Ja és primavera!

El company de blog, que està una mica zurruleta, m’ha fet veure que ja és primavera al Corte Inglés amb boniques imatges de la seva amiga i els camps de l’horta.

Aprofitant aquesta bonança, he decidit canviar l’activitat esportiva, que normalment faig tancat en un recinte, per un altra en un espai a l’aire lliure. Sabatilles esportives, dessuadora, iPod i a córrer!

Bruce Springsteen i Street of Philadelpia acompanyaven els primers compassos de cursa. Els pulmons inspiren i expiren aire, els cotxes també expiren gasos lacrimògens i contaminants. Coldplay fa entrada amb el seu Viva la Vida. A ritme continuo dansant pels streets de Lleida. Un cartell em dona la benvinguda a l’espai natural La Mitjana. Lluny de l’estridència de la ciutat, enfilo natura en dintre, amb els àlbers, xops, salzes, oms i un immens bosc de vegetació. Retiro els auriculars que taponen les orelles i em deixo endur pels sorolls naturals. Els ocells canten a la primavera, els rèptils es camuflen pel sotabosc, els peixos comencen a treure el cap i els rosers juntament amb algun lliri criden a la natura amb el seu esclat de colors i olors. Sense pressa però sense pausa continuo inspirant i expirant, respiro i oloro sabors primaverals. Abandono el cant dels ocells per concentrar-me amb la respiració, lenta i profunda, amb les palpitacions del cor, veloç, arrítmic. Les cames continuen la seva anadura particular amb destí cap a cap lloc. La diligència s’atura en un bonic lloc, apartat de tota civilització incivilitzada, prop de la verdor i frondositat de la mare naturalesa. Inspiro i expiro, el terra és ple de saó fruit de la pluja del dia anterior. Agafo aire cap en l’aire i contemplo l’alçada dels arbres fins allí on també busquen amb les branques i fulles la seva respiració. Natura en estat genuí?

Instants de contemplació i gaudiment. Lluny, el sol es comença a pondre. És hora de marxar. Inspiro i expiro, sense pressa i sense pausa, les cames reprenen la marxa de retorn, aquesta vegada cap a un destí prefixat. Marxo de la natura i torno a la selva asfàltica. Els auriculars que duia penjant tornen al seu lloc. Aquest cop Amaral entre en escena “Te necesito como a la luz del sol, en este invierno frío”. Córrer, inspirar, expirar, palpitacions, suor, esforç,... de cop i volta se m’atura la música. Penso que ha estat algun sotrac inesperat, o han estat els de la SGAE per no pagar el canons d’autor?