Recordo com la mare em pentinava amb la clenxa cap a l’esquerra, em perfumava de colònia “eau de pachulí” i em ficava un mocador net a la butxaca dels escurçats pantalons. Ben empolainat i a l'estil d'un torero quan surt a la circular plaça amb el seu “traje de luces” i les piles ficades vora l’engonal, partia de casa amb el mocador situat al meu particular vestit de llums per donar l’estocada al carrer, direcció l’escola.
Mocadors amb una fragància molt especial que quan els olorava em despertava tota mena de sentits casolans i familiars. Aquells mocadors brodats curosament amb les inicials del meu nom. Quan sentia el moquet que fregava les portes del nas ensumava per última vegada aquella deliciosa fragància per després abocar tot una bacanal de mocs i altres immundícies, acompanyats de sorolls estridents i sonors a l’estil del millor saxofonista. Amb esmerçada i parsimoniosa manya el plegava i el tornava al seu lloc per continuar donant energia al meu particular traje de llums.
Mocadors amb una fragància molt especial que quan els olorava em despertava tota mena de sentits casolans i familiars. Aquells mocadors brodats curosament amb les inicials del meu nom. Quan sentia el moquet que fregava les portes del nas ensumava per última vegada aquella deliciosa fragància per després abocar tot una bacanal de mocs i altres immundícies, acompanyats de sorolls estridents i sonors a l’estil del millor saxofonista. Amb esmerçada i parsimoniosa manya el plegava i el tornava al seu lloc per continuar donant energia al meu particular traje de llums.
Aquest agredolç record m’ha fet veure que poca gent porta un mocador a la butxaca. El que s’estila més és la cultura “clinex”, usar i tirar. Mocadors de paper efímers amb olor DIN-4 o fragàncies de laboratori, embolcallats i ordenats dintre d’un paquetet de plàstic reciclat.
Fet constatat el passat cap de setmana quan els aficionat culés van escridassar i manifestar el seu més enèrgic enuig al president Laporta amb la presumpta mocadorada, ja que més que una mocadorada sembla una estesa de diaris al vent i de mocadors pocs se’n van espolsar. Se’ls ha girat feina als filòlegs ja que hauran de buscar un paraula substituta de mocadorada; potser, i per extensió, “diarada” o ens quedem amb l’acceptada paperada?
2 comentaris:
Em sembla que has invertit l'ordre del procediment "pintinar".
1r la colònia i amb el cap "amerat" ens passava el pinte fins tapar-nos els ulls amb cabell.
2n la clenxa mil·limètrica.
Tots a l'escola arregladets.
Ah !!! molt descriptiva la part de la mocada, podries continuar descrivint com feies "mandonguilles". Sí, sí sobretot les que cuinaves a l'estil "sabadoret". Je, je, tu ja m'entens.
Si, si... encara me'n recordo d'aquelles "mandoguilles"; sobretot recordo com et delies en menjar-te-les.
Tots dos ens entenem.
Carles
Publica un comentari a l'entrada