Els nous veïns

Ells, van fer-se un lloc a la gran capital procedents d’una terra erma, eixuta i de seca on el principal cultiu era l’olivera, des de llavors no se n’han mogut. Amb esforç i tenacitat van aconseguir ser propietaris d’una petita llar.

A tocar d’envà hi vivia una altra família que també provenia d’una terra eixuta, calorosa i de seca on el principal cultiu també era l’olivera. Ells, els coneixien com xarnegos, però entre veïns sempre ha regnat un clima de pau i harmonia. Anys més tard el destí va voler que aquests passessin a millor vida (segons el dogma de la fe). Però com diu la dita castellana, “a rey muerto, rey puesto”.

Doncs això, empesos per la bondat de la globalització i la bona marxa del país, ells tornaven a compartir paret mitgera amb uns nous “reis”. Aquests venien d’una mica més lluny, d’una terra rica i de regadiu on el principal cultiu era la corrupció i la pobresa. Aquests no van passar a millor vida si no a pitjor acceptant la trista realitat de la lacra de l’atur.

Però com diu la dita en català “vés-te'n Anton, que el que es queda ja es compon”. Recentment ha aparegut un nou inquilí. Aquests tenen diferents orígens: “el país de les meravelles”, “la terra promesa” de Lil·liput, o del “país de mai més” amb el capità Garfi com a estendard. Aquest, a diferència dels altres, gairebé no se’l sent, ells, no saben mai quan arriba i quan se’n va, no gasta llum, ni aigua i paga religiosament els rebuts comunitaris.

Al principi semblava un personatge misteriós però és un subjecte que s’ha imposat en totes les comunitats. El seu nom no deixà indiferent i molt aviat serà habitual. No tenen tractament, ni gènere, ni condició humana; es fan dir Caja Madrid, Caixa Tarragona, Caixa Penedès, ... Tenen fam d’expansió i a l’edifici d'ells, ja són propietaris de tres pisos i pel que sembla aviat en sucumbirà algun altre més.

Ells, no gosen a apropar-se, a aquests, ni sal ni sucre no fos cas que els prengués el pa.

Foto via flickr