Des del pupitre de l’aula disperso els pensaments, i la imaginació vola per uns instants fugint per la finestra oberta al temps primaveral. Enrera queden les paraules de l’orador que exposa el seu tema.
Mentre volo penso en les persones que passegen pel carrer, on van, que fan, qui esperen? Els veig com petits autòmats amb mecanismes interiors que s’activen per generar rutines i accions que es repeteixen en el temps.
Quan he entrat a l’aula, de la qual m’he escapat per moments, he escollit un lloc diferent del que ocupava habitualment. Una mirada desafiant m’ha dit amb els ulls: “com t’atreveixes! “. No li agradat gens que li “robés” el seu lloc predilecte, aquell lloc conquerit des del primer dia i que ara ha estat arrabassat amb nocturnitat i traïdoria per un usurpador de cadires. 
Quantes escenes o situacions viscudes no repetim habitualment al cap del dia? No hi caben les improvisacions, ens fa sentir vulnerables, necessitem d’aquest hàbit de costum, ens institucionalitzem, aburgesem en les nostre accions. Quantes vegades conduint no ens adonem dels llocs pels quals passem i després fem un esforç reflexiu per cerciorar-nos que realment em passat per allí? Que no ens em saltat cap pas per arribar a la destinació final? Els usos pràctics quotidians fan que aparèixin cabòries que ens permetem desconnectar de la realitat per instants.
Com peons d’un tauler d’escacs, ens movent lents i segurs, preferim la rectitud de la torre als salts del cavall, aquells moviments en diagonal de l’alfil ens semblen rarets o freakes, i volem emmirallar-nos en la reina dels escacs, aquella que campa al lliure albir. Reines amb ments inquietes, atrevides, amb res programat per demà i on hi cap la improvisació del dia a dia, àvids d’aprendre, viure i construir una vida al marge d’automatismes i repeticions voluntàries. L’Albert amb tant sols 15 anys va ser capaç d’escapar de tota aquesta rigidesa a través dels seus viatges rodats, on viu, coneix i experimenta situacions i vivències noves lluny de planificacions i programacions on l’avui és diferent del demà.
Altres ho intentem amb la lectura, l’escriptura, la fotografia, amb viatges, fent esport, o simplement fent meravellosos petits instants de vida, amb píndoles de supervivència i existència.
Sí, aquí estem tots, gent mortal de necessitat, amb els nostres rellotges biològics bategant a ritme de vida i sense res que ho aturi. Ens ha estat donat un crèdit màxim de cent anys, està en les nostres mans saber gestionar i consumir aquest tipus de préstec. Està en les nostres mans de quedar-nos atrapats en el temps, com Bill Murray a Punxstawnwey i apalancar-nos com un marmota esperant que l’hivern no sigui molt durador, o bé deslliurar-nos i fer de cada dia una primavera.
5 comentaris:
"Quantes escenes o situacions viscudes no repetim habitualment al cap del dia? No hi caben les improvisacions, ens fa sentir vulnerables, necessitem d’aquest hàbit de costum, ens institucionalitzem, aburgesem en les nostre accions. Quantes vegades conduint no ens adonem dels llocs pels quals passem i després fem un esforç reflexiu per cerciorar-nos que realment em passat per allí? Que no ens em saltat cap pas per arribar a la destinació final? Els usos pràctics quotidians fan que aparèixin cabòries que ens permetem desconnectar de la realitat per instants."
Per a mí aquest pàrraf és clau,s´ha d´intentar trobar el equilibri entre feina-família-esbarjo/temps lliure que és realment dificil,però si ho aconsegueixes tot lo que explica aquest pàrraf per a tú no compta.
Jo he viscut a una i altra banda d´aquest equilibri i és cert que ha vegades el caure a les rutines i aburgesar-se fa que cumpleixis a "rajatabla" això que explica,mentres que si trobes l´equilibri això no passa.
Es complicat però no impossible,de veritat.
Salut!!!!!!!
Tu ho has dit, la clau està en saber buscar l'equilibri.
Gràcies pel comentari.
Ahir vaig anar a treballar amb la bici fent tot l'eix comercial des de l'estació fins a la Catedral a 1/4 de 8 del matí (buscaba una llum per a fer una foto). Una cosa completament fora de la meva rutina. QUE BE! Quina sensació més bona, de fer una cosa diferent. La resta del dia em va donar la impressió que també va ser diferent de l'habitual.
No paris d'escriure, Carles... Fas pensar.
Salut i peles
I tu no paris de captar instants de vida.
Gràcies i salut.
Tens raó en dir que la clau es troba a l'equilibri. No obstant això, qualsevol moment que ens toque viure (ja siga relatiu a la monotonia o no) ens tocarà fer-ho en temps present, per això cada moment és un regal.
Felicitats per l'escrit.
Publica un comentari a l'entrada