Carta de comprimits

A partir d’aquest curs tots els pares i mares haurem de signar un document de compromís, talment dit carta, juntament amb l’escola, amb una sèrie d’obligacions i accions a realitzar en l’educació dels fills, barra filles. Document on es formalitza una col·laboració entre famílies i escola, i que pretén incentivar la implicació de les famílies en l’educació dels fills.

D'ençà que l'aparell Predictor va donar positiu que vaig començar a adquirir un compromís amb aquell futur caganiu. Sabia quines serien les meves obligacions com a pare, entenia tot allò que comportava el fet de portar un descendent a aquesta vida. El compromís ja el vaig adquirir en aquell moment, quan encara no havia ni obert els ulls per veure la llum d’aquest vida.

Anys desprès ve el polític de torn i em diu que haig de signar una carta de compromís per l’èxit educatiu dels meus fills. Durant tots aquests anys no m’ha calgut signar cap tipus de document i he estat fidel al compromís adquirir temps enrere.

Avui he de signar un document de compromís per l’educació. I demà? Potser hauré de signar un compromís vers els meus pares, padrins i família en general? Hauré de signar un compromís amb tota la societat en general, amb el medi ambient, amb la pobresa i la fam al tercer mon, amb la pau, amb els amics, companys de feina, ...

Aiii... Sr. Polític! Aquest preparat farmacèutic que ens ha disposat, aquesta carta de comprimits de laboratori que ens de prendre per sanar un mal endèmic denota una falta d’idees i clarividència per aixecar una minada política educacional. Caldria centrar els esforços cap a altres direccions.

I vos, Sr. polític de torn, heu signat algun paper de compromís vers la societat que dirigeix i li va atorgar un “vot” de confiança? Ha complert tot allò que va prometre damunt d’un pedestal i darrera un programa electoral ara farà justament quatre anys? Preocupis d’aquells compromisos adquirits i que no ha complert. A cal sabater, sabates de paper.

No em cal signar cap tipus de carta per comprometrem amb l’educació dels meus fills, tampoc no cal que em digui que he de fer i com ho he de fer per educar els meu fill, barra filla, això deixiu a criteri dels pares i de l'escola que un dia vaig escollir.

I aquells qui no compleixin amb la carta de compromís, quines seran les conseqüències? Poder la resposta la tenen tots aquells nens i nenes que viuen en situació de risc i desemparament en cases d’acollida o en centres de menors. Encara que també els hi podem preguntar a tots, barra totes, els mestres, docents, i professionals del món de l’educació.

I si no signo la carta?

Tot plegat... papers mullats.

http://lo-carles.blogspot.com/

Un 9 curs

Avui comença un curs nou, un nou cicle, avui és l’inici de tot, dels bons propòsits, l’inici de nous replantejaments, de regenerar, de construir per encara amb més optimisme el futur.

Els programes de radio i televisió que ens acompanyen durant tot l’any prenent el relleu de la refrescant i entretinguda programació estiuenca. Els anuncis televisius es posen a to i les grans editorials ens recordaran durant aquests dies tot allò que poden fer per estar ben distrets durant l’any, amb col·leccions inútils, inacabables, en forma de còmodes i atractius fascicles, per generar una compra compulsiva i obsessiva: pedres del mon, nines de porcellana, animals de companyia, cursos d’idiomes, avions de guerra, vaixells de peces, curs de ball de saló, trens en miniatura, virus de la grip i un llarg etcètera.

Atrapar no vol dir enganyar, res hi té a veure, el que fa és crear una necessitat i que sigui satisfeta.

Algun dels titulars de la setmana passada.: “Apple obra una botiga a BCN”. Prop d’ un miler de persones es van aglutinar a les portes de la botiga per ser els primers en mossegar la poma. Al més pur estil americà els clients anaven entrant a la botiga, com si fossin jugadors i animats per les cheers leaders en forma de dependents, amb crits i càntics de la “hinchada” pomera: “You’ll never walk alone”. No fa gaire van obrir una botiga aquí a la nostra ciutat de components Apple i no recordo que se n’hagués fet tan rebombori. Poder ho fa que per aquestes contrades no fem massa cas de les pomes mossegades i que cauen al terra.

A journey, el llibre de l’exprimer ministre britànic, Tony Blair, va ser rebut amb una pluja d’ous, ampolles de plàstic i sabates llençades per diversos manifestants. L’exprimer va haver de ser protegit pels seus guardaespatlles i un cordó policial per evitar rebre els projectils. Aquest si que aconseguit un bon “viatge” de vendes amb aquest tipus de difussió.

Avui, primer dia de curs, primer dia d’Escola, toca parlar dels nens i nenes que van a l’Escola, dels mestres i professors, del projecte 1 X Ui, de les noves tecnologies, de barracons, d’escoles deficiències, de la setmana blanca, de les colònies que no es faran, ... No, avui no toca, que diria l’Honorable Pujol, avui el President Montilla s’ha destapat amb l’anunci de la data de les tan anhelades eleccions. La noticia del retorn a les aules ha quedat a una segon terme. És veu que la marca “educació” últimament no està massa de moda en aquest país. Casualitat? El món n’és ple de casualitats.

Avui comença un nou curs ple d’optimisme i esperança, amb unes eleccions a tocar de la cantonada, amb una possible pau a Euskadi i al pròxim orient, comença un nou curs ple de reptes i desafiaments.

Determinats missatges reclamen l’atenció, però de vegades distorsionen la realitat. El que si està clar és que avui comença un nou curs carregat d’il·lusions i optimisme, o no!

http://lo-carles.blogspot.com/

Cut paste

En el món de les TIC i en l’ús dels ordinadors personals és ben coneguda l’acció de tallar-empegar, sobretot pel que fa a l’entorn dels processadors de textos, maneig d’arxius, carpetes i altres objectes. Tallar, origen, per transferir a una altra banda, pegar, destí. Aquesta acció tan simple i quotidiana a saltat de la pantalla de l’ordinador a la societat civil, i molt em sembla que per quedar-se i estar-s’hi una bona temporada. Com que s’ha gastat els diners de tota una dècada, ara toca contenir la despesa durant un període d’aquests etiquetats com de llarga durada. I això com es fa? Fàcil! crtl+X (tallar) i crtl+V (empegar).

El primers a experimentar aquest cut-paste hem estat els funcionaris, seguits pels depauperats pensionistes. El botó del govern ha estat aquesta fantàstica estisoreta, amb la que s’ha dedicat a tallar gran part del sou dels funcionaris, congelar pensions i retallar prestacions socials i així poder empegar i taponar el malaltís forat deficitari de l’economia. Tallar i empegar, ho trec d’aquí per posar-ho allí, així de simple i trivial.

Grans fortunes i crematístics patrimonis, aconseguits durant aquests darrers anys, han tallat i pegat les seves propietats per fer-les dormitar en paradisos fiscals i així evadir tot aquest tuf de crisis endèmica. Guanys i beneficis que un dia van pescar i retallar a costa de molts ciutadans d'aquest país, ara enganxen en aigües més tranquil·les.

Lladres de Palau i polítics corruptes, també han sabut retallar diners públics per enganxar-los en butxaques pròpies i alienes, encara que estaria bé que aquesta gent de Palau, que l’únic que entén de música és la del soroll de monedes, engeguessin el ventilador excremental per així acabar d’esquitxar tots aquells que han ballat al so de la seva cantarella.

L’altra gran tisorada ha estat el vilipendiat i poc consideratEstatut de Catalunya. Amb cura i enginyeria judicial, un tribunal que es fa dir constitucional ha retallat moltes de les aspiracions d’un petit país. el poble espanyol va fer el mateix a través dels Corts Generals i el tercer gran poder, el que sembla que mana més que ningú també hi ha dit la seva. La tècnica emprada ha estat la mateixa, cop de tisores i avall que fa baixada. Pel que sembla té més pes la paraula d’aquests grans senyors amb toga i cara de solemnitat, que no pas la voluntat i sobirania de tot un poble. En poques paraules, aquests senyors de negre ens han menystingut i s’han passat la voluntat de tot un poble pel seu arc de triomf en forma de regatera.

Des d’aquí hauríem d’emprar l’acció copiar-pegar i, importar antigues manifestacions populars de moviment i rebel·lia com va estar la revolta dels segadors o la històrica manifestació del 1977 on més d'un milió de persones reclamaven uns drets nacionals al crit de "llibertat, amnistia, estatut d'autonomia".

Però com tot, molt soroll i poques anous, i tot s'acabarà amb un desa i tanca, obrint un document nou. Encara que estaria bé un crtl+alt+supr i reiniciar tot el sistema

Elogi a la gratitud

El Jaume, un agraït company de feina i penúries de moodle, m’envia un article d’una amiga de l’Enric, un altre agraït company moodlador, que porta per títol “Entrenemos la Gratitud”. Explica que la gratitud fomenta la felicitat i hem de procurar entrenar-la repassant les coses que giren al nostre voltant.

De petit, el mestre va demanar a tota la classe una redacció amb el tema “per què donaries les gràcies als teus pares”. Vaig començar a repassar en el meu imaginari infantil i immadur la relació de coses que havien fet per mi. Recordo que el llistat no era massa extens i tot girava al voltant de coses materials i supèrflues. La redacció quedava vídua de contingut per la qual cosa calien afegir-hi més coses per arribar al mínim de paraules exigit. Li vaig dir a la meva mare que m’il·luminés, que em digues coses (en plural) que havia fet per mi: “la vida, haver nascut”, va respondre. Hòstia! Simple, ras, curt i en singular, “la vida”. El bolígraf va començar a escriure i les paraules començaven a brollar.

Cada mati, quan aixeco la persiana i el primer alè de llum de dia em dona la benvinguda, és dels pocs moments que agraeixo a la vida el pur plaer de viure. Desprès mostro la meva gratitud de forma instintiva.

Sí, és un exercici que fem habitualment de forma irreflexiva i educada: quan et serveixen un cafè, et venen el diari, al supermercat, ... gràcies, bon dia; quan vas en cotxe i donés pas, gràcies per deixar-me passar; quan t’atenen per telèfon o el veí que t’espera per pujar junts a l’ascensor, gràcies passiu bé. Sí, el dia a dia n’és farcit d’aquest tipus de gratitud.

Però... quantes vegades hem agraïts als pares per haver-nos donat l’oportunitat de viure, de créixer i d’estimar-nos? A la parella, que esta cada dia al nostre cantó, dia si i dia també i amb la que envellirem junts. I als fills? per l’alegria, no sempre sinó no serien els nostres fills, i estima amb que ens alimenten? I els germans, als qui només cal xiular perquè sempre estan allí. Amics, amigues, companys i companyes de feina per la paciència i dèries del dia a dia. Mestres, professors, educadors i tota aquelles persones que han fet i fan que la vida sigui una mica millor i més fàcil de viure-la. I com no, el Barça, jugadors i staff tècnic, en hores baixes, però que tantes tardes i nit de glòria han donat.

I a vosaltres, per la paciència i el coratge de llegir. Gràcies, les teniu totes!

Uf...! Penso que és un bon exercici, i miraré d’entrenar-me cada dia.

Gràcies.

Ja és primavera!

El company de blog, que està una mica zurruleta, m’ha fet veure que ja és primavera al Corte Inglés amb boniques imatges de la seva amiga i els camps de l’horta.

Aprofitant aquesta bonança, he decidit canviar l’activitat esportiva, que normalment faig tancat en un recinte, per un altra en un espai a l’aire lliure. Sabatilles esportives, dessuadora, iPod i a córrer!

Bruce Springsteen i Street of Philadelpia acompanyaven els primers compassos de cursa. Els pulmons inspiren i expiren aire, els cotxes també expiren gasos lacrimògens i contaminants. Coldplay fa entrada amb el seu Viva la Vida. A ritme continuo dansant pels streets de Lleida. Un cartell em dona la benvinguda a l’espai natural La Mitjana. Lluny de l’estridència de la ciutat, enfilo natura en dintre, amb els àlbers, xops, salzes, oms i un immens bosc de vegetació. Retiro els auriculars que taponen les orelles i em deixo endur pels sorolls naturals. Els ocells canten a la primavera, els rèptils es camuflen pel sotabosc, els peixos comencen a treure el cap i els rosers juntament amb algun lliri criden a la natura amb el seu esclat de colors i olors. Sense pressa però sense pausa continuo inspirant i expirant, respiro i oloro sabors primaverals. Abandono el cant dels ocells per concentrar-me amb la respiració, lenta i profunda, amb les palpitacions del cor, veloç, arrítmic. Les cames continuen la seva anadura particular amb destí cap a cap lloc. La diligència s’atura en un bonic lloc, apartat de tota civilització incivilitzada, prop de la verdor i frondositat de la mare naturalesa. Inspiro i expiro, el terra és ple de saó fruit de la pluja del dia anterior. Agafo aire cap en l’aire i contemplo l’alçada dels arbres fins allí on també busquen amb les branques i fulles la seva respiració. Natura en estat genuí?

Instants de contemplació i gaudiment. Lluny, el sol es comença a pondre. És hora de marxar. Inspiro i expiro, sense pressa i sense pausa, les cames reprenen la marxa de retorn, aquesta vegada cap a un destí prefixat. Marxo de la natura i torno a la selva asfàltica. Els auriculars que duia penjant tornen al seu lloc. Aquest cop Amaral entre en escena “Te necesito como a la luz del sol, en este invierno frío”. Córrer, inspirar, expirar, palpitacions, suor, esforç,... de cop i volta se m’atura la música. Penso que ha estat algun sotrac inesperat, o han estat els de la SGAE per no pagar el canons d’autor?

65+2

Seixanta-cinc més dos fan seixanta-set. Seixanta-set (67), sis més set sumen tretze. Mal número per la jubilació.

Tot és qüestió de números i el govern ja fet els seus. D’aquí uns anys no li quadrarà la caixa de la Seguretat Social, per la qual cosa ha d'allargar l’edat de jubilació. Algú ha estirat més el braç que la màniga amb en el fons comú de la inseguretat social. Solució! Allarguem l’edat de jubilació d’aquells que s’escarrassen dia a dia, dels pencaires. Ah…!! Quina delícia! Sempre paguen justos per pecadors.

Ses senyories diputats, barra, diputades, que tinguin entre 7 i 9 anys de mandat legislatiu tenen dret a una paga complementaria a la de la Seguretat Social, de tal forma que els asseguri un 80% de la pensió màxima; si sumen entre 9 i 11 anys, el 90% de la paga màxima i si tenen més d’11 anys (la gran majoria) obtindran el 100% de la pensió màxima. No està gens malament.

En canvi, l’escarrassat treballador de tota la vida necessitarà 35 anys de cotització i en cas de voler cobrar el 100%, els últims 15 anys hauran de ser per l’import màxim de la base. Encara que el socialism€ patri del govern està per estirar-ho 10 anys més, és a dir, 25 anys.

Després també tenim el circ muntat dels principals culpables d’aquesta crisi endèmica, les fusions de caixes i bancs. El Govern crea un fons de reestructuració d’ordenació bancària (FROB) que té com a principal objectiu gestionar els diferents processos de re-construcció, per no dir reestructuració, d’aquestes entitats. Amb tot aquesta tramoia de la crisis les diferents entitats bancàries han d’iniciar un procés de fusió amb la conseqüent reducció d’oficines i per tant de plantilles. Molts treballadors engrossiran la llista d’aturats i d’altres gaudiran d’una prejubilació. I d’on sortiran aquests diners per la prejubilació? De l’esplèndid fons creat per govern (FROB). És a dir, que molt d’ells no caldrà que arribin a l’edat de 67 anys per jubilar-se, simplement que tingui un mínim d’anys de servei a l’empresa i amb més de 55 anys ja podran començar a beure d’aquest fons.

I a l’escarrassat de tota la vida? Haurà de continuar pencant i sumant anys fins quedar escarransit i escurat de salut. Encara que continuo pensant que el 67, igual que el 13, és mal número per jubilar-se.

El cul de Catalunya

Conforme enfilaven la carretera un cartell advertia que entraven en zona perillosa. Més endavant trobarien un anunci de mesures preventives i l’equip necessari de protecció nuclear, química i radiologia, que calia portar per endinsar-se en el territori.

Un dels visitants preguntà al guia per què la zona duia el mal nom del “Cul del Catalunya”. La resposta és fàcil, va adduir el guia, perquè el cap de Catalunya és Barcelona que mira cap a Europa, passant pels Pirineus, les extremitats són Lleida i Tarragona, i el cul, la merda de Catalunya, l’abocador nacional és en aquest territori, que, com podeu observar, s’hi fa difícil viure-hi actualment.

Varen entrar en un municipi desolat i abandonat a la seva sort, on encara es palpava la remor d’antics habitants. Amb lletres confuses encara es podia llegir el rètol que duia el nom de la població, Almatret. Desprès de passar aquell esperpèntic paisatge desolador, el vehicle s’aturà damunt d’un turó on es podia atalaiar l’antiga Comarca de les Terres Fun-Ebres. Amb veu ampliada, el guia començà el seu particular discurs: a la seva dreta poden veure la central Tèrmica banyada pel riu que va rEbre. Com poden observar està en ple rendiment ja què el fum que desprèn pràcticament no deixa que s’escoli el raigs de sol. Una mica més a l’esquerra i també vora el riu, molt a prop de l’antic nucli deshabitat de Ribarroja s’aixeca l’altra central tèrmica. Continuant amb la mateixa vista, una mica més enllà, veuran la tercera central, de les mateixes característiques que les anteriors. Sense força la mirada poden veure el gran fumeral, de la Central Nuclear, que s’albira al voltant del que és coneixia com a poble d’Ascó. Una mica més enllà del terme, on hi ha molta maquinaria pesant treballant sobre el terreny, veuran el cementiri nuclear. Cementiri que es troba soterrat uns quants metres avall i que a causa de les filtracions produïdes s’han vist obligats a prohibir el consum d’aigua del riu aigües avall. Aquesta prohibició va comportar l’abandonament de cultius, indústries i la conseqüent davallada de la comarca. Més tard va haver de fer-se un trasllat forçat de la població cap terres més segures.

El guia continua amb la seva narració: l’arbre aquí representat és una olivera. No fa molts anys era el símbol de tota aquesta terra. Procedent del suc del fruit de l’olivera, l’oli va ser considerat l’or líquid de la comarca durant anys i uns dels aliments més sans i imprescindibles de la cuina d’aquestes contrades. El cultiu d’aquest fruit anava molt lligat amb aquesta terra que xafeu i la gent se’n sentia orgullosa de poder conrear-la.

En acabar les explicacions va indicar que havien de continuar amb l’itinerari fixat ja que molt aviat començaria a caure la pluja àcida.

Aló?

La telefonia mòbil ha comportat un impacte social i econòmic que hauria estat inimaginable fa uns anys enrera. Segons dades estadístiques oficials, en aquest país hi ha més de 52 milions de línies donades d’alta, és a dir, més d’un mòbil per habitant. L’evolució d’aquest artifici tecnològic ha permès disminuir la mida i el pes i, ha comportat majors prestacions i un millor servei.

Al principi dels anys noranta vaig poder veure el que seria batejat com un dels primers mòbils d’aquest país. La bateria anava introduïda en una espècie de maleta, rígida i compacta, d’on sobresortia un auricular. Per aquell temps era un invent revolucionari; un aparell que permetia poder parlar des de qualsevol racó i estar sempre localitzable, sense fils i cables pel mig. Si en aquells anys hagués pogut tenir una petita finestra per on veure el futur, és a dir, l’actual present, hagués estat realment extravagant i insensat explicar-ho. Segur que m’haguessin tractat d’un visionari il·luminat, llunàtic o friki (encara que aquest últim terme no s’utilitzava col·loquialment)

A través d’aquesta suposada finestra hagués pogut explicar que en el futur tothom portaria un o més mòbils a la butxaca, que seria tant o més petit que un paquet de tabac, pesaria menys de cent grams, es podria estar constantment comunicat amb qui es vulgues i on es vulgues, en qualsevol racó del planeta. També es podria fer fotos, escoltar música, visualitzar vídeos, posicionar-se en un mapa amb tecnologia GPS, transmetre dades, veure la televisió, fer una vídeo conferència, jugar en línia amb persones situades a l’altra extrem de món ... Hi haurà tecnologies molt avançades conegudes com a ADSL, BLUETOOTH, SMS, WAP, WIFI, MP4, POTCASTS, ...

Ara penso com serà el futur d’aquesta tecnologia, que ens oferirà, com estarem connectats, quin tipus de comunicacions tindrem. M’agradaria obrir una altra finestra i poder visualitzar-ho. Haurè de fer correr la imaginació i tirar de fantasia. Potser tindrem uns microxips implantats en el nostre cervell i amb una simple acció del cap atendrem o realitzarem trucades, potser els nostres dits feran d’auricular, potser hi haurà un sistema de telepatia i també ens podrem teletransportar, ... sí, potser sí que ara m’estic comportant com una autèntic friki.

Aquest any 2010 ha estat declarat per l’ONU any Internacional d’Acostament de les Cultures. La tecnologia mobil aposta per la comunicació i el dialeg; la comprensió i la cooperació entre diferents cultures i religions a favor de la pau depen de la societat.


Feliç any 2010.

Una pau "novell"

Entre les voluntat d’Alfred Nobel estava repartir els seus bens en forma de premis, i un d'ells és el premi Nobel de la Pau: “una part (dels béns) a la persona que fet el màxim o la millor obra de fraternitat entre nacions, l’abolició o la reducció dels exèrcits d’armes i per la promoció dels congressos de pau.”

El guanyador de l’edició d’enguany ha estat el president de la potència mundial més bèl·lica de la història, Barack Obama, pels esforços fets en la consolidació de la diplomàcia internacional i la cooperació entre els pobles. No li treure els mèrits d’ésser un president dialogant i que ha fets gestos en favor de la pau per atansar posicions, un president que ha estat ferm a l’hora de demanar un mon lliure d’armes nuclears i que ha realitzat un treball constant per aconseguir la pau al Pròxim Orient promovent el diàleg amb països com Iran i Corea del Nord, però no deixen de ser això, gestos, actes de cara a la galeria que en política són importants i molt, però també s’ha de passar als fets, a les accions a la realitat. No deixa de ser irònic que al principal país subministrador d’armes del món i el que més inverteix en despesa militar li sigui atorgat un dels màxims guardons per la pau. Posar a la mateixa alçada el president dels EEUU i, personatges tan il·lustres com Rigobert Menchú i la Mare Teresa de Calcuta i organitzacions com UNICEF o metges sense fronteres, sembla més aviat una extravagància i excentricitat.

Valgui aquesta reflexió feta per un fill, amb escassos deu anys, al seu pare, amb més o menys aquestes paraules: per acabar amb la fam i les guerres al món, i aconseguir una pau duradora, per què no deixen de fabricar armes, fan que aquestes desapareguin i tot aquest cost l’inverteixen per alimentar a la gent que passa fam?

I parlant de fam i armes, bonics gestos els que esta fent el Regne d’Espanya davant la vaga de fam de na Aminatu Haidar perquè la deixin entrar al seu país i haver renunciat al passaport marroquí. Marroc és el principal client del regne espanyol en la compra d’armament, armes que segurament deu utilitzar per apaivagar els ànims del Sàhara Occidental, antiga colònia espanyola que va deixar al seu albir en mans marroquines.

No hi ha dubte que el millor gest en favor de la pau seria el proposat per aquest nen amb escassos deu anys. De vegades penso que els meus fills són molt més desperts que tota aquesta gent que ens dirigeix.

TORNA NADAL

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

Blog Lo Carles

Per tots els Sants

Les persones moren quan nosaltres les esborrem del nostre record.

• Buscant nous reptes

• Blanca Martinez. Desnivel.com
• Clim bike and run
• Uno es lo que cree que es
• El bloc de l'Albi
• Què penso? Què faig? Què m'agrada?
• Estic_blocgejat
• Bombers de Tarragona
• Lo Carles