En memòria de David Duaigües, gran amic i més gran persona. També un record pel seus companys que van lluitar fins a l'últim moment per combatre el pitjor enemic de la vida.
Sempre et recordaré. Gràcies pels moments viscuts i compartits.
A PLENITUD
I si de sobte algú tanca la porta 
i tot és trist i hostil, què podem fer
sinó esperar en silenci que la vida
reprengui el curs de sempre, poderosa,
i ens alliberi d’aquell fosc domini?
És en la mort on aprenem de viure,
bevent-ne el licor fort a glops lentíssims,
sentint que ens incendia les entranyes
mentre ens revela tota la bellesa
d’aquell restar contra tots els designis.
i tot és trist i hostil, què podem fer
sinó esperar en silenci que la vida
reprengui el curs de sempre, poderosa,
i ens alliberi d’aquell fosc domini?
És en la mort on aprenem de viure,
bevent-ne el licor fort a glops lentíssims,
sentint que ens incendia les entranyes
mentre ens revela tota la bellesa
d’aquell restar contra tots els designis.
Miquel Martí i Pol
Sempre et recordaré. Gràcies pels moments viscuts i compartits.
4 comentaris:
Un buit ple,
ple de plor,
ple de dolor,
lligat amb un nus,
un nus que ofega.
Tens raó,la mort ens ha d'ensenyar a viure.
Marta
Ens ensenya a viure i a la vegada fa tan mal que gairebé no ens deixa viure...
sense comentaris
jordi
No vull que aquest cel de blaus
deixi d'aclamar el color de la teva mà,
que el pinzellava amb harmonia,dia rere dia,
ni que l'envaeixi la fosca
perquè no té guia
i s'apaguin els colors de l'escenari de la vida.
No ho vull...
(Des de mar)
Publica un comentari a l'entrada