El silenci de la vida

Sota l’ombra d’un salze i amb la remor de lluny dels crits de piscina estiuenca Les veus del Pamano s’endinsen pausadament en el meu inconscient. De tant en tant s’aixeca una aire calent d’estiu que en tocar les fulles de l’arbre es muda en una fragància fresca i natural que acarona els sudorosos poros de la pell. Entremig de les branques s’escola algun raig de sol que em recorda que per molt que m’amagui, ell no es moure de la seva atalaia.

Sota el meu cap vibra, acompanyada d’una estúpida melodia (que poc m’agraden les estúpides melodies del mòbils), l’aparell que em connecta directament amb la realitat. Obro la bossa i identifico la trucada com amiga. Penso, deu ser molt important la trucada per gosar destorbar aquest moments de calma i serenor. A l’altra banda del telèfon una veu confosa i esverada em crida enèrgicament: -on sou, on sou,... córrer és urgent, vull parlar amb ...

Efectivament, era urgent, però en aquests tipus d’urgències poques coses un pot fer. El raig tènue que s’escapava entre les branques es converteix en un focus de llum esparracant que escalfa intensament la pell. Sort tens de poder continuar escalfant i acaronant vides allí on escampes la teva energia, la vida no passa en va i continues conservant aquest balcó tant privilegiat.

Merda de mòbils, merda de vida. Que poc m’agraden les sintonies del mòbils, Les veus del Pamano podran continuar més endavant, altres veus silenciaran per sempre.