufòria, contenció, ... alguns pensen, que cabró....! Que bé que tots ens estimem!

Si tot va be, la vetllada o la vesprada acaba amb un bar de copes i música a tot drap. És el moment de la retirada doncs se sol caure en tota una sèrie de despropòsits gens recomanables.

No m'interessa el Congo

2007-11-22T16:55:00.000+01:00

Per tenir el dia al dia he començat la meva ronda informativa amb el diari La Vanguardia. Els titulars ajuden a tenir una primera impressió dels fets noticiables del dia. Una vegada l’obres, les noticies es van desgranant amb títols i subtítols. Quan un d’aquests t’interessa, t’atures a llegir el text. De vegades una bona fotografia pot ajudar a donar-li una llambregada.

Conforme avanço vaig fent petites observacions i anàlisis d’allò que m'interessa. A la pàgina 20 i escaig, banda dreta (que són aquells fulls que el lector i presta més atenció i on els anuncis són més cars) ensopego amb un anunci d’un cotxe del qual jo no me’n podré fer, doncs les meves possibilitats crematístiques no m’ho permeten. Lleument alço la mirada cap a la columna d’opinió “El mirón perplejo” de l'Angel Expósito. El títol no em crida en especial l’ atenció, “Miles de fístulas grado 3 en Congo” i penso “el que no passi al Congo, una fístula és un mal menor per aquella pobra gent”. Conforme començo llegir m’adono que la noticia és molt més important del que em pensava. És una noticia escruixidora, colpidora i que no em deixa indiferent. Una noticia que passa desapercebuda per molt mitjans de comunicació i molts segurament ni s’han dignat a publicar-la.

Aquest explica com les dones congoleses son violades i vexades de forma reiterada i continuada. Un país on tothom viola i, sinó ho fas, et peguen un tret, tal com li va passar a un fill quan li van dir que violes la seva mare. Però com diu el Sr. Exposito a nosaltres això no ens importa, preferim girar-nos, fer una ½ hora de rellotge i obviar allò que ens ve de lluny. Ojos que no ven corazon que no siente.

Giro full encara amb el trasbalsament i perplexitat (com el mirón del columnista) de la noticia i un anunci em convida a gaudir d'un “especial puentes y fines de semana”. Qui sap, potser ho faré! Al cap i a la fi, a qui interessa el Congo!

A tope con la COPE!

2007-11-20T22:34:00.000+01:00

Aquests dies cal anar més en compte que mai ja que a banda dels virus “gripaires” que volten a prop, també hi ha els virus estomacals que et produeixen una descomposició infernal.

Les diarrees normalment solen aparèixer per un procés infecciós a causa d’una intoxicació alimentaria o per d’altres raons. Depenent de la intensitat, poden ser de tipus lleus, moderades o molt greus i també poden arribar a ser cròniques o agudes. Per tant tenim diarrees de tipus alimentari, funcional, infeccioses, per intoxicació, etc.

Però la que menys m’agrada de totes és la diarrea mental. Si, tal qual! I dic això perquè penso que algun tipus de disfunció cerebral deu patir Doña Cristina López, locutora de “Can Cope” que dedica la última secció del seu programa, Amor y Sexualidad, a parlar de l’homosexualitat en termes, diguem-ne, ortodoxos.

El programa parla de l’homosexualitat i com persones que es declaren lesbianes i gais han aconseguit “sortir” d’aquesta, superant els seus problemas, per experimentar amb la heterosexualitat.

Alguna de les perles del programa:

“Entre las causas más grotescas que pueden empujar a determinadas personas a la homosexualidad, sobre todo en el caso de las mujeres lesbianas, se encontrarían aspectos como la obesidad o tener una madre muy guapa, que podría llevar a una baja autoestima y a sufrir desequilibrios emocionales que lleven a una chica a considerarse lesbiana, llegando a confundir la amistad con alguna amiga con el amor.”

Si voleu continuar, a "dos manzanas" d'aqui.

És la ràdio? és la televisió? és un anunci? és real? és ficció?... És la cope.

Poca cosa més per afegir, només dir que a diferència de les altres diarrees, la mental és fàcil de diagnosticar i difícil de curar.

La mare de totes les mares

2007-11-18T19:36:00.000+01:00

Si, parlem sense embuts. Fa certa mandra ser ecològicament correcte i sostenible. Separar la brossa: el paper al contenidor blau, el plàstic al contenidor groc i el vidre al contenidor verd. Ah! també tenim el contenidor marro per dipositar la matèria orgànica, que sigui dit de pas, a l’estiu fastigueja una mica haver d’anar a visitar-lo. Per tant, quantes bosses d’escombraries hem de fer a casa?

Després, es clar, està el tema del consum de productes fòssils, benzina per al cotxe, gas per la calefacció, carbó per Nadal, ...

Cada vegada que penso que hauria d’agafar la bicicleta en lloc del cotxe per anar treballar m’agafa un estremiment de cos, i amb el fred que fa aquests dies a les comarques de ponent segur que arribaria més rígid que una moixama.

I a l’estiu! aquell raig d’aigua que surt de la nostra dutxa que ens alleuja de les calors asfixiants i insuportables. I aquelles piscines tan plenes d’aigua, arrebossant per la vorera fins caure en els seus marges. I l’aire condicionat! Ah... quin gust arribar a casa i sentir la brisa d’aquelles espàtules que es mouen lentament acaricien els porus de la pell mentre mires la televisió, amb el DVD en marxa, l’ordinador endollat baixant algun “peli”, la cervesa preferida entre les mans (ben freda, doncs l’acabes d’agafar de la nevera) i la música de la ràdio sonant de fons. Com podem estar-nos d’aquests petits plaers!

Per altra banda, també cal dir-ho, fa certa angunia veure com estem destruint poc a poc el nostre planeta. Quin serà el llegat que deixarem als nostres descendents? Ja ho diuen el científics, el entesos en la matèria, o comencem a canviar certs hàbits de comportament o ens extingirem més ràpid que els dinosaures.
Els pols s’estan desfent, els nivells d’aigua salada comencen a pujar, menys pluges arreu i quan cau aigua aquesta ho fa en forma de diluvi així com l’extinció, lenta i latent, de molts hàbitats, flora i fauna. Quantes terres s’estan queden desèrtiques, ja sigui a conseqüència del foc, de la sequera o de l'abandonament? Diuen que anys enrere una mico podia sortir de l’Àfrica i arribar als Pirineus penjant-se dels arbres. Avui difícilment arribaria als pics de Sierra Nevada i si ho fes, aquest s’extingirà a meitat de camí.

Penso en els meus avis i el seu sistema de viure. Ells si que eren sostenibles. Antigament les cases de pagès tenien animals que els servia per ser autosuficients. Darrera la casa també disposaven d’un petit hort, per conrear la seva fruita i verdura. Pocs residus orgànics produïen, ja que totes les restes de menjar se’ls subministrava als animals. La matèria orgànica que produïen aquests servia per conrear els camps o l’hort. Els fruits de l’hort que no consumien se’ls venien a plaça i amb això podien obtenir un petit capital. D’aquesta forma tancaven tot el cicle sense malmetre gairebé gens la natura, que era la seva mare productora. També tenien clar el concepte d’escassetat d’aigua doncs no en malmetien cap gota.
Diguem-ne que antigament la natura respectava al ser humà, per aquest el respectava a ella. Diguem-ne que actualment la natura no ens respecta perquè no hi ha una reciprocitat.
Com antany, haurem de començar per anar buscar el pa amb la bossa de roba, el menjar amb el carret de la compra, desplaçar-nos en bicicleta, i en definitiva fer un ús més racional de tots els recursos que ens proporciona la mare naturalesa.

Fotografia: Sili[k]

Efecte kiwi?

2007-11-17T16:51:00.000+01:00

El kiwi és un fruit de sabor dolç originari de la Xina. En maorí, kiwi, és una onomatopeia del crit d’un au.

Però permeteu-me una petita dislèxia, i donem-li la volta a la paraula. El resultat serà l’últim crit en la xarxa de xarxes, la wiki.

Però, que és això de la wiki? Doncs senzillament és un lloc web corporatiu editat i portat endavant per un grup persones que treballen de forma col·lectiva. Estructuralment és similar a aquest blog, el qual permet que qualsevol membre del grup pugui editar continguts, encara que aquests hagin estat creats per altres membres o autors. Els col·laboradors d’una wiki poden interactuar dintre un entorn, ja sigui creant, modificant o bé esborrant d’una forma ràpida i senzilla.

La més universal és la wikipedia, una enciclopèdia gratis i de lliure accés per tots els usuaris de internet. Però també hi ha la wikilibro o wikibooks, on trobarem llibres de text, manuals, tutorials, etc. Wikisource, biblioteca en línia de textos originals sota domini públic, wikieconomia, wikiadministració, wikinews, frikipedia ... i si en vols saber més, pots consultar el wikilearning, però, si al contrari, en comences a estar una mica tip de tant wiki, aqui tens wiki mania.

També hi ha alternatives a la kiwi, com ara Citizendium, Enciclopedia Libre, Epistemowikia, Javapedia, LyricWiki, Nupedia, Solarpedia, Wookieepedia, Conservapedia, Anarcopedia, Disinfopedia,...

I tu, que “espedia” a crear el teu mon wiki?

CAN

2007-11-14T11:48:00.000+01:00

Allò que més m’emociona, el que més em fascina de les persones, és que facin o donin alguna cosa a canvi de res. Doneu-li el nom que vulgueu, solidaritat, filantropia, altruisme, ... però no hi ha acte més valerós i honrat que el bé aliè a vegades a costa del propi.

Ací teniu un exemple d’un acte, se’n podria dir heroi, d’un pare vers el seu fill. La història va així: cada any un pare realitzava l’ ”Ironman” Austràlia i una de les seves il·lusions era poder competir juntament amb el seu fill. Fins aquí tot normal, però resulta que el fill va néixer amb una paràlisis cerebral. Però aquest pare va voler lluitar contra les adversitats i quan el seu fill va fer-se gran el va inscriure a la dura prova Australiana. Pare i fill competirien junts.

Cal dir que aquesta és una prova que requereix tenir moltes aptituds i facultats. Entre elles molta força mental i física, un cert temple, tenacitat, i com no, esperit competitiu i guanyador. El màxim objectiu era començar i acabar la prova amb el seu fill.

Bé, deixem que les imatges parlin per si soles.

Tret de sortida

2007-11-13T12:20:00.000+01:00

Article 162 del reglament de l’Associació Internacional de Federacions d’Atletisme :

“En totes les competicions internacionals, les veus del Jutge de Sortides, en l’idioma propi, en anglès o en francès, en curses fins a 400 m inclosos (incloses les de 4 x 200 i 4 x 400), seran les equivalents a "Als seus llocs!", "Llestos!" i quan tots els atletes estan Llestos!, es dispararà la pistola o s'activarà l'aparell de sortides aprovat. Cap atleta no podrà tocar la línia de sortida o el sòl que és al davant amb les mans o peus quan estigui al seu lloc.
En curses de més de 400 m, la veu serà "Als seus llocs!", i quan tots els atletes estiguin amatents, serà disparada la pistola o s'activarà l'aparell de sortides aprovat. Cap atleta no podrà tocar el sòl amb la mà o mans durant la sortida.”

Ja hi som, encara falta dies, però ja hi som. Ens trobem immersors en plena èxtasis nadalenca. Cal tenir presents les regles del joc a l’hora de prendre sortida en aquesta cursa tan voraginosa.

Llums de Nadal per tot arreu. Arbres decorats amb motius nadalencs. Comerços immersors en una campanya feroç a la recerca del consumidor afamat de regals. Catàlegs de joguines i altres presents nadalenques. Alegria, alegria, que ve Nadal!
Televisió, premsa, ràdio i altres ens bombardejaran per mar, aire i terra, amb subtils consells de lo bo i millor de cada casa.

El tret de sortida ja ha estat donat, però molts de nosaltres encara no estem preparats al nostres llocs, alguns estan aixafant la línia de sortida i altres ja fa dies que l’han sobrepassada. Aquests últims, fan trampa? No! Són hàbils compradors que no es deixaran engatar per la compra de darrera hora. Els altres correran a l’aventura delirant de recerca i captura del regal més preuat.

Un perfum, una colònia, un televisió pantalla plana, un ordinador, un viatge a les antípodes, ... tant hi fa, la qüestió és llençar una alegria pletòrica i desbordant per fer somriure la nostra ànima i produir un gran esvoranc en les nostres butxaques.

Ací teniu algunes idees per regalar en la commemoració del naixement del 25 de desembre. En trobareu més a “No puedo creer que lo hayan inventado”

Ptsee... silenci!

2007-11-12T13:30:00.000+01:00

“Ja pot ser rei, però no em pot fer callar”. Rèplica del president Veneçolà, Hugo Chavez, en la sessió de clausura de la Cimera Iberoamericana. I és que com diu el mateix president Chavez, ell ha estat elegit democràticament.

No és pas la meva intenció jutjar el paper del rei espanyol ni tampoc la del president veneçolà, ambdues postures reprotxables.

Tal com diu el Sr. Chávez, el rei no ha estat escollit democràticament per la sobirania del poble, més aviat imposat. I això ho sabem molt bé els catalans i més concretament els ciutadans de Lleida quan van ser derrotats ara fera 300 anys (diumenge passat se’n va commemorar l’efemèride) en una lluita sagnant i sense treva, per un rei despietat i cruel de la saga dels Borbons. Malauradament els nostres avantpassats si que van ser silenciats. Afortunadament els descendents d’aquells que van sacrificar la seva vida, tenim l’oportunitat i l’obligació de recordar-ho.

2007-11-12T10:53:00.000+01:00

Segons Google Trends, una de les entrades que més és repeteix al GOOGLE és la paraula free o gratis, a banda, és clar, de la paraula sexe.

I és que la xarxa de xarxes és tot un univers en quant a la disposició de recursos gratuïts. Un d’aquests que he descobert recentment és la gratuïtat d’alguns llibres. Si, en soc conscient que el laboratori del Google deu tenir poques entrades amb la conjunció d’aquests dos termes, “llibres gratis”, però això no vol dir que no hi hagi àvids lectors que vulguin aprofitar aquesta conveniència.

Si ets un d’aquests lectors oportunistes, aquí tens el link:

http://www.formarse.com.ar/libros_gratis/libros_gratis.htm

http://www.librosgratisweb.com/

http://www.gratislibros.com.ar/

http://www.librodot.com/

http://www.portalplanetasedna.com.ar/lista_libros.htm

http://elortiba.galeon.com/bagayos2.html

Firmes, arrrr!!

2007-11-10T12:56:00.000+01:00

Aquells que van fer el servei militar sabran de què parlo, i és que ens passem tot el sant dia complint ordres.

Al mati, quan sona el despertador o bé la radio es fica a enraonar, instintivament ens alcem del llit. El rellotge o el locutor de torn ens mana que ens alcem. Cal fer-ho sinó farem tard!

En fer l’esmorzar fiquem la llet al microones per escalfar-la i esperem a escoltar el “ting” que ens anuncia que acabat de rodar (quin mareig). Premem el botó de la cafetera fins que ens avisa que podem començar a fer el cafè. Estem subjectes i a mercè dels nostres electrodomèstics, ells ens diuen quan i com podem disposar d’ells!

Ens empolainem i sortim de casa. Premem el botó de l’ascensor i de forma autòmata esperem que aquest estigui lliure, el llum d’ocupat ens mana que ens esperem.

Arranquem el cotxe. Al cap d’uns metres topem amb el primer semàfor que ens ordena que ens aturem. Quan es posa verd continuem la nostra marxa fins la propera aturada, un pas de vianants, el guardia urbà o un altre semàfor; senyals de prohibició, senyals de perills, ... hem d’acatar les ordres, sinó serem sancionats!

Continuem la nostra marxa amb la ràdio de fons i sents una veu que t'aconsella: “corda't el cinturó de seguretat”, “si condueixes no beguis”, “no fumis i fes esport”, “llegeix, t'ajudarà a créixer”, ... és reconfortant saber que "papa Estat" té cura per tu.

Entrem a treballar i la màquina ens ordena que passem la targeta per registrar l’hora d’entrada. Arranques l’ordinador i aquest et convida que fiques la contrasenya. Mires el correu electrònic i el primer requeriment és introduir un altra cop la contrasenya. Si no vull, que passa! Es presenta el teu cap (n'hi ha que pensen amb els peus) reclamant-te tot un seguit de tasques.

Tip de tants imperatius et dirigeixes a la màquina de cafè i aquesta et demana que introdueixis les monedes. Per donar-te una satisfacció i complir amb la dosis de diària de cafeïna, compleixes diligentment.

Quan arriba l’hora, el teu estómac t’implora que emboteixis alguna cosa o bé començarà protestar. Quin remei, se suposa que cal obeir, sinó t’arrisques a que els budells comencin a “cantbudellar”

Poses la televisió i et diuen allò que has de comprar, el que més et convé. Ells en diuen publicitat però això no deixar de ser un eufemisme per engalipadors.

Mati, tarda i vespre, ens passem tot el dia reben ordres.

Arriba la nit i penses “per fi, soc lliure, ara puc fer el que vulgui” i sents una veu que diu “tanca el llum que no puc dormir!”

Agafes la ràdio per tornar escoltar el radiofonista de torn i al cap d’una estona el teu cervell mana els ulls que es tanquin.

Au! Bona nit i tapa’t.

Camera cafè

2007-11-08T22:22:00.000+01:00

Sembla un acudit però es real. Una bona amiga m’explica que quan era petita i anava passejant pel carrer, hi havia tot de cartells anunciant “pisos sin entrada”. No acabava d’entendre aquell anunciat amb lletres molt estridents. Fins que un dia no va poder més i preguntar a la seva mare: - si no tenen entrada, per on entren les persones?

El que sembla una obvietat es transforma en una cosa extravagant, a vegades sense sentit, i és que a vegades les paraules semblen que juguin amb nosaltres per fotre’ns.

Avui, sense anar més lluny, en demanar una cafè a la màquina, tot just desprès de posar la moneda, surt un petit missatge imprès en una pantalleta que diu “en erogación”. El primer que penses és: se’n fot de mi la maquina o potser és aquell enginyer que la programada? Que vol dir “erogar”? M'he de ficar de genolls i començar a resar perquè baixi el cafè o simplement he d’esperar a que salti un flash d’una camera indiscreta perquè en faci una foto. Si, és clar, reconec que soc una mica bast per aquestes coses però no em direu que se les porta la parauleta.

No cal dir que “raudo i veloz” he acudit al Real Diccionario de la Lengua Española (la màquina es comunicava en castellà) per buscar la paraula erogación. Si, efectivament l’he trobada, però també he llegit l’entrada que diu erogatorio. Aquesta diu textualment “Cañón por donde se distribuye el líquido que está en algún vaso o depósito.” En fi, tants anys portant un erogatorio entre les cames i avui ho descobreixo.

Fotografia: Wikisauri --

Tot es començar

2007-11-08T21:55:00.001+01:00

Diuen que si no tens un blog, no existeixes, no ets ningú. Que cadascú pensi el que vulgui, però avui inicio la meva marxa cap aquest món de la Blogosfera sense cap motiu aparent.

Sense saber com, vaig promoure que els meus fills tinguessin cadascun d’ells el seu propi blog. També vaig contribuir a encoratjar la Marta, la meva dona, perquè fes el mateix. La veritat és que l’experiència és i ha estat força positiva pels meus fills, aquests aprenen mentre juguen, ja que no deixa de ser un simple joc per a ells.

Podria argumentar múltiples raons per decidir llançar-me a l’aventura de tenir el meu (que possessiu que soc) propi blog: per diversió, per opinar, perquè es porta (és lo més in), per freakisme, per la posteritat, per “despejar” la ment (que diria ma padrina), per sentir-me viu o bé per donar la raó amb algú, pel fet d’existir.

Però res més lluny de tot això. La resposta és molt simple, perquè en tinc ganes! i “punto y pelota!” (expressió molt utilitzada últimament i que m’agrada ben poc)

El que pretenc és crear un espai de reflexió, d’opinió, de fluïdesa mental, potser de debat o simplement un espai situat lluny del meu teclat on pugui esbravar-me d’allò que em pica i poder rascar-me de tant en tant.

Si se t’acut algun altre motiu i m’ho vols fer saber!

Fotografia: Un día en la blogosfera: Las últimas 1000 imágenes capturadas por Feedpics.com