La cultura de la immediatesa

Feia dies que tenia ganes d’escriure aquest post però per no donar la raó al títol m’he esperat a que el temps es consumís i comença’l quan realment tingués un cert punt de maduració.

Recordo que fins no fa gaire, i quan les bondats bancàries brollaven arreu, hi havia un anunci d’una entitat bancària que més o menys deia així: Ho vols? Ho tens! És a dir, allò que realment desitjaves en podies disposar, encara que no tinguessis els recursos suficients per tenir-ho, tan hi fa, la qüestió era saciar el desig; així ens va.

No hi ha dubte que estem immersors en la cultura de la immediatesa, consumim ràpidament tot allò que adquirim, jocs, videojocs, televisió, pel·lícules, espectacles, triomfs esportius, ... vivim en plena saturació i consum compulsiu.

Amb tot això hi ha jugat un paper rellevant les tecnologies de la informació i la comunicació. Quanta gent no s’ha baixat pel·lícules d’internet sense esperar a l’estrena d’aquesta al cinema? On quan jocs i videojocs no hi ha dintre les consoles de jocs sense ni tan sols haver-los consumit? Aquella música que tant agrada i que amb un sol clic la podem escoltar, aquella ànsia i desesperació en adquirir l’últim llibre mediatic en un llengua desconeguda a la nostra perquè encara no ha estat publicat en el nostre país. I el zapping, quants no l'heu practicat?

Hauríem de canviar la cultura de l’ara i aquí per la cultura del saber esperar; paciència, calma, serenor, tranquil·lat .. qualitats que no haurien de caure en desús i que potser hauríem de recuperar. Si aprenem a esperar, també aprendrem a valorar més les coses, a donar-li més sentit, a reflexionar, a no perdre el plaer de veure com arriben les coses, com descriure el llibre Elogi de la lentitud. Canvia el food per l'slow, a abonar-nos i nodrir-nos d'aquesta filosofia.

Clar que, Déu va crear el món amb sis dies i el setè el va dedicar a descansar i contemplar l’obra. Com que el món ja està creat, tenim més dies per contemplar-lo i descansar, convé aprofitar-ho.

Un, dos...

Quarts de vuit del vespre. La calor encara resta adherida en mig de l’asfalt mentre el sol s’escola en mig dels grans edificis. Poc a poc s’atansa una dona, en una ma carrega bosses del supermercat de la vora i en l’altra dur enganxat el que presumiblement és el seu pare. Pare i compra, difícil simbiosis arrossegats per aquella filla amb cara de patiment, angoixa, tristesa i preocupació. Amb passos lents i insegurs avancen cap a la meva posició. De cop i volta sense saber per què resten aturats en mig del pas de vianants. Afortunadament és un carrer poc concorregut. Ella acalorada, ell, com si no hi fos. Estira que estiraràs però l’home, que se sent carrejat, no és mou del lloc. Se la veu sufocada, amb més calors i colors del compte.

En un acte de voluntarietat m’atanso per palpar la situació i donar un cop de mà, si convé. Ell resta immòbil, aturat, com si no anés per ell aquella situació. Els seus ulls em miren i jo l’observo, em diu alguna cosa i comprenc que les connexions cervell-cos estan desendollades. –Vol que l’ajudi senyora?- Ella assenteix amb el cap, ell no el té assentat. Ella li dona ordre a les seves cames, ell dona ordres a les seves cames, que fan temptatives de voler avançar, però no volen donar cap pas endavant. Amb to conciliador intento que l’home avanci. Li dic que segurament deu conèixer el pas militar, doncs amb l’edat que té segur que s’ha bregat en mil batalles. Ell somriu i sense pretensions començo a cantar un, dos, un, dos,... sembla que la cosa funciona i avança a ritme de marxa militar. La dona riu, és la primera vegada que ho fa. Per fi aconseguim creuar el carrer. Ella esbufega. Ell em dona les gràcies “jove”. Cal tornar a creuar un altre carrer. - Va molt lluny?- li pregunto, ella diu que no amb el cap. -Vol que l’ajudi? la porto en cotxe? Torna a dir que no i es sumeix en el silenci. Tots dos resten immòbils, ell dubte si trepitja o no altra vegada aquells franges blanques per creuar el carrer. El crit interior li esclata i no pot més, ella el crida sense contemplacions i ell diu que no ho faci això. Molta paciència, li dic jo. Més encara...! exclama ella. Li torno a cantar un dos, un dos, ... sembla que avancen. Al final és perden carrer avall. La batalla està guanyada, però a ella li queda tota una guerra per endavant. Demà serà un altre dia.

Marxo compungit. Cony d’Alzheimer!!

Pepseverança

A principis de la dècada un dels millors jugadors i referents del FC Barcelona deixa el club per la porta gran. Amb aquella intel·ligència i saber fer que sempre la caracteritzat, medità molt bé la seva decisió. Abans de ser discutit i criticat prefereix abandonar el club de la seva vida, fer les maletes i aprendre noves formes de jugar i practicar futbol.

Perseverança.

Trucà la porta de diversos països però finalment recau al Calcio italià. El Brescia va ser el primer club que el va acollir, però un positiu per nandrolona va ser una de les primeres sentencies com a jugador professional.

Perseverança.

Però amb la seva persistència va intentar demostrar que era innocent i és per això que va ser absol al cap de sis anys.
La següent destinació va ser el Golf Pèrsic, on va viure una aventura amb el futbol qatarí, passà pel futbol mexicà i alli penjà les botes després d’una llarga i magnifica carrera com futbolista professional.

Perseverança.

Ja pocs recordàvem aquell fantàstic jugador amb qui tantes tardes de glòria vam poder gaudir.

Perseverança.

No tarda gaire a entrar en el Club que li ha donat tot. Amb una sola temporada aconseguí fer campió de Tercera Divisió el Barça B i el pujà de categoria.

Perseverança.

A l’any següent agafa les rendes d’un club amb dinàmica descendent i de sequera de títols. Pocs vam confiar en ell, massa jove, manca d’experiència, potser hauria de començar entrenant una altra equip de primera divisió, ... la culerada ho veiem amb escepticisme i desconfiança.

Perseverança.

Un any després de ser presentat com a nou entrenador aconsegueix allò que mai ningú ha guanyat amb un sol any: Copa, Lliga i Champions.

Perseverança.

Van ser les seves primeres paraules en ser presentat com a flamant entrenador. Perseverança, constància, persistència, fermesa i tenacitat, valor molt lligat amb la cultura de l'esforç i què faria bé en exercitar la societat actual.

Gràcies Pep per ser tant perseverant.

Fantasmes digitals

Una de les coses que sempre m’ha amoïnat és el que se’n fa de la informació de la gent que abandona el món dels vius.

Les persones a la xarxa neixen, creixen, es desenvolupen i moren, deixant endarrera tota una sèrie d’informació, perfils, dades, contrasenyes, correus electrònics, amics de facebook, comentaris, converses de xat, vídeos, imatges, blocs, microblogging, ...

Comptes de correu que encara continuen reben missatges, “amics” que continuen consultant el teu perfil, imatges i vídeos d’un passat que es fan presents, tot com si res, com si encarà hi hagués vida després de la mort.

Tota aquesta informació abocada a la xarxa queda per sempre més atrapada en la seva òrbita sense que res ni ningú hi pugui fer alguna cosa per treure-la.

Quan morts obres un finestra per on t’escapes del mon dels vius però la teva ànima continua atrapada en el mon virtual

Aquesta xarxa de xarxes ens fa immortals?

BIP BIP

El millor equip que sap jugar futbol ha estat constantment perseguit en la classificació de la lliga per l’ansiós conjunt del regne que amb les seves argúcies i falsedats abocats per la premsa mediatica esportiva nuclear ha intentat capturar, perjudicar i desestabilitzar sense èxit. El coiot ha utilitzat tota mena d’enginys i obstacles per aturar el correcamins, però aquest és molt ràpid i audaç.

Als dotze minuts de començar el gran match el coiot disfressat de Higuain va fer un gran gol de cap. El corremanins estava a punt de sucumbir, ara només es trobava a poca distància de l’afamat coiot. Però el correcamins sempre ha estat més hàbil i més llest i amb la seva velocitat es va inventar una jugada genial que va acabar al fons de la xarxa del ferotge coiot. La distància tornava a ser la mateixa i la lluita igualada. Desprès de força entrebancs i obstacles pel davant l’astut correcamins se’n sap sortir i córrer més que el coiot que atropellat per un tren de futbol se sent totalment aixafat i ensorrat. Acorralat i al límit del penyasegat, l’auditori comença a abandonar les grades i deixen el pobre animal ferit i sense orgull en mig del sec i polsos desert de l’estadi. Des d’una banda de les grades s’alça un espectre humà i amb la ma dreta estirada i el dit polze cap avall fa la senyal sentenciadora.

El correcamins no se’n sap avenir i corrent com un eixelebrat crida BIP BIP, i acaba esbatussant el seu etern rival, el coiot blanc.

2 a 6 i visca el Barça.

Sense vacil·lacions

“Amb la suor del teu rostre menjaràs el pa fins que tornis a la terra, perquè d’ella va ser pres; pols ets i en pols et convertiràs”.

Aquestes van ser les últimes paraules que van sentir Adam i Eva en ser expulsats del paradís. Una expulsió castigada amb la mort, la vergonya, el dolor i el treball.

Sempre he pensat que si Eva s’hagués limitat a menjar d’ aquells arbres permesos i a no fer-ho de l’arbre prohibit, l’arbre del bé i del mal, tal dia com avui, dia del treball, no estaria en el calendari gregorià.

Doncs si, el treball per a molts és un càstig, diví, social o humà, i per altres un plaer, una diversió, un entreteniment o una gran satisfacció.

El treball d’avui és un valor escàs i a la baixa que costa molt trobar-ne. Fins no fa gaire es nedava en l’abundància i tot gràcies a l’únic motor que s’ha sabut treure’n explosió, el sector de la construcció. Ara, a falta de combustible per al sector, l’atur anat en crescendo i les estadístiques indiquen que aquest país es troba a la graella de sortida en número d’aturats.

Una jornada festiva com la d’avui altres anys era aprofitada per fer unes minivacances, però pocs “enginyers” trobarem aquests dies que facin pont, doncs la situació econòmica no és massa favorable. Avui pot ser un bon dia per a les reivindicacions, per anar a les manifestacions que es convocaran arreu del país i fer sentir la veu de l’Adam comdemnat, del treballador vilipendiat o simplement per refugiar-se a casa de la tempesta que encara està per venir.

Ara vivim un canvi de cicle i és per això que més que mai convenen reformes en el mercat laboral per augmentar la productivitat: ajustaments salarials, un contracte laboral únic, augment de la cobertura de les prestacions socials, increment de les polítiques actives d’ocupació, més formació, etc. També estarien bé polítiques per impulsar la inversió, la tecnologia, la indústria, l’R+D, infrastructures, ... per aconseguir un teixit industrial més sòlid i menys dependent.
La serp va jugar les seves cartes en el seu dia i va saber enganyar la innocent de l’Eva, el preu a pagar va ser molt alt, l’home (i per extensió la dona) es resignà a fer del treball el seu modus vivendi, però si no treballa no hi haurà suor, ni pa que menjar.

El Sant d'en Jordi

La rosa a la mà i el llibre sota el braç, aquesta ha estat una de les estampes més repetides durant el dia d’avui. Sant Jordi, la rosa i el llibre els principals protagonistes, el paper secundari se l’ha endut l’astre Llorenç ja que avui ha brillat d’allò més fent bona companyia durant tota la diada. El guió, com cada any, ha estat veure els carrers plens a vessar de gent àvida de lectura georgiana i escriptors, bolígraf en ma, esperant poder marcar amb la seva rubrica allò que han parit. Sense sortir del guió, alguns dels més venuts han estat els mediàtics de la Corporació Catalana de Radio i Televisió, també aquelles portades tenyides amb títols blaugranes i altres qui malauradament no podran gaudir del seu èxit.

Taules plenes de llibres, títols, autors i temàtica d’allò més variada, portades de tota classe i per tots els gustos i colors compartint frec a frec la taula expositora: del viatge en el temps del Geronimo Stilton a El Mon sobre rodes de l’Albert Casals, del Silenci del Gaspar Hernandez a les aventures de la Tina Superbruixa, de la Historia off spain del Losantos al l"últim home que parlava català del Carles Casajuana. Avui, tant i fa la ideologia, la llengua, l’autor, la cultura, tots tenen el seu espai de glòria, tots esperen que siguin recollits per alguna ment desitjosa en consumir lectura, ja sigui per tradició, per gust o simplement perquè toca.

Gràcies Jordi per aparcar per unes hores la crisis draconiana i perfumar amb aquesta dolça fragància de roses aquest dia tan festiu sense festa.

Déjà vu

Des del pupitre de l’aula disperso els pensaments, i la imaginació vola per uns instants fugint per la finestra oberta al temps primaveral. Enrera queden les paraules de l’orador que exposa el seu tema.

Mentre volo penso en les persones que passegen pel carrer, on van, que fan, qui esperen? Els veig com petits autòmats amb mecanismes interiors que s’activen per generar rutines i accions que es repeteixen en el temps.

Quan he entrat a l’aula, de la qual m’he escapat per moments, he escollit un lloc diferent del que ocupava habitualment. Una mirada desafiant m’ha dit amb els ulls: “com t’atreveixes! “. No li agradat gens que li “robés” el seu lloc predilecte, aquell lloc conquerit des del primer dia i que ara ha estat arrabassat amb nocturnitat i traïdoria per un usurpador de cadires.

Quantes escenes o situacions viscudes no repetim habitualment al cap del dia? No hi caben les improvisacions, ens fa sentir vulnerables, necessitem d’aquest hàbit de costum, ens institucionalitzem, aburgesem en les nostre accions. Quantes vegades conduint no ens adonem dels llocs pels quals passem i després fem un esforç reflexiu per cerciorar-nos que realment em passat per allí? Que no ens em saltat cap pas per arribar a la destinació final? Els usos pràctics quotidians fan que aparèixin cabòries que ens permetem desconnectar de la realitat per instants.

Com peons d’un tauler d’escacs, ens movent lents i segurs, preferim la rectitud de la torre als salts del cavall, aquells moviments en diagonal de l’alfil ens semblen rarets o freakes, i volem emmirallar-nos en la reina dels escacs, aquella que campa al lliure albir. Reines amb ments inquietes, atrevides, amb res programat per demà i on hi cap la improvisació del dia a dia, àvids d’aprendre, viure i construir una vida al marge d’automatismes i repeticions voluntàries. L’Albert amb tant sols 15 anys va ser capaç d’escapar de tota aquesta rigidesa a través dels seus viatges rodats, on viu, coneix i experimenta situacions i vivències noves lluny de planificacions i programacions on l’avui és diferent del demà.

Altres ho intentem amb la lectura, l’escriptura, la fotografia, amb viatges, fent esport, o simplement fent meravellosos petits instants de vida, amb píndoles de supervivència i existència.

Sí, aquí estem tots, gent mortal de necessitat, amb els nostres rellotges biològics bategant a ritme de vida i sense res que ho aturi. Ens ha estat donat un crèdit màxim de cent anys, està en les nostres mans saber gestionar i consumir aquest tipus de préstec. Està en les nostres mans de quedar-nos atrapats en el temps, com Bill Murray a Punxstawnwey i apalancar-nos com un marmota esperant que l’hivern no sigui molt durador, o bé deslliurar-nos i fer de cada dia una primavera.

Mrs. Vint

Dissabte és vigília de diumenge i posterior a divendres, dia propici per sortir a sopar.

La sala desprèn un ambient íntim i personal amb espelmes que consumeixen l’espai i el temps, a l’hora que li dóna un caire agradable, dolç i perfumat. El restaurant poc a poc és va emplenant de gent duta per la febre del dissabte a la nit. Charlie Parker de fons s’esforça per trencar aquest ambient personal, però les parelles van entrant alegrement i de forma despenjada amb la cadència del saxó. El lloc i l’entorn és Genial.

A ritme de Birds of Paradise em crida especialment l’atenció un jove plantat, ben pentinat amb un camisa de quadres blancs i negres a joc amb el tauler d’escacs botonada fins més amunt del coll . La disposició de la seva taula és ben be al bell mig del petit paradís artificial, amb el mòbil com a única companyia, correctament situat potser esperant una trucada que mai rebrà o simplement com a finestra que el connecti amb el món exterior. El cambrer mou peça i el jove jugador pensa el seu moviment.

Des de la meva talaia gaudeixo de la magnifica i bonica companyia de la meva jugadora aliada, tots dos juguem al mateix bàndol i intercanviem mirades de complicitat, parlem, riem, gaudim,... amb el moviment acurat i silenciós de l’espelma que il·lumina la petita estança.

Mrs. Vint fa la seva jugada particular i el cambrer les anota. No deixa de sorprendre’m la disposició de les peces, tots els balladors de la sala tenen la seva respectiva parella en canvi ell està disposat a jugar tot sol la seva partida. Curiós!

Amb el moviment del peó contrari ell continua la jugada amb un salt del cavall, és delecta amb el vi, el remou, l’olora, l’assaboreix i dona la seva aprovació al cambrer. El meu primer plat és excel·lent i amb la meva parella fruïm del moment. La vena pirata fa que emulí els moviments del mestre i faig la mateixa jugada, ensumo, visualitzo i assaboreixo el vi. Penso que m’observa, se’l veu satisfet.

La resta de jugadors continuen amb el programa i juguen amb la música que els ha tocat ballar. Alguna mirada fugissera s’escapa cap el mestre, però ell continua abocat a les seves fitxes movent-les impassiblement i amb seguretat conscient del que l’envolta.

Amb el punt culminat de la partida fa la seva millor jugada, demana un cafè i es fuma una cigarreta. Amb seguretat i fermesa escampa el fum per la sala, és conscient que és a punt d’acabar el match. Ha sabut jugar encertadament la partida sense necessitat de l’ajut de ningú. Escacs i mat. Demana el compte, paga de forma indiferent i es permet el luxe de deixar una bona propina. Game is over.

Des del meu racó quedo completament astorat. Complagut per tot plegat pago el meu compte, però encara em queda la última jugada de dissabte nit pel escac i mat, encara tardarà a arribar, però el mestre ha estat ell.

El deu es sublim però el vint ja el supera.

La combustió d'un dia

Amb la ingravidesa de l’aigua sento el silenci callat i discret, però en treure el cap tot són sorolls, veus i rebombori de fons. El xorroll de la dutxa esmorteix el xivarri i recupero el silenci en mig del brollar de l’aigua.

En sortir del recinte fico la targeta d’abonat i el gendarme automàtic m’obre la barrera de sortida al mateix temps que s’acomiada en una petita pantalla de cristall líquid i de forma lacònica amb un simple mot.

Penso que el cos es mereix una recompensa després d’un esforç, per això m’atanso a la màquina expenedora d’aigües. Selecciono l’anhelada aigua però un llum intermitent em diu amb la llengua de l’imperi “agotado”. Sense defallir premo un altre botó i, instants desprès, deixa caure una ampolla de 33cl, juntament amb l’import retornat que insulsament m’indica en una pantalleta.

Pujo al cotxe i un desagradable xiulet em delata que no porto cordat el cinturó. Avanço uns metres amb el cotxe en marxa i un altra maleït xiulet en revela que el cotxe és a punt d’esgotar la gasolina. Com sinó n’hi hagués prou amb el xiulet, el llum groc del plafó central també ho delata.

La benzinera és prop, cosa que fa que em decideixi. Espero l’arribada de l’operari però aquest des de la seva posició de guaita fa el posat de no voler sortir del seva garita. -Casundena! Amb el fred que fot i hauré de servir-me jo mateix.- Obro el dipòsit, em fico uns guants de plàstic, desplego la manega de la benzinera, marco l’import i una veu imperial de sota el cotxe em diu que primer cal pagar. Emprenyat, penjo la manega, tanco el dipòsit, tanco el cotxe, em trec els guants i em dirigeixo cap a caixa. Sense mirar-me a la cara i de forma marcial el guaita em pregunta quin tipus de gasolina vull i import. Frívolament i contrarietat li responc. Em torna la targeta i em fa signar sense haver-li vist la cara. Si sabés que a un bon company per aquest fet li va negar el certificat mèdic del carnet de conduir. Cony de psicòlegs!

Em fico els guants, desplego la mànega, obro el dipòsit i l’omplo. Quan acabo una veu dolça i enllaunada s’acomiada de mi i em desitja bon viatge. Ara entenc als cornuts i que paguen el beure.

Arrenco el cotxe i el maleït xiulet em torna a indicar que encara no m’he posat el cinturó i que la porta no està ben fermada. Però si tot just m’he assegut!!

Rumb a la destinació assenyalada recullo el meu fill. Aquest amb un somriure de felicitat i la llengua de Llull barrejada amb el dialecte de casa em diu hola pare i em dona dos petons. Per fi, una mica d’humanitat.