dijous, 29 d’abril del 2010

Elogi a la gratitud



El Jaume, un agraït company de feina i penúries de moodle, m’envia un article d’una amiga de l’Enric, un altre agraït company moodlador, que porta per títol “Entrenemos la Gratitud”. Explica que la gratitud fomenta la felicitat i hem de procurar entrenar-la repassant les coses que giren al nostre voltant.

De petit, el mestre va demanar a tota la classe una redacció amb el tema “per què donaries les gràcies als teus pares”. Vaig començar a repassar en el meu imaginari infantil i immadur la relació de coses que havien fet per mi. Recordo que el llistat no era massa extens i tot girava al voltant de coses materials i supèrflues. La redacció quedava vídua de contingut per la qual cosa calien afegir-hi més coses per arribar al mínim de paraules exigit. Li vaig dir a la meva mare que m’il·luminés, que em digues coses (en plural) que havia fet per mi: “la vida, haver nascut”, va respondre. Hòstia! Simple, ras, curt i en singular, “la vida”. El bolígraf va començar a escriure i les paraules començaven a brollar.

Cada mati, quan aixeco la persiana i el primer alè de llum de dia em dona la benvinguda, és dels pocs moments que agraeixo a la vida el pur plaer de viure. Desprès mostro la meva gratitud de forma instintiva.

Sí, és un exercici que fem habitualment de forma irreflexiva i educada: quan et serveixen un cafè, et venen el diari, al supermercat, ... gràcies, bon dia; quan vas en cotxe i donés pas, gràcies per deixar-me passar; quan t’atenen per telèfon o el veí que t’espera per pujar junts a l’ascensor, gràcies passiu bé. Sí, el dia a dia n’és farcit d’aquest tipus de gratitud.


Però... quantes vegades hem agraïts als pares per haver-nos donat l’oportunitat de viure, de créixer i d’estimar-nos? A la parella, que esta cada dia al nostre cantó, dia si i dia també i amb la que envellirem junts. I als fills? per l’alegria, no sempre sinó no serien els nostres fills, i estima amb que ens alimenten? I els germans, als qui només cal xiular perquè sempre estan allí. Amics, amigues, companys i companyes de feina per la paciència i dèries del dia a dia. Mestres, professors, educadors i tota aquelles persones que han fet i fan que la vida sigui una mica millor i més fàcil de viure-la. I com no, el Barça, jugadors i staff tècnic, en hores baixes, però que tantes tardes i nit de glòria han donat.

I a vosaltres, per la paciència i el coratge de llegir. Gràcies, les teniu totes!

Uf...! Penso que és un bon exercici, i miraré d’entrenar-me cada dia.

Gràcies.

5 comentaris:

Montse ha dit...

Gràcies per ser qui ets i per haver donat vida a qui ja saps.

miquel coiduras ha dit...

Deixa'm discrepar...
Normalment coincideixo amb tu. De paraula, amb els teus escrits i amb els teus gestos. Però, avui, no.
Un exercici és alguna cosa que suposa un esforç, que costa. Mentre que donar gràcies, ser agraït és, o hauria de ser una cosa natural. Una cosa que no suposa cap esforç. Una cosa que surt sola.
No t'ho prenguis com un exercici. Deixa que flueixi.
Gràcies.

zurruletas ha dit...

(Jo vaig donar de cop 20.000 gràcies l´altre dia...)
I reconec que a vegades em sento raro al ser agraït entre tant desagraït en aquests temps que còrren.
I com diu el Miquel a de "fluir" i no ha de suposar cap esforç.

GRÀCIES
Salut!

P.D.- Ya era hora "jodio" que escribieras algo,nos tenias en ascuas.

Anònim ha dit...

A veure si agafes la inspiracio

et deixo alguna idea

EL PODER DE LAS COSAS SENCILLAS

Persiguiendo grandezas muchas personas se pierden la vida. Creen que tocarán el cielo cuando consigan ese nuevo empleo, esa nueva casa, ese nuevo coche, viaje, cargo, proyecto… y en realidad cuando llega, si acaso llega, todo eso es substituido por el anhelo de otro deseo que les moverá hacia el futuro… a perseguir una ilusión, una trampa de su propia creación, un espejismo que les aleja de lo único que pueden vivir, que les secuestra y les aparta de lo que es.
Persiguiendo grandezas dejamos de estar donde estamos. La vida, con sus miserias y sus regalos, se está expresando continuamente en nosotros, lo hace ahora mientras lees, lo hizo mientras dormías, y lo hará dentro de una hora… y es este momento que vives el que es real, jamás existirá lo que viviste, jamás vivirás en otro momento que no sea el aquí y el ahora.
Persiguiendo algo mejor te pierdes el descubrir la perfección de lo que ya es. Hay tantas cosas interesantes en tu vida, preciosas, exquisitas, fantásticas, alucinantes,… pero sin reflexión, sin conciencia, sin atención, sin observación no son, no pueden ser, no las dejas ser. Al privarles el reconocimiento las insultas. Ellas seguirán ahí, como esperando el regalo de tu atención Tú puedes parar la agitación de tu mente, frenar la actividad de tu pensamiento, y reconocer… y también puedes entregarte a perseguir sueños.
¿De qué sirve conseguir algo que no se tiene si se es incapaz de honrar lo que sí se tiene?
La satisfacción del logro suele ir acompañada de la indolencia y la frustración de haber conseguido lo que uno quería solamente para descubrir que aquello no ha marcado una diferencia significativa.
Quizás el verdadero reto esté en dejar de perseguir grandezas para descubrir que el milagro ya están siendo… dejar de buscar para encontrar… Tal vez no se trate de satisfacer un deseo determinado sino de entender la raíz misma del deseo.

jordi

locarles ha dit...

Hòstia Jordi! Ets... això, la hòstia!!