El cul de Catalunya

Conforme enfilaven la carretera un cartell advertia que entraven en zona perillosa. Més endavant trobarien un anunci de mesures preventives i l’equip necessari de protecció nuclear, química i radiologia, que calia portar per endinsar-se en el territori.

Un dels visitants preguntà al guia per què la zona duia el mal nom del “Cul del Catalunya”. La resposta és fàcil, va adduir el guia, perquè el cap de Catalunya és Barcelona que mira cap a Europa, passant pels Pirineus, les extremitats són Lleida i Tarragona, i el cul, la merda de Catalunya, l’abocador nacional és en aquest territori, que, com podeu observar, s’hi fa difícil viure-hi actualment.

Varen entrar en un municipi desolat i abandonat a la seva sort, on encara es palpava la remor d’antics habitants. Amb lletres confuses encara es podia llegir el rètol que duia el nom de la població, Almatret. Desprès de passar aquell esperpèntic paisatge desolador, el vehicle s’aturà damunt d’un turó on es podia atalaiar l’antiga Comarca de les Terres Fun-Ebres. Amb veu ampliada, el guia començà el seu particular discurs: a la seva dreta poden veure la central Tèrmica banyada pel riu que va rEbre. Com poden observar està en ple rendiment ja què el fum que desprèn pràcticament no deixa que s’escoli el raigs de sol. Una mica més a l’esquerra i també vora el riu, molt a prop de l’antic nucli deshabitat de Ribarroja s’aixeca l’altra central tèrmica. Continuant amb la mateixa vista, una mica més enllà, veuran la tercera central, de les mateixes característiques que les anteriors. Sense força la mirada poden veure el gran fumeral, de la Central Nuclear, que s’albira al voltant del que és coneixia com a poble d’Ascó. Una mica més enllà del terme, on hi ha molta maquinaria pesant treballant sobre el terreny, veuran el cementiri nuclear. Cementiri que es troba soterrat uns quants metres avall i que a causa de les filtracions produïdes s’han vist obligats a prohibir el consum d’aigua del riu aigües avall. Aquesta prohibició va comportar l’abandonament de cultius, indústries i la conseqüent davallada de la comarca. Més tard va haver de fer-se un trasllat forçat de la població cap terres més segures.

El guia continua amb la seva narració: l’arbre aquí representat és una olivera. No fa molts anys era el símbol de tota aquesta terra. Procedent del suc del fruit de l’olivera, l’oli va ser considerat l’or líquid de la comarca durant anys i uns dels aliments més sans i imprescindibles de la cuina d’aquestes contrades. El cultiu d’aquest fruit anava molt lligat amb aquesta terra que xafeu i la gent se’n sentia orgullosa de poder conrear-la.

En acabar les explicacions va indicar que havien de continuar amb l’itinerari fixat ja que molt aviat començaria a caure la pluja àcida.