La marea roja ha sortit en desbanda a inundar els carrers d’aquesta ciutat. L’eufòria s’ha desbordat i no es per a menys. La selecció de jugadors encapçalada pel tan criticat i vilipendiat Luis Aragonés (ara ningú se’n recorda d’això, només ell), s’ha proclamat justa campiona d’Europa. Feia més de quaranta anys que això no passava.
Me n’alegro de que així hagi estat, més aviat perquè tinc parents, amics, coneguts i saludats que això els fa molt contents. Però a mi no em produeix cap tipus de passió, tot i que no puc negar que he seguit tant com he pogut, des del principi fins a final aquesta Eurocopa amb tota l’emoció del futbol i l’he gaudit com un afeccionat més.
Tot un seguici de cotxes i motos cremant benzina amunt i avall de la ciutat, clàxons estridents sonant sense parar, banderes roges-grogues al vent, crits d’alegria i eufòria desmesurada, en fi, un no parar de seguidors espanyolistes embriagats de victòria europeista.
Tot i això he de confessar que a Lleida mai havia vist tantes banderes roges grogues juntes, ni escoltat l’himne espanyol, sense lletra, petant a tot drap pels altaveus d’un cotxe. Però el que de veritat m’ha sorprès més de tot és que encara rodin per aquests móns la bandera del “Àguila de San Juan” cantant l’himne “cara el sol” uns imberbes ignorants de la història d’aquest país. Fins a tal punt arriba el seu desconeixemen que cridaven a l’uníson, “viva la roja, viva la roja...” Ah... sembla que ha calat amb força això de la roja.
En fi, envoltat de petards i coets per una banda, clàxons i banderes per un altre, em sento com l’Asterix i l’Obelix en la seva Galia particular. Un dia d’aquest prendre la poció màgica i m’apassionaré pels colors de les quatre barres.
2 comentaris:
espanyol de merda
Iow, tu mateix ja et qualifiques. Està clar que no t’has assabentat de res.
Aprèn a llegir i desprès busques al diccionari la paraula “tolerància”.
Publica un comentari a l'entrada