Per tots els Sants

Les persones moren quan nosaltres les esborrem del nostre record.

• Buscant nous reptes

• Blanca Martinez. Desnivel.com
• Clim bike and run
• Uno es lo que cree que es
• El bloc de l'Albi
• Què penso? Què faig? Què m'agrada?
• Estic_blocgejat
• Bombers de Tarragona
• Lo Carles
  

Tiqui-taca

Agradarà més o menys, però no hi ha dubte que va ser un locutor que va marcar un estil propi a l’hora d’abordar el micròfon en la retransmissió d’esdeveniments esportius. Andrés Montes, ell va ser qui popularitzà el famós tiqui-taca, jugón, ratatatatatata... entre d’altres.

El tiqui-taca consistia en practicar un joc amb continuo moviment, passis curts, directes i ràpids. Pràctica habitual en el futbol del Barça, on els jugadors es mouen contínuament, tocant passant i jugant la pilota de forma dinàmica.

Tiqui-taca, també estès i molt popularitzat en la societat en la què vivim. Mecanisme d’acció molt utilitzat pel més astut i sagaç xoriço de l’any i senyor de Palau, de la música. Quanta destresa va saber desplegar a l’hora de manegar la pila de diners públics pel seu caprici i desig. Aquesta peculiaritat de fer servir les mans, en lloc dels peus, de forma hàbil i manyosa on uns pocs i de forma col·lectiva hi sortien guanyant.

Tiqui-taca recent a Santa Coloma, on presumptament hi estan implicats l’alcalde d’aquesta localitat i un ex-conseller de l’era pujolista, per un afer de blanqueig de diners, cas que s’afegeix al tiqui-taca Gürtel, velòdrom de Mallorca, ratatatatatata d’informes de dubtosa utilitat de la Generalitat, ... tocar i tocar, de forma ràpida i moviment constant, intentant no ser descobert per l’oponent.

Jugón...!! Genialitat. Això és el que tenim, ens agradi o no, aquests són alguns dels personatges que van ser escollits per sufragi; universal, lliure, igual, directe i secret, segons diu la Constitució. Diuen que el ciutadà està desafectat de la política, que cal fer alguna cosa per canviar la percepció que es té dels dirigents públics. Sí, aquest mateix ciutadà que pateix per arribar a final de mes, sent certa angoixa per perdre la feina i nota de forma pesada les conseqüències de la crisi, mentre altres juguen i juguen, toquen, toquen, amb un joc ràpid i directe, sense entrebancs i amb les mans.

Tiqui-taca, tiqui-taca... aquest mateix periodista sempre acabava les retransmissions esportives de forma alegre i positiva: porque la vida puede ser maravillosa. I de fet ho és.

Gràcies, Andrés.

Don Carlos?

Despenjo el telèfon i una veu dolça i agradable amb accent i lèxic sudamericà comença a “platicar” tot desitjant-me una bona tarda. Em demana molt amablement si m’importaria donar-li el nom (penso que si li dono, em quedaré sense) i a partir d’aquest moment és dirigeix cap a mi com a "Don Carlos". Se’m fa estrany aquest tipus de tractament de cortesia, més comú de la llengua de Cervantes que d’en Pompeu Fabra. Molt amable continua amb la seva dissertació memoristica tipus conversa gravada, que ni ella mateixa sap el que diu.

Fa una segona interrupció en la seva llarga conferència instant-me a donar-li el cognom. Suposo que per cortesia i poca feina m’hi avinc. Evidentment no és que sigui un cognom fàcil, però poc a poc i bona lletra és fàcil de desxifrar-lo. Li dic un parell de vegades i a la tercera aquella veu en off em demana que si li puc lletrejar. "D u a i g ü e s." Li remarco que sobretot fiqui la dièresis a la U, ja que si no aquest no sonaria igual. En primera instància entén diàlisis i posteriorment pensa que és el segon cognom. L’estona promet i comença a ser divertida. Al final capta el missatge i em pregunta en quina Uuuu (buff!! quina por).

La veritat és que no sé quin tipus de producte m’està oferint, només intercepto que és un operadora playback que truca d’una companyia de telèfons. Em demana la localitat on visc. Lleida, li responc. Lleida, no sale. Con Y o con LL? En aquells moment m’agafa un rampell instintiu de voler penjar l’auricular, però m’ho prenc amb parsimonia i una mica ironia i continuo formant part del club de la comèdia. Con LL, señorita, l’irrompo. Pues no aparece. Es de fuera de la Peninsula? No, esta dentro de Catalunya. Lleida, nom oficial, antigament conegut com Lérida. Ni el Gila ho faria millor amb el seu monòleg de la guerra. La veu gravada, dolça i ensucrada desapareix i es transforma amb un to molest, reiterat i acusador: “tu, tu, tu,....”

Aquests grans companyies haurien de pensar-ho dues vegades abans de fer una campanya d’aquest tipus i per telèfon. Haurien de conèixer i saber a qui és dirigeixen, quin és el destinatari real de l’oferta promocional. de la campanya. En aquest petit país tenim uns trets diferencials que ens fa una mica, i només una mica, diferents de la resta de l’estat. No poden contractar una interlocutora que parli català, que es dirigeixi com a Sr. Carles, i que comprengui que el cognom que em va donar el meu progenitor ha d’anar amb dièresi i no dialisis? Resultat de tot plegat: que l’oferta no em va interessar, però almenys vaig estar una estona ben distret. Ja ho diuen: qui no té feina el gat pentina.

El banc del "si no fos"

Cap al capvespre i quan el sol amainava els caldejats rajos solars, la gent s’arreceraven a aquells pedrissos amples i sòlids que conferien frescor i descans a l’estiu. Antigament era molt comú veure pels pobles de la contrada tota una colla de pedrissos escampats pels diferents carrers de la vila amb plena harmonia amb el paisatge rural. Aquells magnífics bancs de pedra que et convidaven a l’assossec, repòs i placidesa del dia. Una vegada assegut i aposentat et permetia observar, vigilar, contemplar, examinar, tafanejar, badar o simplement deixa córrer el temps al ritme del so de les campanes de la talaia que s’albirava per damunt les cases. Aquelles llargues tertúlies a la fresca estiuenca a mercès del vent de garbí. Una simple reunió improvisada servia per discutir la manera d’arreglar aquest bell país o per batxillejar a casa del veí. Altres aprofitament aquest vell roc de pedra per trencar-hi les ametlles de la collita passada o aquelles olives per fer en tenalla, amb un só rítmic, compassat i alegre.

El pas del temps ha arraconat i deixat en l’oblit aquest magnífic assossec de descans per donar pas als vianants i que aquests puguin passejar lliurament per les voreres sense que cap entrebanc i pedra que els desvií del camí, això si, sempre trobarem a faltar la naturalitat de la pedra, el banc del “si no fos” per acomodar el cul de forma espontània.

Foto robada a http://rumorerumoresegriasud.blogspot.com/

Des de Ponent

Ja ho deia la padrina, a l’agost a les set és fosc. Però ara no és ben be així, ja que degut a la política d’estalvi energètic l’hora oficial actual va dues hores per davant de la solar. Una manera com un altre de dir que el dia ja es comença a escurçar, i és que si mirem a l’horitzó, per allí on se pon el sol, aquest cada vegada escatima més els seus raigs solars per amargar-se com més aviat millor. També al mati li costa més de llevar-se, doncs cada dia que passa és retarda un minut més. Senyal inequívoc que anuncia el final de les vacances però no de l’estiu, doncs a l’equinocci de tardor encara li falten uns quants dies per donar-se a conèixer. Enrera deixem un altre estiu, al contrari que l'anterior, aquest ha estat més generós amb les pluges però força advers pel que fa al tema dels incendis, deixant un trist balanç de vides humanes. Segurament no serà recordat com un estiu en el qual aquells qui viuen del turisme “s’hagin fet l’agost”, no pas per la bonança dels termòmetres sinó pel refredament de moltes butxaques.

D’aquí poc el país sencer es despertarà d’aquesta llarga letargia i tornarà a la realitat i quotidianitat del dia a dia. A banda de la crisi econòmica que ens afecta tindrem, o ens recordaran, un altre tipus de crisi, que any rera any apareix per aquestes dates. Una crisi a qui no tothom afecta però que pots palmar els primes dies de feina. Ja fa anys que la van batejar com la síndrome post-vacacional, aquesta crisi que comporta la inadaptació al treball amb tota una sèrie de símptomes i desequilibris físics i psíquics, estats emocionals adversos com depressions, tristesa, apatia, ansietat, insomni, irritació, nàusees,... i tot un ampli espectre d’estats anímics que ens puguem arribar a imaginar.

Començarà el curs escolar i ens atomitzaran amb tot d’estudis sobre el cost d’escolarització dels nostres fills: llibres, menjador, vestuari, calçat, activitats extraescolars, ... Per altra banda el ministre de torn anuncia pujada d’impostos i contenció salarial, la patronal adverteix que de continuar així hi haurà més expedients de regulació d’ocupació, a més a més moltes petites i mitjanes empreses es veuran obligades a baixar la persiana de forma definitiva i per si tot això fos poc darrera de tot això apareix el núvol gris, gras i gros del virus de la grip A.

Aquesta no és de la padrina però diu que el setembre s’endú els ponts o eixuga les fonts, no pas per la generositat de les pluges o l’assecament dels rius, sinó de les butxaques domestiques i de la pesada llosa de la crisi que ja fa massa temps que arrosseguem. N’hi ha una altre que diu: al setembre comença l’escola, però també la xerinola. I és que tot plegat s’espera un començament de curs d’allò... “lo més calent està a l’aigüera”.

Absència

En memòria de David Duaigües, gran amic i més gran persona. També un record pel seus companys que van lluitar fins a l'últim moment per combatre el pitjor enemic de la vida.

A PLENITUD

I si de sobte algú tanca la porta
i tot és trist i hostil, què podem fer
sinó esperar en silenci que la vida
reprengui el curs de sempre, poderosa,
i ens alliberi d’aquell fosc domini?
És en la mort on aprenem de viure,
bevent-ne el licor fort a glops lentíssims,
sentint que ens incendia les entranyes
mentre ens revela tota la bellesa
d’aquell restar contra tots els designis.

Miquel Martí i Pol

Sempre et recordaré. Gràcies pels moments viscuts i compartits.

La cultura de la immediatesa

Feia dies que tenia ganes d’escriure aquest post però per no donar la raó al títol m’he esperat a que el temps es consumís i comença’l quan realment tingués un cert punt de maduració.

Recordo que fins no fa gaire, i quan les bondats bancàries brollaven arreu, hi havia un anunci d’una entitat bancària que més o menys deia així: Ho vols? Ho tens! És a dir, allò que realment desitjaves en podies disposar, encara que no tinguessis els recursos suficients per tenir-ho, tan hi fa, la qüestió era saciar el desig; així ens va.

No hi ha dubte que estem immersors en la cultura de la immediatesa, consumim ràpidament tot allò que adquirim, jocs, videojocs, televisió, pel·lícules, espectacles, triomfs esportius, ... vivim en plena saturació i consum compulsiu.

Amb tot això hi ha jugat un paper rellevant les tecnologies de la informació i la comunicació. Quanta gent no s’ha baixat pel·lícules d’internet sense esperar a l’estrena d’aquesta al cinema? On quan jocs i videojocs no hi ha dintre les consoles de jocs sense ni tan sols haver-los consumit? Aquella música que tant agrada i que amb un sol clic la podem escoltar, aquella ànsia i desesperació en adquirir l’últim llibre mediatic en un llengua desconeguda a la nostra perquè encara no ha estat publicat en el nostre país. I el zapping, quants no l'heu practicat?

Hauríem de canviar la cultura de l’ara i aquí per la cultura del saber esperar; paciència, calma, serenor, tranquil·lat .. qualitats que no haurien de caure en desús i que potser hauríem de recuperar. Si aprenem a esperar, també aprendrem a valorar més les coses, a donar-li més sentit, a reflexionar, a no perdre el plaer de veure com arriben les coses, com descriure el llibre Elogi de la lentitud. Canvia el fast per l'slow, a abonar-nos i nodrir-nos d'aquesta filosofia.

Clar que, Déu va crear el món amb sis dies i el setè el va dedicar a descansar i contemplar l’obra. Com que el món ja està creat, tenim més dies per contemplar-lo i descansar, convé aprofitar-ho.

Un, dos...

Quarts de vuit del vespre. La calor encara resta adherida en mig de l’asfalt mentre el sol s’escola en mig dels grans edificis. Poc a poc s’atansa una dona, en una ma carrega bosses del supermercat de la vora i en l’altra dur enganxat el que presumiblement és el seu pare. Pare i compra, difícil simbiosis arrossegats per aquella filla amb cara de patiment, angoixa, tristesa i preocupació. Amb passos lents i insegurs avancen cap a la meva posició. De cop i volta sense saber per què resten aturats en mig del pas de vianants. Afortunadament és un carrer poc concorregut. Ella acalorada, ell, com si no hi fos. Estira que estiraràs però l’home, que se sent carrejat, no és mou del lloc. Se la veu sufocada, amb més calors i colors del compte.

En un acte de voluntarietat m’atanso per palpar la situació i donar un cop de mà, si convé. Ell resta immòbil, aturat, com si no anés per ell aquella situació. Els seus ulls em miren i jo l’observo, em diu alguna cosa i comprenc que les connexions cervell-cos estan desendollades. –Vol que l’ajudi senyora?- Ella assenteix amb el cap, ell no el té assentat. Ella li dona ordre a les seves cames, ell dona ordres a les seves cames, que fan temptatives de voler avançar, però no volen donar cap pas endavant. Amb to conciliador intento que l’home avanci. Li dic que segurament deu conèixer el pas militar, doncs amb l’edat que té segur que s’ha bregat en mil batalles. Ell somriu i sense pretensions començo a cantar un, dos, un, dos,... sembla que la cosa funciona i avança a ritme de marxa militar. La dona riu, és la primera vegada que ho fa. Per fi aconseguim creuar el carrer. Ella esbufega. Ell em dona les gràcies “jove”. Cal tornar a creuar un altre carrer. - Va molt lluny?- li pregunto, ella diu que no amb el cap. -Vol que l’ajudi? la porto en cotxe? Torna a dir que no i es sumeix en el silenci. Tots dos resten immòbils, ell dubte si trepitja o no altra vegada aquells franges blanques per creuar el carrer. El crit interior li esclata i no pot més, ella el crida sense contemplacions i ell diu que no ho faci això. Molta paciència, li dic jo. Més encara...! exclama ella. Li torno a cantar un dos, un dos, ... sembla que avancen. Al final és perden carrer avall. La batalla està guanyada, però a ella li queda tota una guerra per endavant. Demà serà un altre dia.

Marxo compungit. Cony d’Alzheimer!!

Pepseverança

A principis de la dècada un dels millors jugadors i referents del FC Barcelona deixa el club per la porta gran. Amb aquella intel·ligència i saber fer que sempre la caracteritzat, medità molt bé la seva decisió. Abans de ser discutit i criticat prefereix abandonar el club de la seva vida, fer les maletes i aprendre noves formes de jugar i practicar futbol.

Perseverança.

Trucà la porta de diversos països però finalment recau al Calcio italià. El Brescia va ser el primer club que el va acollir, però un positiu per nandrolona va ser una de les primeres sentencies com a jugador professional.

Perseverança.

Però amb la seva persistència va intentar demostrar que era innocent i és per això que va ser absol al cap de sis anys.
La següent destinació va ser el Golf Pèrsic, on va viure una aventura amb el futbol qatarí, passà pel futbol mexicà i alli penjà les botes després d’una llarga i magnifica carrera com futbolista professional.

Perseverança.

Ja pocs recordàvem aquell fantàstic jugador amb qui tantes tardes de glòria vam poder gaudir.

Perseverança.

No tarda gaire a entrar en el Club que li ha donat tot. Amb una sola temporada aconseguí fer campió de Tercera Divisió el Barça B i el pujà de categoria.

Perseverança.

A l’any següent agafa les rendes d’un club amb dinàmica descendent i de sequera de títols. Pocs vam confiar en ell, massa jove, manca d’experiència, potser hauria de començar entrenant una altra equip de primera divisió, ... la culerada ho veiem amb escepticisme i desconfiança.

Perseverança.

Un any després de ser presentat com a nou entrenador aconsegueix allò que mai ningú ha guanyat amb un sol any: Copa, Lliga i Champions.

Perseverança.

Van ser les seves primeres paraules en ser presentat com a flamant entrenador. Perseverança, constància, persistència, fermesa i tenacitat, valor molt lligat amb la cultura de l'esforç i què faria bé en exercitar la societat actual.

Gràcies Pep per ser tant perseverant.

Fantasmes digitals

Una de les coses que sempre m’ha amoïnat és el que se’n fa de la informació de la gent que abandona el món dels vius.

Les persones a la xarxa neixen, creixen, es desenvolupen i moren, deixant endarrera tota una sèrie d’informació, perfils, dades, contrasenyes, correus electrònics, amics de facebook, comentaris, converses de xat, vídeos, imatges, blocs, microblogging, ...

Comptes de correu que encara continuen reben missatges, “amics” que continuen consultant el teu perfil, imatges i vídeos d’un passat que es fan presents, tot com si res, com si encarà hi hagués vida després de la mort.

Tota aquesta informació abocada a la xarxa queda per sempre més atrapada en la seva òrbita sense que res ni ningú hi pugui fer alguna cosa per treure-la.

Quan morts obres un finestra per on t’escapes del mon dels vius però la teva ànima continua atrapada en el mon virtual

Aquesta xarxa de xarxes ens fa immortals?