dijous, 5 de març del 2009

La combustió d'un dia

Amb la ingravidesa de l’aigua sento el silenci callat i discret, però en treure el cap tot són sorolls, veus i rebombori de fons. El xorroll de la dutxa esmorteix el xivarri i recupero el silenci en mig del brollar de l’aigua.

En sortir del recinte fico la targeta d’abonat i el gendarme automàtic m’obre la barrera de sortida al mateix temps que s’acomiada en una petita pantalla de cristall líquid i de forma lacònica amb un simple mot.

Penso que el cos es mereix una recompensa després d’un esforç, per això m’atanso a la màquina expenedora d’aigües. Selecciono l’anhelada aigua però un llum intermitent em diu amb la llengua de l’imperi “agotado”. Sense defallir premo un altre botó i, instants desprès, deixa caure una ampolla de 33cl, juntament amb l’import retornat que insulsament m’indica en una pantalleta.

Pujo al cotxe i un desagradable xiulet em delata que no porto cordat el cinturó. Avanço uns metres amb el cotxe en marxa i un altra maleït xiulet en revela que el cotxe és a punt d’esgotar la gasolina. Com sinó n’hi hagués prou amb el xiulet, el llum groc del plafó central també ho delata.

La benzinera és prop, cosa que fa que em decideixi. Espero l’arribada de l’operari però aquest des de la seva posició de guaita fa el posat de no voler sortir del seva garita. -Casundena! Amb el fred que fot i hauré de servir-me jo mateix.- Obro el dipòsit, em fico uns guants de plàstic, desplego la manega de la benzinera, marco l’import i una veu imperial de sota el cotxe em diu que primer cal pagar. Emprenyat, penjo la manega, tanco el dipòsit, tanco el cotxe, em trec els guants i em dirigeixo cap a caixa. Sense mirar-me a la cara i de forma marcial el guaita em pregunta quin tipus de gasolina vull i import. Frívolament i contrarietat li responc. Em torna la targeta i em fa signar sense haver-li vist la cara. Si sabés que a un bon company per aquest fet li va negar el certificat mèdic del carnet de conduir. Cony de psicòlegs!

Em fico els guants, desplego la mànega, obro el dipòsit i l’omplo. Quan acabo una veu dolça i enllaunada s’acomiada de mi i em desitja bon viatge. Ara entenc als cornuts i que paguen el beure.

Arrenco el cotxe i el maleït xiulet em torna a indicar que encara no m’he posat el cinturó i que la porta no està ben fermada. Però si tot just m’he assegut!!

Rumb a la destinació assenyalada recullo el meu fill. Aquest amb un somriure de felicitat i la llengua de Llull barrejada amb el dialecte de casa em diu hola pare i em dona dos petons. Per fi, una mica d’humanitat.




1 comentari:

Ramón Martínez Gómez ha dit...

Tal vegada deuríem prestar més atenció a aquells esdeveniments que, a priori, ens semblen tan desagradables. Al cap i a la fi ens podem queixar i alegrar pel simple fet d'estar vius, i això ja és un motiu de felicitat, un mica d'humanitat.

Bon relat. Namaste.