Què volen aquesta gent?

Ja hi tornem a ser, tot just han passat dos anys de les últimes eleccions, per no esmentar les darreres generals, que tornem a tenir l'urna a tocar dels nassos. Una vegada més els dirigents polítics s’adrecen a nosaltres per demanar-nos que els votem, acte purament democràtic i sobirà. Ens captiven amb bones paraules, ens atrapa la eloqüència i elegància de les promeses, mots ben sonants i enriquidors. Defensors a ultrança de les seves idees amb grans debats, mítings, parlaments, trobades, reunions, sopars, flors, caramels, glòbuls ... tot s’hi val perquè com a  dòcil ciutadà caiguis en el parany i et deixis enredar per les xarxes hàbils de la política.  Una  vegada mosseguem l’ham, ells aconsegueixen  tenir el vot al sarró,  torna la veda  de pesca i el teu vot cau en la obscuritat de l’oblit. 

Totes les formacions (terme molt utilitzat en l’argot electoral i definida com acció de formar) tenen un programa polític, un ideari a seguir dels objectius a aconseguir durant la legislatura. Tots els programes sonen a música celestial, ideals,  magnífics, extraordinàris!  De que serveixen els programes electorals si no hi ha cap Formació que el compleixi. Fal·làcies. Menteixen deliberadament, sense nocturnitat i amb traïdoria, no passa absolutament res, tot estar permès en el Vila del Polític.

I em pregunto: per a qui governen aquesta gent? Per aquells qui els han donat el seu vot o, per un poder fàctic, econòmic i ocult que només estar al seu abast? Com a societat estem molt emprenyats, cada dia hi ha mobilitzacions a tort i a dret per alguna causa o altra, desnonaments, retallades socials, corrupcions, i un llarg etcètera. Però “ells”,  aliens al que els envolta, continuen amb la “ceba” i fan conillets amagats a la realitat que vivim.

Impunitat, privilegis i prebendes, totes  van de la mà. Al llarg d’aquests anys ha sorgit una nova classe social, també coneguda com a classe política. Els nens i nenes d’aquests país ja no volen ser metges, infermers, professors, advocats, enginyers, ... les màximes aspiracions és ser polític. No cal tenir estudis superiors ni formació complementaria de gestió o d’idiomes. "Ells" que viatgen en primera classe amb totes les despeses pagades,  cotxe oficial, iPad, iPhone, ...  Només cal iniciar la carrera de ben jove dintre les Formacions i a partir de favors i camaraderia, l’ascensió és proporcional als anys de prestació de serveis. Una vegada feta l’ascensió és qüestió d’equilibri i saber mantenir-se ja sigui dintre el sector públic o en llocs reservats i exclusius del sector privat.

Algunes Formacions demanen el vot prestat. En aquest país tenim força experiència pel que fa a crèdits i finançament, així ens ha anat. Quant es presta quelcom a algú sempre hi ha d’haver un rèdit al darrera, un benefici a obtenir. En cas que no obtingui res pel préstec realitzat, tinc dret a reclamar? Puc embargar-li els bens? Puc fotre’l fora del lloc que ocupa? El puc desnonar? Quina responsabilitat hi ha en cas d’incompliment de l’emprèstit?

Si algunes Formacions no actuessin ordenades com cossos de tropes al seu servei, amb estructures més obertes i menys jerarquitzades, amb llistes obertes i no pas tancades, la política seria molt més sana i digerible. 

La política és pura vocació de servei a lo públic, al ciutadà que els ha posat en aquell lloc, però tota realitat és pura ficció. Ja ho deia Pla, però amb d’altres paraules, els  polítics són uns senyors que us deixen el paraigua quan fa sol. Quan plou ja és una mica més difícil... 

Per la cara

http://www.flickr.com/photos/9960609@N08

Pantsu Getta és un joc força estès al japó i en aquest món tan globalitzat tota moda s’acaba important. El joc, una mica freake  per no dir molt, consisteix en publicar un missatge en determinats fòrums on una més que xica  anuncia que ha amagat un peça de roba interior intima usada en un lloc de la ciutat. Els interessats en el joc busquen la peça freake tot demanant pistes a la xica en qüestió. Qui la trobi tindrà la recompensa de quedar-se amb el trofeu. Amb lo fàcil que resulta juga a conillets a amagar.

El cas és que córrer el rumor que el president d’Espanistan va fer el mateix tot just abans de marxar a Polonia. Se’n va anar al Parque del Retiro i entre el fullam i  la soca d’un arbre va amagar els seus  clàssics calçotets,  estil superman i faixats, talla extra-extra-extra-large. La idea era fer-ne difusió en els alts foros europeus i que el ministre de torn, Luis de Guin-2, els trobés per tal de mostrar-los a la resta de dirigents europeus. La troballa ha estat tan monumental, que gran part de la premsa internacional se n’ha fet ressò. Els que han mirat de ventilar i esbandir la roba se’n feien creus del colossal despropòsit.  Del dret i del revés de la troballa s’hi ha trobat un marró de mides descomunals. Ràpidament en Rajoy, ja conegut com Noestoy, ha negat que siguin seus  tot adduint  que el marro ve de temps preterits.

Per tapar les vergonyes ha calgut un salvavides en forma de morterada de diners i així salvar la poca dignitat i honestedat que quedava. Mentre uns inflen l'armilla  per tal d'esmorteir les aigües braves, el Noestoy continua amb la seva impetuosa abnegació a  la grandesa i decoro del país. Fins i tot a can Time se’n burlen  “You Say Tomato, I say Bailout”, que li han traduït com “Tomate sofrito y trabajo que te quito”.

Total que aquests no n'han tingut prou en entendre el joc del Pantsu Getta japonès que ja n’han fet la seva pròpia versió, el “Panxut i Jeta”. Això és el que són tots plegats, uns panxuts rabassuts amb molta, però molta "jeta".  

http://lo-carles.blogspot.com.es/

Amb il·lusió...!!

Il·lusió? 

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans Il·lusió vol dir: “engany degut a una falsa aparença” o bé “esperança sense fonament real.” Aquest va ser el substantiu més repetit pels actuals governants d’aquest nostre país, pel que veig no el seu, abans d’assaltar el poder.  I clar, els milers de votants que es van il·lusionar han estat (hem estat) uns autèntics il·lusos.

Amb tisores d’esporgar han començat arrencar totes aquelles males herbes que fan nosa, branques que no deixen passar la llum i sulfatar tots aquells paràsits i altres especies a extingir. La plaga global de la crisi ha estat l’excusa perfecte per aplicar tota una sèrie de mesures que només beneficien uns quants i perjudiquin a una gran majoria. Polítiques clarament de dretes, de la dreta més extremista i agressiva que ens ha governat mai. Governants amb afany de carregar-se els ciments de l’estat de benestar que tant ens ha costat d’aconseguir. Drets,  prestacions i beneficis socials dignes d’una societat avançada amb les qual varem haver de lluitar durant anys: els nostres padrins, els nostres pares i nosaltres. Lo més fotut de tot és que ens ho han fet creure, ens ho hem cregut, hem tragat com autèntiques granotes.

Les masses callem i atorguem, en silenci, sumits en la letargia hivernal, els deixem fer, qui dia passa any empeny, ja vindran temps millor. No, no estem d’acord, molts no estem gens d’acord, però seguim en silenci i això a ells cada vegada els enforteix més com a governants i dictadors dels nostres destins. Res podem fer amb tot plegat, però encara tenim el dret a la rebequeria, a la queixa, a manifestar-nos i reivindicar allò que ens estant robant i espoliant.

Emulant al Josep Cuní,  “prou, prou, prou...!!” Collons! (això ho dic jo)

Desperta Ferro!!

http://lo-carles.blogspot.com/

Debat a bat

Flickr: Joker 74

L’evidència m’assenyala que fa mesos que hi ha una desafecció particular a escriure en aquest bloc de la mateixa manera que no es estrany captar  una desafecció general de la política en aquest país. El primer és fàcil de solucionar, en canvi lo altre ho veig més complicat si ens atenem a lo vist en el mal anomenat debat de política general, ja que més que un debat va semblar una tertúlia de cafè, caragillo i caliquenyo, amb dues persones oposades i enfrontades.

En vaig tenir prou amb cinc minuts per fer-me a la idea d’allò que guanyava per estar perdent el temps davant d’aquell quadre en moviment en format digital, sobri i delirant; s'entén la semblança amb caixa tonta.  El resum de premsa del dia i uns quants articles d’opinió han refermat la meva creença. 

En ple segle vint-i-u i amb una revolució social digital, resulta patètic veure un face to face, que més que polítics carismàtics i de talla semblaven dos ninots de guinyol. Ranci, arcaic i amb olor a naftalina, així definiria el que es va veure el passat dilluns. Aquella immensa taula, llarga i estirada, amb una llacuna en mig que els separava, que s'assemblava més a un sopar entre el rei i la consort que no pas un debat. Durant aquells escassos cinc minuts vaig estar esperant que sortís per alguna escletxa aquelles mítiques formigues de trancas i barrancas, segur que haguessin fet més entretinguda la vetllada, però la única cosa que vaig poder albirar van ser dos termites soporíferes amb fam d'eleccions.

Generosa i a la vegada patètica va estar la salutació del moderador, Campo Vidal, paisà de la franja del candidat de CiU a les eleccions del 20N.  Va començar saludant al respectable amb l’idioma oficial, desprès amb italià, per acabar amb portuguès. Com sempre se’n van oblidar que en aquest, el seu, país, també hi ha altres llengües oficials que conviuen amb la imposada: català, eusquera i gallec, o és que el debat no havia d’arribar a la perifèria peninsular?

Però continuant amb la tertúlia de cafè, que diuen que és per a tots, poques propostes van aportar els candidats. El de la dreta llegint el guió amb un escut antiesquerra, i el de l’esquerra, fabricant discursos amb propostes no presentades quan realment tocava. Tot plegat penso que el que ens espera per aquesta propera legislatura és una política d’improvisacions, ajustaments, retallades, austeritat i patiment i sobretot caspa, molta caspa. Aneu preparant un bon xampú.

No bé d'un pam, però si d'un dit

Ara resulta que el grandària del dits sí importa, sobretot el dit índex i anular, i és que un estudi realitzat per científics sudcoreans revela que els homes que tenen el dit índex més curt que el dit anular tendeixen a tenir el penis més llarg.

A saber que l’índex és el dit acusador, que assenyala, i l’anular es on ens posen l’anell els casats. Si ets home segur que des d’estar mirant la proporció dels teus dits i verificant si es compleix l’equació antropològica d’aquests savis científics. Si ets femenina, deus estar dibuixant un somriure irònic, pensant  que poca feina tenen alguns de posar-se a estudiar aquesta mena de coses tant urologiques, que lliga amb il•lògiques i que tan preocupa a la virilitat masculinitat. 

Ara que apreta la calor,  el xulo piscines o els dignats que  passegen per la platja marcant paquet,  tindran un altra passatemps i més paraments per reivindicar i evidenciar la seva masculinitat.  Altres continuaran estirats a la tovallola bronzejant-se al gust del sol per mirar de dissimular i lluir d’altres extremitats  corporals.

Penso en el torero quan saluda al respectable abans d’acabar la feina, i les martingales que haurà de fer per no ser descobert de l’engany.  Haurà de tenir present aquesta circumstància i tenir ben proporcionats els dits de la seva ma  amb les piles situades entre les engonals, aquelles bateries tan molsudes que donen llum al traje. L’inferior jeràrquic en l’escala militar podrà mostrar les seves virtuts a l’hora de saludar i demostrar que esta en un rang superior  al comandament. D’altres no en tindran prou amb el dit mitger per fer aquell lleig gest eròtic, sinó que també és dedicaran a ditejar per mostrar la carregamenta i fer-lo encara més rabiüt. 

De petit em despertava cert  interès aquell extraterrestre tan simpàtic que en deien ET, penso amb aquell dit tan majestuós que assenyalava cap a casa seva si s’adiu amb les proporcions d’aquest estudi tan assenyat. 

Com diu la Trinca, "No ve d'un pam, no ve d'un pam, Uei dubi dubi-dubi dubi-dubi dubi-dub, si està fresca i eixerida, no ve d'un, no ve, no ve d'un pam."

Bon estiu

http://lo-carles.blogspot.com/

Grana o Blanca Neus?

Era una vegada un rei que se n’enorgullia a l’admirar les 9 copes que lluïa la vitrina continental, però feia temps que anava darrera la desena. És per això que tip d’insatisfaccions i frustracions es va casar amb la persona que considerava més bella, meravellosa i extraordinària que hi havia en aquell moment al continent. La consort era una persona molt intel·ligent, però orgullosa i arrogant. Tenia un magnífic espill, aguantat pels seus lacais, i quan es ficava davant seu, mirant-se, els preguntava:

      Espillet, espillet, qui és la persona més preciosa i sublim d’Europa?



flickr



      I el mirall responia: la persona més fantàstica i esplèndida del vell

      continent ets tu.

Ell quedava satisfet, ja que els del mirall sempre deien la seva veritat.

No gaire lluny de la cort hi havia una altre personatge que creixia a l’ombra, va passar per les categories inferiors i va ascendir molt ràpidament, persona superdotada, respectuosa, coherent, humil, sana i equilibrada, treballava amb constància i perseverança, un líder nat amb qui inicialment pocs hi combregaven.

Però el consort del rei va tornar a preguntar al seu espill:

     Espillet, espillet, qui és la persona més preciosa i sublim d’Europa?

     La persona més fantàstica i esplèndida del vell continent ets tu, però ELL

     encara ho és més.

 

El consort del rei va patir un atac d’histerisme i gelosia, parcialment va començar a embogir. Va ordenar als seus lacais la extinció total d’aquell personatge emergent, fos com fos, i que empressin tots els mètodes que calgués.

Així és com ens han pintat la realitat, la que ens mostren i veiem. El futbol no deixa de ser un espectacle, tant a dintre com a fora del camp , un esport de masses, l’opi del poble. S’ha magnificat amb excés i s’ha sobrepassat la línia estrictament esportiva. Els partits de futbol comencen quan l’àrbitre tira  la moneda enlaire per escollir camp i acaba amb el xiulet final. Ja fa temps que això ha deixat de ser així. La caverna mediàtica, la central lletera, el villerato, ... termes que formen part de l’imaginari col·lectiu futbolístic i l’únic que fan és caldejar ambients i exalçar masses. Tot això, condimentat i amanit amb imatges, fotografies, articles, tertúlies, ... intoxiquen i crispen encara més l'olla, que va fent xup, xup.

 

Alguns que van estar a la final de València expliquen que hi va haver poc tracte hostil entre aficions. Que era molt fàcil veure parelles amb samarretes d’equips contraris, pares i fills, cadascú amb la seva indumentària i colors oposats. En general, els carrers de València era una comunió de gent i de colors. Encara que aquestes imatges poc s’han vist per la televisió, poca difussió s’ha fet en els diferents mitjans, la realitat venuda, o comprada, ha estat un altra. Gent que insulta, que malparla, que renega ... no dic pas que no sigui real, però m’agrada més comprar la realitat oposada que no pas aquesta. S’entesten a vendre lo més roí i miserable de l’espècie. Tertúlies i mitjans parcials, que insisteixen en tornar a retransmetre el partit moltes vegades des de vessants fragmentaries i tendencioses.

En tot aquest ambient crispat tampoc ajuden els tècnics i jugadors a l’hora de fer joc net. Espectacles esportius que viuen i veuen milions de persones, sobretot nenes i nens en edat de crèixer i amb les neurones mirall activades, hagin de presenciar lamentables escenes de invenció, fal·làcia i violència. Crits, xiulets, càntics, gestos insultants i molestos.

De vegades hauríem d’aprendre d’altres esports, com ara el rugbi. Al finalitzar el partit els adversaris es troben per compartir menjar i beguda, ingredients per crear climes d’unió, cordialitat i cordura, bastants absents darrerament.

Una mica de seny a tots plegats.

Societat 2.0

Facebook, Tuenti, Messenger, My Space, Fotolog, Twitter, Skype …  formen part de l'argot popular de la nostra societat. Gairebé un 68% de la població d’aquest país navega per internet per la qual cosa segur que alguna vegada n’han sentit a parlar.

Espais virtuals de llibertat sense govern i control  tot i els intents fallits dels poders fàctics i mediàtics. Instruments revolucionaris i d’organització que han estat capaços de enderrocar dictadors i règims autoritaris. Eines despertador que han ajudat a societats a aixecar-se de la llarga letargia i miopia a la que han estat sotmesos durant dècades. Acoquinats, acovardits, oprimits per uns dirigents corruptes i cínics,  que els han fet viure en una incessant desesperança, corrupció, injustícia, pobresa i desocupació.

Aquí, en aquest país, ja varem viure una tipus de revolució l’11-M, tres dies abans de les eleccions del 2004, quan van tenir lloc els atemptats terroristes on malauradament van perdre la vida prop dues-centes persones. En un primer moment es va atribuir l’autoria de l’atemptat a la banda terrorista  basca, però desprès de les primeres investigacions policials, la versió dels fets va donar un gir de 360º. La hipòtesis que hagués estat comés per un grup terrorista  yihadista començava a prendre força, encara que la postura que defensava el govern de torn insistís en l’autoria de la banda terrorista basca. Molts ciutadans vam considerar que el Govern mentia a l’hora d’assenyalar l’autoria dels atemptats, culpant a ETA per no relacionar l’atemptat amb una represàlia per part de Al-Qaeda a l’enviament de tropes a l’ Iraq. Durant aquells dies, quan encara no existien aquestes eines 2.0, es van produir mobilitzacions arreu del país a través de missatges SMS mitjançant el telèfon mòbil, en contra dels esdeveniments que s’estaven produint.  Aquell dia el candidat del PP perdia les seves primeres eleccions.
 

Amb la societat 2.0 també s'ha destapat la vulnerabilitat a la que estan sotmesos tots els països d'aquesta planeta terra. Informació filtrada per ciutadans 2.0 anònims a través de l’organització WikiLeaks. Documentació sensible i posada a l’abast d’interès públic, que ha fet enrojolar a més d’un i a més de dos. 

La gran catàstrofe del Japó que gairebé la podem viure en directe a traves de les diferents canals i xarxes socials d'aquest tsunami internauta.
 

Eines molt potents en mans de societats incontrolades,  tot un risc pels governants i els lobbys, qui criminalitzen al ciutadà i l’usuari. Molesta i inquieta, d’aquí tots els intents per voler-ho controlar. Continues pressions per frenar tot aquest allau de llibertat, comunicació i unió entre ciutadans, a traves de lleis, tancament pàgines i continguts webs.

Prohibir està de moda, esperem que no sigui un verb que haguem de conjugar en aquest espai d'autonomia i independència.  Visca la república independent 2.0!

http://lo-carles.blogspot.com

Qüestió de gustos

Ja fa més de 30 anys que es va recuperar la Generalitat de Catalunya gràcies , entre d'altres coses, al crit d’un miler de milers de manifestants demanant “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. Tot i els crits d’aquella època, definitivament penso que des de centralitats ibèriques peninsulars encara no han estes res. No han digerit que en aquesta “grande y libre” existeixen diferents nacionalitats, idiomes i realitats socials.

Per primera vegada i desprès de 3 dècades de reivindicacions s’ha aconseguit que els representants dels diferents territoris puguin parlar al Senat (camera de representació TERRITORIAL) la llengua que li és pròpia del territori: català, gallec, valencià, basc i castellà, encara que aquesta última ha gaudit de grans prerrogatives. 

Alguns tenen raó quan afirmen que “esto no pasa en un país normal”. Si, ha calgut empassar-se massa temps per adquirir aquesta normalitat reconeguda en la carta magna i és que en referència a l’idioma “vernaculo” de cada comunitat s’havia obviat “verna” per quedar-se amb “culo”. I ja ficat en Berna, però amb B de “burru”, capital de Suïssa, caldrien que sabessin que en aquest petit país alpí hi ha  fins a 4 idiomes oficials reconeguts i on és dona una traducció simultània a 3 idiomes: alemany, francès i italià. Un altre país petit i normalitzat com Bèlgica, el senat està representat per 3 llengües: holandès, francès i alemany. Sense moure’ns de Brussel·les· i estirant el cap a altes instàncies ens trobarem amb el parlament de l’Europa dels 27 on s’arriba a parlar fins a 23 llengües, la qual cosa suposa 22 traduccions simultanis, tot un repte.

Si, és veritat,  allò que no hauria de passar en un país normal és deixar al marge i desatès la riquesa cultural i diversitat lingüística de la perifèria nacional ibèrica.

Aquesta centralitat ibèrica peninsular, a banda del sabor que ens proporciona la llengua, també vol apropiar-se del cafè que un dia va saber repartir. Ara se n’adonen que els ha sortit amarg,  massa cafè per racionar i poc gra per moldre. Hi ha comunitats nord-peninsulars que tenen el privilegi de poder prendre’s un llarg cafè estil americà, altres l’han de diluir amb llet, però ara s’estila l’expresso tipus ristretto dolce gusto, curt, però intens, amb sabor agredolç.  El que està clar és que ningú vol ser marginat i quedar-se amb el marro o hauria de dir marró? Molt em penso que passarem un quants anys amb un descafeïnat curt de cafè, llet descremada i sacarina.

El concert de la pau

La música,  el llenguatge més universal de tots, el llenguatge que tothom entén, que proporciona alegries i emocions. El llenguatge que uneix i crea ponts d'aliances, que enforteix als éssers humans, que dona caliu i ambienta la vida. So, silenci, ritme, compàs, cadència, continuïtat i coherència. La música, bellesa harmònica,  l’art  més global i planetari.

Que bé que algun dia sabéssim trobar la tonalitat perfecta i poder assistir al concert d’un mon més just i solidari que entengués el significat de les paraules: pau i felicitat.

Bones festes

http://lo-carles.blogspot.com/

A por ellos, que son pocos y cobardes!

Darrerament volten per la xarxa missatges virals en contra de la immigració, de l’immigrant. Aquella persona vinguda d’altres indrets que refusa un treball remunerat amb 1000€ perquè, diu textualment el missatge: “no, no lo quiero, porque ya tengo la seguridad social y los medicamentos gratis, y porque perderíamos ayudas y subsidios de la Generalidad de Cataluña y del ayuntamiento; si es en "negro", sí que lo quiero, pero en "blanco”, no”. Una persona que té tres fills que alimentar i diu que no li interessa el treball! Interessant reflexió. I aquell altre missatge que comença amb una pregunta: ¿Sabéis cuánto cobra un "ilegal" en Vitoria-Gasteiz? I continuar així: “Pues entre la ayuda a la integración y la ayuda al alquiler, se lleva a su cuenta y sin pegar un palo al agua, un total de 900 EUROS. Como contrapartida, el individuo tiene la obligación de hacer NADA.”  Com diria aquell, im pressionant, que im pressiona.

No entenc a qui beneficia aquests tipus de missatges, però si tinc clar a qui perjudica. No cal dir-ho que en tot estat del benestar se’n fan abusos de les prestacions socials i que de vegades reben ajuts i beneficència aquells qui no la mereixen. De vegades els filtres no són tan eficaços com es pretén.

Precisament avui, quarts de 9 de la nit, he passat per un càrrec bastant cèntric de Lleida, un carrer que porta nom de Sant, el de Marti i, hi havia molta gent fent cua, mares, pares, fills, gent gran, carros de la compra, bosses buides,  esperant el seu torn per rebre alguna cosa per menjar els propers dies. També avui, quarts d’11 de la nit, una persona ben vestida i endreçada, amb mig cos dintre el contenidor, buscant alguna engruna per endur-se cap a casa. I cada vegada en veig més de persones abocant-se dintre aquestes tristes goles d’escombraries.

Si, això de la crisi és com una “merienda de negros” per buscar el toc racista, o una olla de grills, per mantenir el bilingüisme. Primer vam estar els funcionaris, vilment criticats com a ganduls i privilegiats de mantenir un lloc treball. Darrera van venir els aturats i pensionistes, que amb ells, el sistema no s’aguanta per enlloc. El sector de l’ensenyament, aquest si que viuen bé! Ara toca els sindicats, els sindicalistes, els alliberats i les seves vagues. I per últim, els més marginats de tots, els indefensos, els immigrants. Apa... cremem-ho tot! A la foguera! En definitiva, sempre acaben pagant els mateixos, el treballador, els més pobres i els més desafavorits de la societat.

“Eleccions a la vista!" va cridar el Molt Honorable Sr. President, i tots els partits polítics comencen a fer bullir l’olla. El punt de mirar ja està fixat, només cal començar a disparar i que la gent és remogui, s’inquieti, es neguitegi i acabi buscant el culpable de tots els seus mals, que sempre és el més desprotegit a qui li costa córrer,  el més feble. Quin és el propòsit de tots aquests despropòsits i insidiós missatges totalment intencionats? Destruir a un grup social, nacional, ètnic, racial o religiós? Doncs aquesta és la definició de genocidi. Us sona?