El banc del "si no fos"

Cap al capvespre i quan el sol amainava els caldejats rajos solars, la gent s’arreceraven a aquells pedrissos amples i sòlids que conferien frescor i descans a l’estiu. Antigament era molt comú veure pels pobles de la contrada tota una colla de pedrissos escampats pels diferents carrers de la vila amb plena harmonia amb el paisatge rural. Aquells magnífics bancs de pedra que et convidaven a l’assossec, repòs i placidesa del dia. Una vegada assegut i aposentat et permetia observar, vigilar, contemplar, examinar, tafanejar, badar o simplement deixa córrer el temps al ritme del so de les campanes de la talaia que s’albirava per damunt les cases. Aquelles llargues tertúlies a la fresca estiuenca a mercès del vent de garbí. Una simple reunió improvisada servia per discutir la manera d’arreglar aquest bell país o per batxillejar a casa del veí. Altres aprofitament aquest vell roc de pedra per trencar-hi les ametlles de la collita passada o aquelles olives per fer en tenalla, amb un só rítmic, compassat i alegre.

El pas del temps ha arraconat i deixat en l’oblit aquest magnífic assossec de descans per donar pas als vianants i que aquests puguin passejar lliurament per les voreres sense que cap entrebanc i pedra que els desvií del camí, això si, sempre trobarem a faltar la naturalitat de la pedra, el banc del “si no fos” per acomodar el cul de forma espontània.

Foto robada a http://rumorerumoresegriasud.blogspot.com/